L'anunci de Profident

1

L’anunci de Profident on surt una noia amb un somriure d’orella a orella és feliç. Ja sap que és una vulgar fotografia, empresonada darrera d’un gran vidre, però es troba còmoda enmig de la parada de Metro on l’han col·locada. L’únic que l’emprenya és la monotonia: sempre ha de veure les mateixes cares, a la mateixa hora, i amb la mateixa expressió de fàstic. No sent cap mena d’admiració pels humans, ans al contrari, li repugna la tristor que carreguen tot el dia. Fins i tot fan que senti vergonya: ella rient sense parar enmig d’aquells ulls plens de preocupació i desconfiança.

Tot i això, tal com passen els dies, va sentint una curiositat morbosa vers l’espècie humana, fins que, sense saber ben bé perquè, decideix que vol convertir-se en un d’ells.



2

La Maria és una dona totalment integrada dins la fugaç societat en la que viu. Té una bona feina, juga a pàdel els dimarts, afterwork els dijous, va al Camp Nou quan la conviden, i el poc temps lliure que li queda el dedica a col·laborar amb una ONG local. No té cotxe, ni en tindrà, i com que no hi ha parades de Bicing a prop de la feina, agafa el Metro per anar a treballar.

I és al Metro on la veu cada matí. Veu una noia maquíssima, amb un immens somriure que la mira fixament. Cada dia, en mirar aquella fotografia, se n’adona que ella no és feliç, fins al punt que desitjaria canviar-se per la noia de l’anunci. Li encantaria passar-se la resta de la seva vida rient sense cap motiu aparent (de fet, ella està trista sense cap motiu aparent).

Però quan està enmig d’aquestes cabòries mig paranoiques, arriba el Metro. Mentre hi puja, una idea li ve al cap: “Seria possible convertir-se en aquell cartell publicitari?”. Ràpidament, la coherència recupera el poder del seu cervell i li fa veure que és totalment impossible.


3

La fotografia de Profident ha decidit que aquesta nit es convertirà en humana, i els nervis fan que avui el seu somriure no sigui tan sincer com el dels altres dies. Per sort, la gent va massa enfeinada com per fixar-se en el grau de sinceritat de la seva rialla, i passa el dia sense que ningú s’adoni del canvi.

Arriba la nit.
I ho aconsegueix.
A la primera i sense cap tipus de dificultat.
Només ha estat qüestió d’una mica de concentració, de proposar-s’ho, i ha vingut tot rodat.
Ja és humana.

Després de córrer com una boja pels passadissos del Metro cau exhausta.


4

Encara que li sembla una ximpleria, la Maria no pot parar de pensar en la fotografia. De fet, ara comença a plantejar-se que potser amb una mica d’il·lusió i força de voluntat pot convertir-se en aquella imatge.

Des de que s’ha llevat, no pot parar de pensar en res més. Necessita veure la imatge, per això ni es dutxa ni esmorza i surt corrent cap al Metro. De camí, la seva excitació no para d’augmentar, fins al punt que està completament convençuda que és capaç de realitzar la metamorfosi.

En arribar al lloc on hi ha el cartell la decepció és màxima. El cartell està allà, al mateix lloc. És igual que el del dia anterior. Però hi manca la noia.

De sobte se sent imbècil. “Com volia pretendre convertir-me en una fotografia? Seré idiota!” pensa mentre puja al Metro que acaba d’arribar. Avui el Metro està pràcticament buit (fet molt estrany a aquella hora de matí). Al vagó només hi ha una persona més: una noia bellíssima que la observa amb una mirada suspicaç i desafiant. I amb un somriure que li omple tota la cara.