L’antiquíssim conte del carro i el metro

Presentació

Desprès de sonar l’avís de tancament de portes el tren subterrani agafà embranzida de forma violenta, fent que el xicot, mig endormiscat, deixés anar una de les llargues barres collades horitzontalment i propera a la porta d’entrada del vagó per estavellar-se d’esquena contra el vidre que separa la sala de control de l’espai reservat als viatgers.
Tractà de tornar a agafar-se a la barra. Massa tard, d’altres passatgers ja s’hi havia abraonat com gossos de presa, entre ells l’arxiconegut individu que n’ocupa una en exclusiva per a ell sol, tot recolzant-hi el seu tronc.
El xicot no tenia ganes de discutir – tampoc en trauré res- pensà- i es resignà a romandre allà on el moviment de la unitat del servei de metro l’havia enviat.
Contemplà el vagó replet de passatgers. A les files de seients laterals, a mida que el comboi s’aturava a una estació i la gent pujava i baixava, es disputava el tradicional joc de les cadires. Empentes, mirades desafiants, corredisses... poc importaven els ancians o la joveneta que tranquil·lament s’estava traient la pesada i engruixada motxilla, senya d’identitat de l’estudiant/treballadora, que a punt de seure per a disposar d’uns pocs minuts de descans dins del seu atrafegat dia, hagué d’esquivar una dona que es disposava a placar-la qual estrella del rugbi. Tot sia per a gaudir de l’honor i la satisfacció de plantar el cul en aquell tron de plàstic blanc i blau.
-“Pa mí”- s’escoltà- quan la dona, en els seus cinquanta i mitjos i mancada d’un mínim sentit de la urbanitat, s’assegué per tot seguit desplegar la revista ¡Hola!
La joveneta, per la seva banda, sentí com una llàgrima li regalimava galta avall mentre feia una ganyota de dolor, s’havia torçat un turmell evitant l’envestida.
La dona la mirà breument, però ràpidament tornà a la “lectura”. Sens dubte era més important l’últim model de la reina o l’entrevista a aquell personatge momentàniament rellevant per haver practicat sexe amb l’ultra famosa tertuliana de programa de tarda del gènere safareig, que al seu torn, havia adquirit la fama per fer un salivós francès a no se quin esportista, torero, marquès o a tots ells, els qui com no, també reberen bons quartos per escampar-ho.
Urgia més satisfer la curiositat al voltant de la vida de l’alta societat que respectar l’espai personal d’aquella joveneta.
En qualsevol cas el metro prosseguí la seva marxa fins a la següent estació, on la senyora abans descrita finalitzà el seu trajecte.
A la joveneta li esperava un segon intent de placatge.
El noi s’ho mirava mentre tractava de mantenir un mínim d’espai per respirar. I és que aquesta era una tasca complicada quan al seu costat esquerre no feia més que escoltar una tos en excés seca, acompanyada d’un titànic esforç per arrencar la mucositat més profundament enganxada coll avall. Tal era l’estridència de l’acció que podia imaginar aquella pobre tràquea esguerrant-se violentament.
Seguidament, un fort sospir tot cercant oxigen, acompanyat de diversos gemecs vicià l’aire al voltant del xicot, amb la pestilència del tabac consumit en quantitats ingents de manera perllongada amb una cavitat bucal ignorant del significat de la paraula higiene.
L’escena semblava finita, però no. Altre cop la forta expectoració, de nou el fastigós intent de treure mocs per la boca, novament la gola raspada violentament i la fortor de l’alè a cigarreta.
Era la simfonia de l’etern refredat. El músic; el milhomes que tractava de demostrar la seva homenia a coll descobert sense abric tot i les baixes temperatures hivernals, en el que semblava un primari ritual d’aparellament per a convèncer la femella de qui era el mascle dur, fort i rude que es trobava fins i tot per sobre de les inclemències del temps.
El noi, tractà de desplaçar-se mínimament cap a la dreta però una bicicleta i un cotxet de nadó impedient qualsevol moviment.
Es col·locà les ulleres a lloc després de rebre un fortuït cop per part d’algú que era davant seu, sospirà profundament i girà el cap cap al vidre rere el quall es trobava la cabina del conductor.
Era transparent, per tant, pogué veure-la juntament amb la via. Es quedà embadalit mirant com el comboi es movia veloçment per damunt dels rails.
S’imaginava que ell era el conductor, reminiscència de la més tendra infància, quan desitjava conduir tot vehicle en el qual pujava. El fascinava la idea d’adquirir la responsabilitat d’esdevenir guia.
De sobte, mentre complia a mitges amb aquesta antiga il·lusió a través del somni, el vagó frenà de cop i volta sense previ avís, molt bruscament.
Laments, queixes, algun improperi. El murmureig de la gent anà en augment a causa de la incidència.
Ell, com sempre va romandre al marge, mirant cap a la finestra mentre apujava el volum de la música per mitigar la percepció de la cridòria.
No obstant, el xiscle d’una octogenària mig l’alertà, mig despertà la seva curiositat. Va mirar per la finestra de la cabina del conductor a través del vidre en la direcció a la qual apuntava aquella senyora, però no veié res més enllà de la foscor del túnel.
-Una... una... una... no... una noia davant del metro. L’ha atropellat- repetí diverses vegades, compungida, l’anciana-.
Espantat pel que escoltava decidí mirar altre cop en direcció a les vies, però a l’igual que la resta de passatgers no va ningú ni tampoc l’esperat desastre que acompanya tals accidents. Allà tant sols hi havia els rails rovellats i polsosos.
-Pobre dona, la imaginació deu haver-li jugat una mala passada-.
La mirà amb empatia i s’apropà per ajudar-la. La dona estava visiblement alterada, a més els comentaris certament insultants fent al·lusió no ajudaven a calmar-la.
El xicot s’obri pas fins l’anciana, l’agafà pel braç i la va ajudar a seure en el seient que cedia la joveneta estudiant/treballadora.
Mentrestant el comboi havia prosseguit la marxa. Probablement el conductor s’havia aturat seguint alguna indicació.
Quedaven poques parades per al noi, que ja desitjava sortir a la superfície.

En baixar del vagó, mentre es dirigia cap a les escales que connectaven amb la sortida de l’estació, va notar com una noia se’l mirava encuriosida i riallera.
Ell va respondre tocant-se la visera de la boina amb els dits índex i cor mentre abaixava lleugerament el cap, en un graciós i anacrònic gest de galanteria que va ser ben rebut per la noia.
Ella, al seu torn, va creuar les cames fent una reverència tot estirant-se cap als costats una imaginaria faldilla. Tal decimonònica resposta el va esbalair. No obstant, tímid de mena com era no tingué esma ni valor per apropar-se a parlar amb aquella xicota.
Conscient que s’empenediria va seguir el seu camí.
Quan va deixar enrere el torn de sortida per a ubicar-se al vestíbul de la estació va tornar a veure a l’anciana del vagó, que casualment passava pel costat de la noia de la reverència.
L’octogenària semblà quedar petrificada. La seva pell mudà blanca com el marbre, els seus ulls vidriosos es quedaren momentàniament blancs i el seu rostre configurava una expressió d’horror.
De nou, compadí l’anciana i es disposà a pujar les escales cap a la boca de sortida de l’estació.

Només sortir a l’exterior el trànsit, el soroll, els peatons embadalits amb el mòbil que s’han de driblar com si d’un partit de basquetbol es tractés, els ciclistes i altres personatges que semblen cotxes d’slot incapaços de prosseguir la marxa si surten del seu rail, ràpidament el saturaren i molt.
Llavors aixecà la mirada tractant de cercar els núvols. El seu rítmic moviment i els constants canvis de forma i aspecte sempre l’ajudaven a asserenar-se i a evadir-se tot intentant esbrinar en que es convertien.
Malauradament, el seu camp visual topà amb els alts edificis moderns. Aquestes artificioses construccions verticals grises i anodines, que el miraven tenebrosament amb les finestres constituïdes en amenaçants ulls de mirada fosca, agressiva i inquietant.
Temia que en qualsevol moment es doblegaries com si estiguessin construïts amb goma elàstica i l’engolirien per sempre per a esdevenir una petita porció més del material amb el que es formen els ciments d’aquesta artificiosa i colossal edificació que li semblava la gran urbs del segle XXI. La gran assassina dels nostres temps que cada dia esdevé botxí d’un altre individu, que desposseït de la seva personalitat passa a guerrejar feroçment per a ser un de tants, un esclau més del dictat i dinàmiques d’aquesta ciutat: La més eficient aniquiladora de civilització.
Perdut en aquests pensaments va obrir la petita butxaca sobre el cinturó de la creuada de cuir per a treure el rellotge, tot estirant de la cadena que l’unia a la jaqueta i en contrastar que era aviat decidí fer una pausa prenent quelcom.
Va seure a una terrassa. No volia beguda per emportar. Les considerava un dels màxims exponents d’una societat estressada orientada a la producció. Produir per consumir: Cotxe d’alta gama, tecnologia d’última generació, roba de marca, etc. En fi, allò amb que es quantifica la qualitat i valor de la persona.
Una societat que en el seu afany sacrificava temps per al repòs, la reflexió i el lleure.
Creia que s’havia de recuperar la noció dels àpats i l’aturar-se a beure alguna cosa no només com a satisfacció d’una necessitat, sinó com a moment per a la conversa o la simple relaxació.
Un cop el cambrer li portà el que havia demanat, es serví un generós got d’aigua amb gas.
El líquid va caure sobre el gel, fent que aquest s’esquerdés emetent un característic so.

Li agradava sobremanera aquella beguda. Les pampallugues de les bombolles el sumien en un instantani estat de relaxació.
Aquell so, no sabia ben bé perquè, li recordava a una cascada, fent que de cop i volta, es trobés a una gruta a l’interior d’un d’aquests majestuosos salts d’aigua, assegut, nu i a la fresca mentre mirava l’horitzó.
Veia, a través del transparent element hídric, una combinació de gris brillant per la humitat emanat del conglomerat rocós que formava el penya-segat en el qual es trobava, matisat per les tonalitats verdoses de la vegetació que el rodejava.
Notava el cabell sec i decidí remullar-se, per la qual cosa sortí de la gruta per col·locar-se sota la cascada. Poc a poc, gaudint de les pessigolles que als peus feia la humida i llisa roca. Aquell no era indret per a les presses.
En arribar allà on volia la sensació fou molt agradable. L’aigua començà a caure amb força damunt seu, el cabell xop s’enganxava a les espatlles i l’esquena mentre la seva pella s’eriçava fresca i feliç com la seva ànima, que en aquell instant, en una mena de remullada esotèrica i espiritual, va esdevenir neta de tota foscor i preocupació. Ara, en la immensitat d’aquell oníric espai era lliure.
El cel era clar, gairebé sense núvols, tant sols se’n avistava algun que tímidament anava canviant, juganer, de forma, incitant a resoldre l’endevinalla que amb aquest fet plantejava.
Brillava el sol però no feia calor.
Somrient, mirà al cel en actitud agraïda per aquest regal celestial, per seguidament, fer unes passes enrere i arrencar a córrer amb tota la força de la seva joventut, culminat l’escena amb un salt al buit direcció al riu nodrit per la cascada.
S’enfonsà, s’enfonsà fins a tocar el fons i aguantat la respiració tot el que va poder inicià l’ascens cap a la superfície. Tornà a agafar aire, es pentinà la melena i començar a nedar.
L’aigua acariciava dolçament el seu físic, mentre sense direcció fixa, escodrinyava tots els racons d’aquell riu.
Sentia com sí revés un delicat massatge. Els seus músculs es relaxaven i notà com emanà del més profund del seu interior un foc que feia bullir l’aigua. Tot plegat traspuava un cert punt d’agradable erotisme.
Passada una estona indeterminada en aquell indret on la quantificació del temps no era rellevant, decidí sortir de l’aigua. A terra ferma va veure un estret caminet entre l’herba d’aquell lloc rodejat per un bosc de densitat sublim. Decidí seguir-lo per tal d’explorar l’entorn.
Poc a poc anava eixugant-se, no obstant les puntes del seu cabell encara eren xopes, fent regalimar petites gotes que li refrescaven espatlles i esquena al mateix temps que les seves cames seguien endavant.
Arribà a un florejat prat on va estirar-se a reposar tot deixant la ment en blanc en un estat d’abstracció total.
Cansat d’estar panxa enlaire es girà cap a l’esquerra i els seus ulls guaitaren una misteriosa bossa de cuir que semblava haver sorgit de sota terra, doncs, no havia sentit cap presència al seu costat.
Encuriosit, va obrir-la. Al seu interior hi trobà un parell de llibres. No s’hi va capficar massa, en aquell espai res no podia ser dolent. Probablement la mare naturalesa li donava la benvinguda a casa seva.
Natura i lectura, que més podia desitjar? Tot i s’incorporà. Li vingué de gust seguir el passeig.
L’astre rei es trobava en el seu màxim apogeu diari reflectint el seus rajos a la cara del xicot i sobre la muntanya que a poca distància s’elevava.
centelleigs d’or encegadors que transmetien, però, en la seva majestuositat la certesa d’un ambient superior. Quietud, tranquil·litat, a estones solitud, en un espai sense murs on romandre en repòs.
Aquesta imatge l’encisà, l’enlluernà i el va fer prendre una decisió: Allà establiria la seva residència. Dit i fet.
Animosament, continuà caminant seguint l’única ruta marcada, la que s’enfilava amunt, cap al cim de la muntanya a tocar dels astres i el sostre cèlic, aparent límit de l’espai reservat per a l’ésser humà.
Després de realitzar un recargolat ascens que li feu tenir la sensació de transitar sobre un ammonites gegantí, va arribar a dalt de la muntanya. Satisfet col·locà les mans sobre la cintura, per tot seguit contemplar la immensitat d’aquella contrada recentment descoberta.
A continuació començà a observar el seu entorn més immediat. I quina fou la seva sorpresa quan veié una petita casa de fusta en la que abans no havia reparat. Aparentment semblava abandonada, el que confirmà quan hi entrà.
Una sala d’estar amb un sofà, una taula, diverses cadires, una llar de foc i varies prestatgeries farcides de llibres conformaven el mobiliari d’una estança que feia les vegades de cuina.
En línia recta des de la porta principal s’avistava una petita cambra de bany al costat de la qual hi havia una habitació amb un llit, armari a més d’un parell de cadires.
En general un mobiliari auster i rústic, molt en línia amb un entorn rural.
Comença a sentir gana. Un dia alegre però molt agitat. Malgrat que no sabia si trobaria res al rebost, ubicat en un petit soterrani al qual s’accedia a través de l’entrada ubicada al costat de la porta de casa, s’hi acostà. Era suficientment ple per a passar unes setmanes. Un altre present indicant l’acceptació por part de la mare natura en el seu si?
Dues tendres llesques de pa recent cuit amb tomàquet, acompanyades per un pedaç de formatge ben sec i un plat de mongetes especiades amb all, julivert i cansalada constituïren el seu humil sopar. En les coses senzilles, tradicionals i casolanes hi trobava un verdader plaer.
Havent sopat reparà en que ja era negre nit. Va encendre els canelobres disposats a la sala d’estar, preparà un té negre ben carregat i va seure a una petita lleixa adossada a la finestra.
La llar de foc espurnejava en petits espetecs que recordaven als petards durant la revetlla de Sant Joan, mentre que el fum de la infusió entelà el vidre de la finestra. Ell hi fregà dos dits, deixant, doncs, la seva empremta personal en aquella casa, per tot seguit, amb el braç, netejar el vidre.
Després de fer el primer glop de té mirà llarga estona la lluna; plena i imponent, s’alçava com un gran far guia en la foscor. – Lluna, reina de la nit, sustentadora de la terra- pensà-, però en comptes de continuar amb el vers va començar a tararejar una cançó.
Sobtadament, el vent, començà a bufar fortíssim i durant una fracció de segon el paisatge va romandre totalment il·luminat com si una gran bola de foc hagués sobrevolat violentament la terra.
Fou amb la foscor de volta quan començà a escoltar una veu femenina extremadament dolça que acaronava amablement les seves orelles mentre parlava.
-No tinguis por, sóc la lluna venint a comunicar-te que des d’ara endavant aquesta serà la teva llar, on dels fruits de la terra treballada amb les teves mans t’alimentaràs i on en pau i harmonia amb la natura conviuràs fins als teus últims dies.
Humana és la cerca de Pau, humana és la cerca de civilització, per això ets aquí, per una tornada a les arrels anhelada insistentment.
I m’ha dit l’astre sol, inseparable contrari meu, que aquest matí t’ha vist plorar. Llàgrimes de sang t’ha vist vessar. Llàgrimes d’una ànima greument ferida per la manca de...-.

Ja portava el noi llarga estona fent volar la imaginació per aquest món de fantasia quan una frase dirigida ell el tornà de sobte a la realitat.
- Dispensa, hem pots vigilar la motxilla i les coses mentre torno del servei si us plau?-va dir-li una noia que feia uns minuts que seia a la taula del costat.
- Sí, sí, i tant i tant, cap problema- va respondre ell visiblement descol·locat, cosa que no era estranya en ell. Si l’interpel·laven sobtadament divagant o reflexionant tendia a tardar una mica en reaccionar.


Nus Primer

Recordant-se de l’acordat va fer un cop d’ull a la taula de la noia. Sobre la taula un té, una motxilla plena a vessar, paper i bolígraf. Sembla ser que estava escrivint quelcom, doncs es veien un munt de fulls plens d’anotacions i esborradures.
Tot plegat li va fer gracia. Aquella podria haver sigut la seva taula també.
- Ei, moltes gràcies noi- digué la noia havent tornat del lavabo-.- Per cert, ja deia jo que hem sonaves d’alguna cosa. Ets el noi amb el que m’he saludat a les escales del metro, oi?
- Sí, sí, sóc jo- Va arribar a confirmar ell visiblement nerviós tot balbucejant una mica.
Ella va riure, s’ho va prendre amb humor, fet que el va tranquil·litzar. Tant, que va atrevir-se a preguntar tot assenyalant la taula d’ella: - Escrius o és alguna cosa relacionada amb estudis?
-Escric, escric. O més ben dit anoto les dèries que hem passen pel cap i després tracto d’ajuntar-ho tot conferint-li un caràcter unitari- precisà contenta per la pregunta la noia. – Tu escrius? Preguntà per continuar la conversa.
-Sí, també escric. I si fa no fa seguint la mateixa metodologia – exposà ell. – Tu que en fas desprès?- Afegí-.
-Depenent del text i el meu estat d’ànim. A vegades guardo els esborranys, a vegades els cremo per encendre encens. Per a mi és una mena de purificació.
Els pensaments bons o dolents floten per l’aire gràcies al fum del foc, que es barreja amb la olor de l’encens fent que m’envaeixi una sensació de netedat absoluta, doncs, amb l’acte d’escriure deixo anar el torrent incessant d’idees i emocions que s’amunteguen dins ka meva ment, que a través de la respiració dels aromes que impregnen l’estança tornen a penetrar en mi. Ara de forma esglaonada, el que hem permet glosar i sintetitzar el meu pensament per a millor anàlisi.
La veu d’ella, melosa, calmada, clara, d’exquisida pronuncia i entonació juntament amb un discurs que ell trobà molt interessant, el captivaren de seguida. A la seva ment la ciutat havia desaparegut. Tant sols percebia un fons blanc amb la noia al mig, parlant i gesticulant d’una forma que denotava passió així com ferm convenciment de la seriositat amb que es prenia el que deia.
Hem sembla molt interessant el que exposes. Comprenc perfectament aquesta percepció que defineixes. Jo també sóc molt sensible a les sensacions que transmet qualsevol subtilesa de l’espai que m’envolta – Comentà ell abans de prosseguir.
- En el meu cas, jo no els cremo, però si que m’agrada passar-los a net amb ploma, de la que s’ha de mullar en tinta. Es quasi bé un ritual.
En la foscor de la cambra tant sols un llum d’escriptori il·lumina els fulls disposats sobre la taula, que a poc a poc van omplint-se de lletres mentre l’olor de la tinta va barrejant-se amb l’aroma a fusta polida i barnissada que emana de la ploma.
Tot plegat es combina amb el fum de l’encens normalment de sàndal o romaní, permetent-me, aquest ambient, assolir un estat de concentració absoluta en el qual puc posar en ordre els meus pensaments, acte que es fa palès en el que escric.
La noia, una mica sorpresa pel que acabava d’escoltar però encuriosida pel comentari del noi, va mantenir la conversa en aquesta direcció-. Vaja, m’alegra saber que no sóc l’única que te dèries tals. Per cert m’ha cridat l’atenció una cosa: A ploma que s’ha de mullar en un tinter: Veig que t’agrada estar anquilosat en el passat.
Somrient i visiblement enrogit va replicar a la pregunta:
-Be, no diria ancorat al passat, doncs no refuso elements actuals quan poden ser útils. Per exemple a la universitat pren apunts amb ordinador. És més ràpid i no cal que hem dediqui a passar-los a net. Aprofito aquest aparell en tant en quant és pràctic.
En canvi, alhora d’exposar els meus pensaments, sentiments, emocions o percepcions m’agrada emprar ploma malgrat que sembli un estri anacrònic, doncs, com ja he dit, acaba sent partícip del procés creatiu a banda de considerar-ho una forma d’expressió artística que, a través de la cal·ligrafia, accentua encara més el caràcter personal dels meus escrits, el que hem fa sentir en més íntima comunió amb el meu esperit.

Van prosseguir la conversa tractant temàtiques similars mentre buidaven gots i tasses una rere l’altre. Quan a la taula es comptaven quatre d’aigua amb gas i sis tasses de té van haver, però, d’acomiadar-se. Al final la rutina i els compromisos s’imposaven.
No obstant, la trobada havia sigut molt agradable per a tots dos que quedaren prendats de la conversa mantinguda. Per tant, arranjaren una segona cita, aquesta ja no casual.
A la segona en seguiren diverses més. En aquestes van anar coneixent-se a fons, a la vegada que amb goig descobrien que compartien visions similars pel que fa a multitud d’aspectes.
Xerraven al voltant de tot tipus de temàtiques: Política, literatura, maternitat i paternitat, amistat, religió, cuina, amor, sexe... tot exposant les seves opinions personals i discutint-les entre ells.
-Per a mi el sexe és la manifestació física i íntima de la estima, apreci i respecte que mútuament senten l’un per l’altre, dues persones que prèviament han compartit plegats moments, s’han conegut intel·lectualment, així com han detectat la forma de ser de l’altre.
Per això, el sexe pel sexe, sense més, només com a forma d’obtenir plaer individual no m’aporta res, cap alegria. Tant sols hem fa sentir buidor espiritual.
-En aquesta societat malalta sexualment- va dir ella encetant resposta- és certament agradable trobar algú com tu. Algú que doni un valor sentimental, més elevat a les relacions sexuals, allunyat de la satisfacció d’un instint merament animal. Per alguna cosa som racionals, penso.
Com deia aquesta societat està malalta sexualment. Per una banda estimula el sexe desenfrenat; l’anar picant de flor en flor que diria la dita popular, tot pressionant aquells que no ho fan a base d’insistència i compassió.
En conseqüència, considero que s’acaba per provocar un estat d’ansietat, que deriva en frustració, en aquells subjectes que no actuen seguint aquests paràmetres a mesura s’insta a que ho facin.
Per altra banda, quan la solteria practicada en aquests termes es perllonga massa la pressió esdevé en sentit contrari.
El colibrí picaflors és vilipendiat, acusat de promiscuïtat, motiu pel qual se l’insta a assentar el cap, el que comporta l’establiment de parelles constituïdes sobre bases gens sòlides en no ser més que una tapadera per a l’acceptació social.
Per aquest fet, crec que la pressió exercida per tal de tenir parella tant si com no deshumanitza les relacions en deixar de banda els sentiments, que són l’element que les han de forjar. Així, aquestes parelles per complir socialment es basen en la mentida i l’anorreament de la personalitat de les parts per tal de forçar quelcom que hauria de sorgir de forma natural.
Per tot plegat, hem reconforta que vegis aquesta qüestió com quelcom més enllà de la luxúria, com un acte d’entrega vers l’altre. Passional, on els sentiments es traspassen desbordat en un torrent de potència extrema conformant una intensa, forta i plaentera connexió emocional.

Poc a poc anaren arribant a un punt en que eren capaços de discernir com l’altre es veia i sentia interiorment. Tal era el grau d’enteniment que s’anava establint entre el noi i la noia.
Un dels dies en els quals havien decidit trobar-se, ell, va arribar una mica enfurrunyat per una anècdota que li havia succeït de camí.
Tot just sortia de casa quan veié i sentí com un home xiuxiuejava a cau d’orella al que aparentment semblava el seu fill d’uns deu o onze anys, instant-lo a enfotrasen de les botes del xicot.
Eren de cowboy, altes, negres i com, acostumava, les duia per sobre d’un pantaló texà ajustat deixant a la vista la canya on s’hi distingia clarament un àliga cosida a tot color juntament amb dues serps vermelles. Completaven el calçat una cadena que travessava d’extrem a extrem el taló de la bota sobre el qual hi estaven disposades uns esperons, que aguantaven les cadenes i que en la part frontal tenien diversos triangles metàl·lics enfilats.
L’home, per acabar-ho d’adobar, les assenyalava per a que la criatura no en perdés detall.
-A banda d’irrespectuós mal educat, imbècil- murmurà el noi.- Vénen mal dades si aquesta és la forma d’educar les generacions del futur, ensenyant-les a faltar al respecte aquells que no actuen segons els estàndards acceptats per la majoria fins i tot en un element tant fútil com unes botes, abocant-los a voler ser un de mil, anorreant la seva personalitat així com la possibilitat d’explorar un camí propi escollit per ells mateixos.
Amb el seu arquetípic posat seriós girà en direcció a l’home per ferma, però parsimoniosament, apropar-s’hi al ritme del repicà del tacó de les botes.
Li resultà agradable veure com aquell emmudia de cop i mudava el rostre burleta cap a un d’atemorit.
En certa manera, desprès d’escoltar les rialles insolents o copsar les mirades irreverents per qualsevol aspecte particular de llor estètica o comportament, el fet de mantenir-se seriós per a continuació tornar la mirada apropant-se a qui l’havia ofès i la seva insolència es tornava nervi acompanyat de terror, li feia retornar l’equilibri.
En aquest petit acte de força simbòlica amb el qual interpretava que assolia el control de la situació, considerava restaurada la seva dignitat, tot fent veure l’infractor que tant la manca de respecte com l’insult gratuït tenen un preu.
Tota una contradicció atenent al seu natural tarannà pacífic i dialogant. En el seu fur intern sabia que no seria capaç d’aixecar el puny. En primer lloc perquè el nen no tenia cap necessitat d’assistir a tal escena i en segon lloc, perquè no creia que la violència fors la millor manera de donar cap lliçó.
Del que si tingué ganes fou de fer cinc cèntims al nen al voltant del respecte al proïsme. Pensà en aquest terme, doncs tot i no que no era catòlic malgrat estava batejat i havia fet la primera comunió, la frase escrita all llibre glosa de les sagrades escriptures emprat durant la catequesi, s’havia gravat a foc a la seva ment.
Justificava aquesta intenció amb una frase esgrimida per un pedagog durant una entrevista que li havia resultat curiosa: >.
Aquell. Però, no seria el dia en que exerciria momentàniament de tutor de la criatura, feia tard a una cita més important. En qualsevol cas esperava que l’ensurt del pare servís per a fer que el nen reflexiones ni que fos mínimament.
En trobar-se amb la noia va explicar-li el que havia passat. Ella va dirigir-li una mirada plena de comprensió que resultà balsàmica per al noi.
-Armadura de cuir i metall per, com un antic cavaller medieval enfrontar-se a l’exèrcit rival.
Les ordes de la societat de masses guaiten el seu castell, però amb la ploma per espasa i la indiferència com a escut l’individu presentarà fogosa batalla per la seva llibertat. La llibertat d’esser un, sense etiquetes per estendard, guerrejant ferotgement contra l’acceptació de la uniformitat-. Aquesta va ser la improvisada contestació de la noia que el deixà bocabadat. Tant calat el tenia? Semblava ser que sí.
I és que realment començaven a professar-se un apreci considerable que els feia voler veure’s sovint malgrat els horaris i els compromisos diversos pe tal de passar ni que fossin cinc minuts en companyia mútua.
En aquest sentit, ell, en alguna ocasió havia tractat d’explicitar-ho acaronant-li l’espatlla o amb una abraçada, no obstant, ella, sempre defugia el contacte.
Tanmateix, el xicot en cap cas la considerava esquerpa. La tenia per tímida i un xic gelosa del seu espai personal, al igual que ell, per tant respectava el límit de la reticència al contacte.
A més no tenia cap dubte que li resultava agradable i digne de la seva confiança, doncs així ho demostrava ella mostrant-se alegre i contenta a l’hora de veure’s novament o a les cartes que de tant en tant enviava:

Quan pensem en escriure, avui dia, prevaleix la immediatesa. Mòbil, ordinador... tant se val. Teclejar i enviar. El missatge arriba sense més dilació.
I no està pas malament, doncs permet arranjar plans amb una certa rapidesa a la vegada que afavoreix la espontaneïtat.
On ha quedat, però, aquella forma antiga i vella de comunicar-se anomenada carta?
Aquell canal tant íntim i personal. La pròpia lletra, la forma com l’encens s’apaga mentre s’escriuen aquestes paraules, l’aroma a té vermell que perfuma el foli... tot plegat en el marc d’aquesta habitació il·luminada tènuement amb un llum de peu, dotant-lo d’un sentiment i necessitat de comunicació realment sincers.
Una forma de procedir certament arcaica, sí, en els temps que corren, però que implica seure davant l’escriptori, rumiar, esborrar, donar voltes al bolígraf o ploma, embrutar-se els dits de tinta, escriure. En definitiva, tot un procés creador que posa en valor la relació amb el destinatari, doncs li demostra que l’emissor esmerça joiosament part del seu temps en la tasca comunicativa.
Importants personatges de la història han compartit pensament i impressions mitjançant la carta. Qui sap si un dia, aquesta, la nostra correspondència serà compilada, recordada, és més, llegida com a exemple de creació literària.
Qui sap fins on podem arribar. Som joves, intel·ligents, animosos d’esperit, reflexius, viatgers, curiosos i a més a més refusem enèrgicament la frase
Somiadors? Potser si. Emperò el destí el forja un mateix. Per tant, si m’és permesa una proclama: Visca! Visca la utopia! Visca! Visca la utopia que conformem amb els nostres objectius, intencions i somnis! Visca! No deixem que l’aixafin, no deixem, que la silenciïn. El primer pas per aconseguir allò que volem és creure-hi amb fermesa.

Aquesta i altres qüestions que ja coneixes, hem ronden sovint pel cap, tornant-se l’escriure un acte necessari quan una tendeix a la introspecció com és el meu cas. Els sentiments, les paraules, les pors, les angoixes igualment les esperances, les alegries i altres elements positius queden a dins, però arriba un punt que bloquegen la ment impedint la fluïdesa del pensament i per tant la correcta gestió dels sentiments.
És en aquest punt quan apareix la sensació de descontrol vers el propi cos; les emocions es desfrenen sense que res les pugui retenir, convertint-se, hom, en una mena de vaixell a la deriva sense patró que el guiï.
Aquesta és doncs la causa per la qual esdevé gairebé necessari que busqui una forma per expressar tot aquest conglomerat de sentiments.
Ho he provat amb la música, la pintura i el ball, no obstant, no són disciplines que mai hagi arribat a realitzar amb un mínim de correcció, el que de fet encara hem genera més frustració, doncs el no domini d’aquestes matèries hem feia sentir que no hem resultaven útils per allò que les volia. I això que les adoro.
Conseqüentment, havia de ser l’escriptura aquesta via d’escapament. A més a més, probablement fos la més lògica.
Una modalitat que requereix, ordre, meticulositat, tranquil·litat i permet una reflexió acurada tanmateix una adequada maduració del pensament no és, potser, la que més s’adiu al meu caràcter?
D’acord que després sóc molt crítica amb la meva inconstància, ja vaig explicar-te que d’un temps ençà identifico un procés mental caracteritzat per uns dies de bloqueig intel·lectual absolut pel que fa a plasmar les idees, seguit d’uns altres on és impossible apartar el bolígraf del paper, com si tot allò acumulat necessités sortir de la meva ment com a mesura “d’higienització mental”. No hi ha terme mig. Potser és la meva natural inconstància productiva. Sembla ser que el meu cervell és de clima mediterrani, caracteritzat per la irregularitat pluviomètrica.

Suposo que t’estaràs preguntant quin és el motiu d’aquesta carta. Si et sóc sincera no es pas cap altre que fer-te constar com d’estimulant és poder transmetre’t els meus pensaments per molt esbojarrats o íntims que puguin ser, doncs comprens la imperiosa necessitat d’ordenar-los per a permetre’n l’acurada i detinguda reflexió.

Amb els dits xops de tinta s’acomiada amb la voluntat de transmetre una molt gran estima:

Ella.



Nus segon

Ara veia un extensíssim prat. Probablement era verd i les vaques hi pasturaven amb tranquil·litat mentre dirigien la mirada a les nevades muntanyes que s’alçaven al llunyà horitzó.
Ell però, ni sentia dits animals remugar ni visualitzava la gama cromàtica configurada pels rajos solars, les vaques, l’herba, el cel i la muntanya.
A través de la seva oïda podia distingir el repicà de centenars de botes i el soroll d’animals malgrat que de tir, que precedien demostrant un esforç notable, el bamboleig dels carros plens a vessar d’homes, aliments i altre utillatge.
L’escena tenia un color ataronjat, lleugerament fosc, matisat per unes fines pinzellades rogenques. Era una mena de posta de sol perpetua, com si el temps astral s’hagués aturat però la humanitat seguís en marxa mecànicament sense possibilitat d’aturar-se.
Parpellejà i desprès d’una mil·lèsima de segon en la foscor, es mirà les mans. Tenia agafada una pala. Cavà com la resta de persones que tenia al voltant, tot xapotejant als múltiples vasals que allà hi havia i que l’esquitxaven de terra molla.
Sense previ avís s’escoltà una explosió que tenyí de fum aquell prat.
Sense saber perquè, la següent cosa que veié fou una peça d’artilleria al costat de la qual es trobava, ajupit, amb les mans al cap tractant de protegir-se de la metralla. Les explosions seguien incessantment.
Un dit li tocà l’espatlla per tot seguit assenyalar el canó de la peça d’artilleria. A quatre grapes s’hi apropà per, un cop carregada, dirigir-se cap a la part del darrere de l’arma.
Una ràfega de trets l’obligà a estirar-se al terra i tot arrossegant-se arrencant nerviosament l’herba amb les mans a mida que es movia, aconseguí arribar fins la palanca de tir. El canó tronà eixordadorament provocant que durant uns minuts romangués una incisiva piulada a les orelles del noi.
El dit tornà a indicar-li el canó de la peça d’artilleria, però el xicot es quedà quiet, incapaç de moure’s, totalment esgarrifat.
Veié com centenars d’homes vestits com ell queien a terra a causa d’una imparable pluja de bales o bé eren destruïts per les incessants explosions.
Sota el xiuxiueig dels projectils va tractar de córrer a la cerca de parapet però caigué dins d’un sot produït pel bombardeig.
Esgotat i adolorit intentà sortir-ne tot arrossegant-se pel riu de fang i sang en que s’havia convertit el prat.
Novament a nivell de terra, fet miques, no pogué prosseguir la marxa i va quedar estès a terra. No obstant, veié un caro. Era prou gran per a encabir-hi unes sis persones si no més i contenia tot de palla com a càrrega. No hi havia xofer, tampoc cap animal que pogués empenye’l tanmateix es sentí atret per aquesta visió.
Va allargar els braços, es va desplaçar uns metres tot i que arribar-hi era una tasca francament impossible.

Voltes, voltes i més voltes que no cessaren fins que sonà un fort cop a la paret que ressonà arreu del pis. Per un moment li semblà perdre el sentit. De fet, quan el va recobrar estava marejat. Es posà la mà al front; bullia.
Notà el pijama xop i enganxifós per acció de la suor , a l’igual que els llençols, que a més eren rebregats.
Tenia febre i com era habitual quan patia aquell estat de trasbals, es reproduí de nou el somni, que sempre concloïa de la mateixa manera; amb la visió del carro. Misteriós i solitari, emperò, sempre suggeridor.
Era un d’aquells dies en el qual el seu cervell era incapaç de desconnectar ni un instant. No feia més que pensar en els temps passats, el present i allò que havia d’esdevenir... o no. I d’un temps ençà aquesta situació que de tant en tant esdevenia, el deixava sumit en un estat anímic trist i sense energia. Aquesta semblava fugir esporuguida a través dels porus de la seva pell.
S’aixecà, es retirà el cabell dels ulls i se’l pentinà mandrosament cap enrere sense massa cura.
Tot seguit, travessant el fosc passadís, es dirigí a la cuina. Allà obrí la nevera i va fer un prolongat glop d’aigua. Després dirigí la mirada cap a l’armariet al costat de l’electrodomèstic. De dins en va treure una ampolla de licor i una infusió.
Oblidar fins a no recordar el seu nom i perdre el sentit o aclarir les causes del seu estat? Optà per la via de la reflexió. La primera opció no hagués estat més que un torniquet provisional per a que els seus sentiments no quebressin definitivament.
Un cop escalfat el té, caminà cap a la vidriada porta corredissa que donava accés al balcó.
S’arrambà a la paret, al costat del marc de la citada porta, intentant abastar el màxim de visió d’aquella tranquil·la nit. Mirava l’horitzó, intentant que aquella pau i quietud li foren transmeses. Res de res, no ho aconseguí.
Tornà a l’habitació però no va jeure al llit. S’apropà a la perxa on penjava la roba vestida durant el dia i es posà els pantalons vigilant que el tintineig de la sivella del cinturó i la cadena no fessin massa soroll. A continuació va cordar-se la camisa, s’arremangà les mànigues fins a l’alçada dels colzes, es calçà els botins i sortí de casa.
Al trepitjar el carrer la brisa fresca el colpejà agradablement, una sensació que el reconfortà. Sospirà profundament, va connectar l’aparell de música i començà el seu camí.
Va decidir passejar per la zona antiga de la ciutat. Carrers estrets, tranquil·litat, solitud. En fi, sensació de recolliment, sense cap mena de dubte l’ambient ideal per a un acte d’introspecció dins la pròpia ment. O això creia.
De sobte es sentí anguniat. La seva respiració es tornà agitada. Tenia la sensació que tanta paret, tant totxo i tant ciment no permetien circular l’aire ni l’oxigen. Tant és així que arrencà a córrer cap a un espai més obert.
Arribà al parc caracteritzat per estar conformat per un petit turonet artificial, lloc on es va percebre més alleujat gràcies a estar a cel obert amb l’afegit de trobar-se rodejat d’arbres.
S’estirà a la gespa encara molla a causa de l’última regada. Allà es relaxà tot mirant al cel i les estrelles, com si volgués cercar la resposta al que havia esdevingut aquella nit als astres, ell, que a priori no hi creia en aquestes coses. Va somriure de manera irònica davant d’aquella idea, per seguidament fer reposar el cap sobre les mans i creuar les cames. Ara que estava còmode començava a entendre i comprendre que era allò que el neguitejava i duia de corcoll.
I és que li mancava quelcom, però el que? Mancava l’Ànima Companya.
L’Ànima Companya que l’agafes de la mà tot acaronant-la i l’asserenés.
L’Ànima Companya que l’abracés prement amb força el seu cos.
L’Anima Companya que cerqués llurs llavis alhora amb passió, alhora amb tendresa.
L’Ànima Companya que després del bes li mossegués lleugera però prolongadament el llavi inferior mentre deixa anar una mirada pícara i juganera.
L’ànima companya que de manera amorosament agressiva l’empenyés sobre el llit i li tapés els ulls per seguidament, nus tots dos, postrar la boca sobre el seu coll, petonejant-lo, descendint poc a poc, primer direcció al pit, més avall a continuació, sempre fent lliscar els llavis humits lentament en una prolongada carícia, que fes estremir el cos d'ell, que ericés la seva pell, fes bullir el seu interior i agités la seva respiració, tot plegat a través d’un sensual joc de descobriment sensorial.
En definitiva:
L’Ànima companya amb la que gaudir del que és vida.
L’Ànima companya amb qui descarregar tota la força, ímpetu i energia generats per aquell foc interior que es troba dins del cor i esperit joves, que empeny la sang roent fins a l’últim racó tangible i intangible del seu cos, tot plegat a través d’un èxtasi gairebé místic compartit per dues ànimes que s’uneixen momentàniament tot manifestant l’apreci, estima i respecte que senten l’una per l’altre, tot trobant pau i assossegament fins a la següent flamarada de passió.
Respirà alleujat, per seguidament, cercà la cadena del rellotge de butxaca. Va mirar l’hora. Era molt tard. S’incorporà amb una inusual vitalitat a jutjar per l’estat d’alteració i follia en el que s’havia vist sumit aquella nit.
En qualsevol cas, la tempesta havia deixat pas a la calma. No quedaven rastres de boira dins seu.
Definitivament havia descobert allò que el neguitejava.
Així, amb pas ferm, inicià el camí de tornada de casa. – Demà serà un altre dia- pensava. Una frase certament trillada però no menys certa que assenyalava com un cop més, malgrat l’adversitat, l’optimisme s’imposava.

A qui volia enganyar? No podia amagar-ho més. L’estimava amb fervor.
No era només el que compartien o allò en que eren afins. També aquells aspectes en que eren diferents. Es complementaven. D’aquests descobrien noves experiències, nous punts de vista que enriquien enormement la seva experiència vital.
A més, al seu costat el noi es sentia segur. Tota ella traspuava caliu i seguretat. Un somriure o una picada d’ullet per part seva eren suficients per a entendrir-lo profundament, excitar tots els seus sentits i accelerar el batec del seu cor.
Ell creia en l’amor així com en que les relacions de parella poden durar tota una vida. Clar que a la vegada exposava la necessitat de no obsessionar-se amb que això ocorregués. Considerava que era quelcom que depenia de les parts, del pas del temps a banda d’altres factors difícilment previsibles. – D’aquí rau el motiu pel qual hem de ser conscients que poden acabar-se o més ben dit esgotar-se i hem de ser capaços de gestionar les emocions que ens generi tot recordant el bonic i positiu que l’experiència tingué.- Solia ser la frase amb la que concloïa les converses tractant aquesta temàtica.
Defensava que els fets no havien de forçar-se. Ans al contrari, que havien de sorgir per si sols tot respectant les directrius que el destí consideres oportunes.
I aquest cop intuïa que havia sigut així. En tenia absoluta certesa, el que coneixent-lo era una raresa, insegur i consumat cagadubtes com era.
Volia dir-li tot el que sentia com cal. Volia que generés un rècord bonic, que fos reflex de la sinceritat de les seves intencions.
Comprà un llibre de l’autor preferit de la noia, que acompanyà amb un text escrit del seu puny i lletra:

Aquest és un regal que pots equiparar a un bon dinar o a un bon sopar, doncs, que és la literatura sinó l’aliment de l’ànima i la ment?
Hi ha molts que en discuteixen la utilitat, diuen que les lletres i els papers no te’ls pots empassar, que els llibres no es poden menjar, augurant, en conseqüència, la mort. La v(b)ella història del poeta pobre i el mestre mort de gana. Res de nou, vaja.
A tots aquests els plantejo, però, la següent pregunta: No és necessari nodrir, igualment, tant l’esperit com la ment? Sí aquests elements s’atrofien no desapareixen els seus fruits?
L’intel·lecte, la raó, el seny, l’amor, la passió, el respecte, la tendresa, la crítica i la reflexió, produint-se, sí, per tant, un decés; no el del cos entès com a conjunt d’elements biològics, ans al contrari, s’esfuma quelcom una mica més metafísic, mor la humanitat, desapareix el nostre tret diferencial, el que ens allunya d’esdevenir bèsties l’únic objectiu a la vida de les quals és, precisament, mantenir aquest estat; viure simplement i practicar sexe de manera mecànica, burda, bruta, sense cap besllum de passió, amb l’única missió de fabricar més bestioles que perpetuïn aquest fosc, lleig, repulsiu i desesperat retrat pel segle dels segles.
Si aquest és el preu a pagar per viure quin és el sentit de mostrar-se temorós davant la mort? més hauríem de témer aquesta mal anomenada vida.
Així doncs, tenint en compte que la eterna, fosca i tenebrosa senyora sempre esdevindrà victoriosa en aquesta partida, mentre encara estiguem disputant-la: llegim, escrivim, recitem, dansem, ballem i estimem-nos tot fet l’amor per negar-nos a acceptar i evitar que el mot vida esdevingui sinònim de mort.

T’estimo.

Amb sinceritat:

Ell.

La noia, en veure el contingut del paquet un cop desembolicat va obrir els ulls com plats mentre la seva boca dibuixava un gran i alegre somriure de sorpresa. El regal va resultar-li un preciós detall que l’emocionà enormement.
Sent patent que li havia agradat i que semblava receptiva al contingut de l’escrit, ell es va apropar a ella per tal d’abraçar-la i plantar-li amb molta delicadesa un desitjadíssim petó als llavis.
Sorprenentment la reacció de la noia fou abrupta, molt diferent a la que esperava el xicot. Nerviosament va fer unes passes enrere mentre agitava violentament els braços, negant així, l’acostament d’ell, que tingué la sensació que li etzibaven un destre cop de puny a la boca que li feia perdre fins l’última dent, rebentant-li la boca per a ofegar-se en la seva pròpia sang.
-Si us plau, un moment. No treguis conclusions precipitades. Parlem, deixem que t’expliqui. – Va tractar ella, amb gentilesa, de calmar-lo.- No he consentit que ho fessis, no per no voler-ho, potser fins i tot en tinc més ganes que tu, sinó perquè la qüestió és que no podríem tocar-nos ja que...- Dubtava. No sabia quina seria la reacció del noi en saber-ho, Tanmateix tampoc mereixia marxar a casa amb el cor trencat. I bé, ella també estava profundament enamorada d’ell. – Haig de dir-t’ho, hem resulta molt dur defugir-te: no podem tocar-nos. És físicament impossible perquè... perquè... sóc morta. El que veus de mi, el que perceps, és la meva ànima.
Fa un parell de mesos, treballant a la granja amb els meus germans vaig notar una fiblada que va semblar com si un raig penetrés dins meu foradant-me el cap, dirigint-se al cor i aturant-lo.
Recordo caure fulminada. Poca cosa més. La meva visió estava molt distorsionada en aquells moments, No fou fins que vaig aparèixer a les vies del metro i et vaig veure que tornà a ser nítida.
El noi va romandre atònit davant aquell confessió. Incrèdul, tractava de comprendre-ho cercant una explicació racional a tal inversemblant fet.
-Vine. Anem a un lloc apartat a on no ens vegi ningú. – Va dir ella amb la intenció d’allunyar-se dels transeünts per a mostrar-li que el que deia era ben cert.
Trobat un racó que complia amb aquests requisits en un carreró mig amagat, ella, va estendre el braços indicant al noi que l’abracés. El contacte no es va produir. Ell la traspassà com si de fum es tractés. Ella va fer el gest d’agafar-li la mà. Mateix resultat.
En una acció no exempta d’un cert infantilisme, el noi procedí a pessigar-se la galta. Semblava increïble, inverosímil, emperò, acabava de comprovar que era ben cert.
-L’única manera de poder tocar-nos és que tu també et, tu també et mo...





Desenllaç

Reflexionà. Quines eren les possibilitats de tornar a sentir tot allò? Per descomptat que fou així en el passat i per tant podia esser en un futur, - però i la bilateralitat dels sentiments?- pensà.
Fins al moment de l’encontre havia tornat a sumir-se, novament, en un estat de tristor i melangia, intermitent, sí, però precisament aquesta inestabilitat el desquiciava. Sentia la seva existència com una muntanya russa d’emocions. Ja li era impossible gestionar la dualitat d’un meteòric ascens cap a la il·lusió contraposat a una forta patacada que culminava un vertiginós descens cap al desengany i el desencís.
En els últims mesos, sovint, sense motiu aparent i davant un mínim estímul tendia a sentir com una llàgrima regalimava galta avall humitejant i impregnant d’un fort regust amarg els llavis fins que, solitària, rodolava per la barbeta fins a caure, trista, al terra.
Aquest era el so d’una ànima que poc a poc s’esquerdava. Una ànima jove que llanguideix prematurament abrasada per la roent passió resident i cabdill de les seves entranyes.
Angoixa, angoixa és el que supurava la ferida que aquest aguerrit element provocava tot buscant, inútilment, una sortida d’aquesta república sentimental cada cop més deshabitada.
Angoixa, angoixa manifestada físicament com un fang que s’assecava endurint també petrificant el seu cor, anul·lant el motor de la seva ànima tot extingint lenta, però inexorablement tota passió i forces juvenils.
Era la mort de l’ànima, el decés, doncs de l’individu. Apagat el foc que impulsa les passions més sensuals, emana sentiments i proporciona la capacitat de sentir, tant sols restava el recipient físic, l’ens biològic, el cos, que desposseït de tot plegat esperava de forma mecànica i inconscient la inevitable mort física.
Va mirar per la finestra del tren de rodalies. Encara era sota terra per tant va poder veure la seva cara al vidre. S’acaronà la barba un parell de cops i deixà anar el cap enrere.
Tot seguit tornà a escodrinyar la foscor subterrània a través de la finestra del vagó, quan sobtadament, aprecià el rostre d’ella mirant-lo des de l’altre banda. Càlid, tendre, suggerent. Els seus ulls transmetien una profunda sinceritat mentre que els seus llavis dibuixaven un alegre i juganer somriure.
Ell, altre vegada, sentí un irrefrenable impuls d’abraçar-la amb totes les seves forces i d’una vegada per totes tastar els seus llavis amb delit i passió. Poder-li demostrar tota l’estima que de la seva ànima emanava.
En les actuals circumstàncies era, emperò, tal com havia quedat demostrat, senzillament impossible. Començà a hiperventilar. El seu cor bategava amb excessiva potència i sentí que no podia romandre quiet.
Es trobava en un moment crític. Era a la vora del col·lapse, per aquest motiu va cridar esfereïdorament fins que un torrent de llàgrimes es desbordà dels seus ulls. Va arrencar a sanglotar sense control.
Quan s’asserenà una mica no hagué de pensar-ho massa. Estava decidit, ho faria l’endemà a la nit.
En baixà del rodalies va anar directament cap a casa, quasi sense distraccions, si be és cert que prestava més atenció que de costum als detalls del paisatge. Potser una manera de dir adéu a aquella part del seu poble natal.
No hi havia massa gent pel carrer. A més, bufava un lleu i fresc vent molt agradable. Tampoc s’escoltava el tronar del motor de cap vehicle. Fins i tot, cosa estranya, si es parava atenció s’escoltava piular algun ocell.
Quan passava pels estrets carrerons on s’ubicaven les antigues cases de pagès, el sol, decidí resplandeixer.
L’ambient era agradable, convidava a la reflexió, el que el feu pensar en quelcom d’importància: Com?
Tenia clar que no volia molestar. Seria un acte prudent, respectuós i íntim. Tal com va viure volia marxar. A més, la seva família no es mereixia el tràngol de veure’l fet miques.
Descartades, doncs, les possibilitats d’un tret o de saltar al buit o a les vies del tren, optà pels barbitúrics.
En arribar al seu domicili va cercar al web les diverses possibilitats en aquest sentit. Trobada la que semblava més indolora anà a fer la compra.
Havent tornat es dirigí a l’escriptori, va treure un estoig en forma de llibre i en va treure ploma, tinta i segell.
Poc a poc i amb bona lletra va escriure una carta d’acomiadament, que tancà mitjançant el segell de cera amb una flor de lis gravada. El símbol que li recordava que no havia de perdre mai el nord.
Precisament això feia. Dirigir-s’hi.
Sobretot volia deixar clar que es tractava d’un acte conscient i racional, en cap cas d’una decisió presa en un moment de follia.
Entre d’altres qüestions com que fer amb els seus béns, va descriure com havien de ser llur sepeli i tomba.
Per descomptat res d’església ni capellans. Mai hi havia cregut i no començaria pas ara.
Deixà anotat que desitjava que obrissin una gran rasa on s’emplaçaria el seu cos juntament amb vestigi històric de la seva època acompanyat de roba, llibres, utillatge divers, les seves maquetes, etc. Ja que no podria dedicar-se a qualsevol activitat relacionada a transmetre coneixement històric, si més no, volia deixar material suficient per a si mai obrien el seu sepulcre, les generacions futures poguessin estudiar així com reconstruir amb material de primera mà una petita porció del temps en que visqué el noi.
Tanmateix, va exposar que a tal efecte, per a construir la sepultura, havia adquirit un camp a les afores del seu poble. Un camp que esperava que fos conreat i utilitzat per a organitzar activitats per a les escoles de la zona. Amb la intenció que els més petits no perdessin el contacte ni amb la natura ni amb els orígens rurals de la seva localitat, cosa que considerava essencial en un entorn cada cop més industrialitzat i que evolucionava a marxes forçades cap a esdevenir ciutat.
Allà aprendrien a llaurar la terra, a distingir i seleccionar llavors, a conrear. En definitiva, volia que adquirissin consciència que en aquesta vida les coses s’aconsegueixen amb paciència, esforç i dedicació.
Enllestit això, va doblegar el full, el va introduir en un sobre, va escalfar cera que deixà caure a la punta de la solapa d’aquest i el va tancar estampant-hi el segell amb la flor de lis.
Des d’aleshores fins l’endemà es dedicà a passar els últims moments amb família i amics.

Quan el rellotge tocava les deu de a nit i el silenci regnava casa seva tanmateix al carrer considerà que era l’hora.
Va despullar-se i es dirigí cap a la dutxa. Com era costum l’aigua bullia i en acabar de rentar-se es dedicà a dibuixar formes en el mirall entelat en el vapor moments abans d’afaitar-se així com d’arreglar-se la barba.
S’abillà el barnús i les sabatilles per seguidament dirigir-se a la cuina per a preparar l’últim sopar.
Havent menjat, va rentar els plats. A continuació va posar aigua a bullir per a preparar un té negre.
Mentre l’aigua s’escalfava va concloure la novel·la que estava llegint.
Quan escoltà el xiulet de la tetera hi afegí el té. Aprofitant els minuts d’infusió planxà la roba i es vestí.
De cintura cap a baix: Texans negres ajustats, les botes de cowboy . De cintura cap amunt: La seva samarreta preferida. Negre amb una calavera alada al centre com a nexe d’unió de les frases “live wild”, “die with style”. Aparentment tòpiques però que ara, especialment la segona, semblaven perdre una rellevància especial.
Sobre la samarreta la seva inseparable creuada de cuir, que a l’hivern constituïa la seva segona pell. Al canell esquerra la polsera marró de cuir amb trenat d’estil víking. Al coll el penjoll en forma d’àncora i coronant el conjunt, la sempiterna boina.
Mudat, entrà a la cuina. Va agafar una píndola de cadascun dels sis paquets de medicació per esmicolar-les amb el morter. La següent acció va ser servir el té en una tassa i dissoldre-hi el contingut del morter.
Parsimoniosament, fent un cop d’ull al passadís on hi amuntegava centenars de llibres en diversos prestatges, tornà cap a llur habitació.
Col·locà la tassa sobre la tauleta de nit i va estirar-se al llit.
Calmadament, fent glops tot assaborint el líquid rogencament fosc, prengué tota la beguda emmetzinada.
En un primer moment no semblava notar res estrany, quan tot d’una començà a sentir-se molt acalorat. El seu cos cremava com si per les venes no hi corres sang sinó foc.
Aquesta sensació va venir acompanyada d’un lleuger ofec, que seguit per un breu espasme, el sumí en la foscor.
Una llum i un xiulet perdut en el buit van ser el següent que va estimular els seus sentits. Després, una veu entretallada i gastada per l’edat que va emetre un esgarrifós xiscle. A continuació una mà agafà la seva. Creia que començava a surar per l’espai quan va veure de de gairell un vagó replet de gent.
Instants més tard apareixia al bell mig d’un extensíssim prat; verd, brillant a causa de la humitat que olorava la terra molla i fresca.
Un grup de vaques hi pasturava plàcidament mentre que un altre buscava l’escalfor dels rajos solars al mateix temps que dirigien la mirada a les nevades muntanyes que s’alçaven a l’horitzó llunya.
Entremig de tot plegat s’hi podia distingir un carro. El carro.
Quan hi estigué a prop la mà el va incitar a seure-hi. Havent-ho fet, davant seu: Ella.
La noia tot somrient va besar-lo lenta i tendrament. Els seus llavis humitejaven els del noi, que amb delit assaborí els de la noia, que li recordaren la textura i frescor d’una maduixa.
Amb la punta de la llengua ell els hi acaronà, ella a estones se’ls mossegava tendrament.
Fou un petó prolongat, tant llarg com el temps que van haver de reprimir fer-se’l-
Ambos bullien en luxúria. S’abraçaren, es palparen, entrellaçaren les mans, tot abans de rebolcar-se damunt del carro.
Ell va acabar damunt d’ella. Juganer, tocà la punta del nas de la noia amb el dit. Ella s’incorporà lleugerament per a poder mossegar-li el lòbul de la orella. Va proferir un lleuger gemec, era una zona on hi tenia moltes pessigolles.
El noi per la seva banda clavà una petita queixalada al coll d’ella, a la qual va seguir un tendre petó per a sanar la zona.
Seguidament , s’humitejà els llavis, es va aferrar a un dels pits de la noia i amb la punta de la llengua acaricià suaument llur mugró. Rosat, petit i gruixut, es delità jugant-hi.
A continuació va cobrir de petons el tors d’ella, fent lliscar, sovint, els llavis per aquell cos ple de calor, tot realitzant un massatge que a ella feia estremir-se per les agradables sensacions que li provocava.
Va continuar el descens fins a arribar a la zona tot just sota la cintura, vora una de les cuixes de la noia, la qual mossegà lleument i petonejà delicadament tal com feu amb anteriorment amb el coll.
Poc a poc continuà besant el cos de la noia prosseguint el desplaçament cap al centre d’aquest amb la manifesta intenció d’arribar a la seva intimitat.
Allà el petó fou tòrrid, humit, prolongat. També en extrem passional.
Amb la llengua recorria tota l’àrea, sense deixar cap racó per descobrir, tant exterior com interior, movent-la, lleugera, a debades en cercles a vegades amunt i avall, emperò sempre a ritme diferent. A estones pausadament, a estones amb rapidesa, mentre ella es recargolava a causa d’un intens pessigolleig que recorria tota la seva anatomia agitant llur respiració quasi fins a l’ofec.
Premia els llavis amb força al mateix temps que rinxolava i estirava amb força els cabells del noi.
Amb ulls espurnejants va mirar al noi per a continuació començar a incorporar-se.
Dreta va incitar-lo a estirar-se al carro i s’abraonà sobre ell.
Es va produir l’encaix. Van mirar-se consumits pel desig. Per primera vegada es transmetien tota la passió, estima i amor que es professaven a través de la unió dels cossos.
S’anhelaven profundament, per això sospiraven, per això les carícies i petons foren constants, per això no podien parar de somriure, per això van abraçar-se fortament en arribar al moment de l’èxtasi, que fou perllongat i en extrem intens.
Recuperat l’esma els seus ulls varen prosseguir resseguint el cos de l’altre.

Encara embolcallats, ell, va fer una pregunta – Aquest carro...- Ella el va tallar. – Sí, aquest carro és el mateix que hem vas descriure explicant el teu somni febril i també és aquell en el que vaig morí.
El noi, sorprès, no va poder articular masses paraules abans que ella prosseguís amb l’explicació.
– Sí, així és. Com recordaràs era grangera. Laborant, a vegades, a mi i als meus germans ens agradava sortir a fer manualment i desprès a carregar les bales de palla amb el carro que tantes generacions de la família han emprat a tal efecte, en comptes d’utilitzar maquinaria moderna. La tasca era més àrdua però això ens ajudava a connectar amb el nostre passat, a valorar el que posseíem, doncs ens recordava l’esforç que es va necessitar al llarg de generacions per a tirar allò endavant. I el més important, ens ensenyava a treballar dur i constant per a acomplir els nostres objectius.
A més, el treballar amb les nostres pròpies mans sense seguir ordes alienes ens feia sentir lliures, que no harem part d’una cadena sinó agents del canvi. Que teníem el poder de transformar quelcom seguint la nostra voluntat.
Doncs be, com et vaig comentar, fa un parells de mesos vaig ser víctima d’un síncope mentre carregava les últimes bales de palla que hem va matar, essent, precisament el carro, el lloc on vaig caure i on definitivament vaig expirar.
Se que vaig explicar-te que no recordava massa cosa més, sí be, ara m’ha vingut a la memòria el moment en que vaig prendre consciència del que havia passat. Va ser quan vaig veure la meva família plorant el meu cadàver. Quan m’hi apropava vaig sentir com una estranya força s’apoderava de mi i m’empenyia sense poder resistir-me’n, fins a un altre localització: Les vies del metro.
Malgrat que ja tenia constància de l’aparició d’ella en forma d’esperit el dia que es van conèixer, no en sabia res del paper que hi jugà el carro durant el final biològic d’ella. Per aquest motiu la seva veu denotava una certa sorpresa quan va respondre: - Hem sembla si més no curiós el fenomen d’atracció entre tot plegat. Tu atreta pel metro en el qual viatjava el dia del teu decés. Jo, atret en somnis, en períodes de malaltia, cap al carro que tant significa per a tu i al que he pogut arribar un cop la senyora de les tenebres ha complert amb la seva feina.
-En efecte tot un misteri- respongué ella abans de prosseguir.- Però la gran pregunta que hem faig és: Què és la mort? Per als creients és l’accés al paradís de Déu o a l’infern del maligne segons parer de Sant Pere.
Per als ateus és la més absoluta foscor després de perdre la consciència. Buidor. Res. La desaparició total de l’individu.
Tanmateix, tu, un cop qüestionaves >.
Però no creus, tenint en compte la nostra experiència en això de morir-se que potser totes les teories són correctes i la mort no és més que d’alguna manera, tenint en compte que és irreversible, l’assoliment definitiu d’allò que es desitja o creu fortament? Una mena de satisfacció final i eterna com a recompensa a la tenacitat en la cerca.
I abans que diguis res... et conec. Se que preguntaràs com i perquè. Si ho creus convenient fes cas al meu consell.
Hauríem d’abandonar aquesta dèria de fer-ho passar tot pel sedàs de la ciència per tal de fer més cas de la percepció dels nostres sentits. Deixar fluir temps i espai.
Si alguna cosa ens fa feliços, ens proporciona plaer o ens emociona, no perdem el temps en foteses tals com quins fenòmens o causes la provoquen. En comptes d’això, dediquem-nos simplement a gaudir sense més preocupacions.
Pronunciades aquestes paraules, la noia va besar-lo amb lentitud, cercant la seva llengua, tendra i molt sensualment, mentre amb les mans acariciava les galtes del noi, que van esdevenir roges i calentes.
A continuació, la noia, es va aixecar del carro fent un bot instant al noi a seguir-la.
El va agafar de la mà, entrellaçant els dits i van començar a caminar per l’única sendera transitable que semblava sortir d’aquell prat.
Albiraren un penya-segat travessat per una cascada, per tot seguit creuar un bosc que es portà a un altre prat. Aquest en extrem florejat.
Prosseguiren i guaitaren una muntanya, que en realitzat un recargolat ascens que els recordà a un ammonites gegantí, els oferia una casa de fusta en la qual decidiren instal·lar llur llar, noi i noia.