L'antiga via del tramvia

Enhorabona Aleix, és un poema autènticament estupend. Vull comentar-te que el
poema que m'has comentat, aquest de tindre fe en l'amada, és molt bo, això em considere jo, però que és una fantasia que he fet jo, tingues en compte. És pura
fantasia. ETs molt amable. Ja et llegiré més coses. Un salut. Rafael Molero

Es molt bo aquest poema, té una curiositat exclusiva del record, és impressionant
com descrius l'espera del tramvia, i el seu entorn. Gràcies pels teus comentaris,
en els meus poemes. Doncs bé llegiré altres coses demà, fins una altra, atentament un gran salut. Rafael Molero Cruz

els vells tramvies !!!
Quan jo era menuda , per anar a l'escola , agafava el 64 al carrer Muntaner fins a la plaça de Sarrià. Recordo que , un dia , se'm oblidaren els diners a casa i el cobrador molt amable , veien la meva angoixa , em va dir que ja li pagaria l'endemà.
També agafava , tot sovint , el 16 o el 17 a la Plaça de Frederic Soler fins a la Plaça de Catalunya acompanyant la meva àvia.
Un relat d'aquells que , amb emoció , m'han retornat a la infantesa.
Gràcies , amic Aleix !
Una abraçada amb molt d'afecte.

Nonna

és molt bonic, la veritat. Trobe aquest poema personal, qüotidià i preciós. M'inspira. Felicitats de debò!

La nostàlgia i els records que ens acaba duent a la realitat del present, moltes coses retornen, i altres sols les canvia el temps, i els records sembla que ens volen enganyar i potser serà que no ha passat tant de temps, o potser mai va passar el 70, però els records i la nostàlgia que impregnen el teu poema em retornen a dies que ja no vindran, però és bonic reviure'ls.

Un bell i agradable so desprèn el teu poema.

Una abraçada Aleix!

Ferran

que ens acaba duent a la realitat del present, moltes coses retornen, i altres sols les canvia el temps, i els records sembla que ens volen enganyar i potser serà que no ha passat tant de temps, o potser mai va el 70, els records i la nostàlgia que impregnen el teu poema em retornen a dies que ja no vindran, però és bonic reviure'ls.

Un bell i agradable so desprèn el teu poema.

Una abraçada Aleix!

Ferran

Molt bon vespre Aleix,

Primer de tot, moltes gràcies per les teves paraules (que han pujat l'autoestima de les meves) i m'han permès conèixer un autor nou!

He fet un cop d'ull als títols dels teus relats i, finalment, per començar he escollit aquest primer: L'antiga via del tramvia. Per què? Perquè m'agraden les coses velles, m'agraden els records, que ens fan ser com som sense adonar-nos, i de vegades, fins i tot, si em sento molt melangiosa o nostàlgica, sóc capaç d'enyorar temps i paisatges que no he viscut.

És per això, que he volgut veure on em duia l'antiga via del tramvia. I bé, vull dir-te molt sincerament, que, gràcies a les teves paraules, la bona tria, l'ordre adequat, el to, el do de fer-les sentir properes, he tingut moltes ganes de seure i esperar el 70, o potser el 71? Bé, si mai m'animo, potser no faig cap dels dos i agafo el 36, que encara no sé on em dura.

Una abraçada,

Laia

Quin munt de contrastos has establert, Aleix, entre el passat que pot continuar sent present mentre algú el recordi, i un present que de vegades per massa obvi, massa quotidià, massa vist..., gairebé no hi és present en les nostres vides, ja que només acompleix amb la funció de teló.

Els teus versos m’han fet pensar en la curiosa fermesa amb què la memòria manté gravades impressions i retinguts detalls de molt i molt temps enrere, mentre d’altres ben propers no deixen cap empremta notable.

En fi, gràcies al teu poema i a la màgia que té la bona poesia, els vells tramvies ( el vermell, camí de Badalona, i el blau fosc, cap a Sant Adrià ) han tornat a circular per la seva via!

T’envio una abraçada nova de trinca,
Unaquimera

té aquest poema, que és dificil afeigir una cosa nova, puc dir, que estic d'accord amb les paraules dels altres. Uns records "vius".
Ara, vull dir moltes felicitats per l'event que tindreu al setembre. Us desitjo molta felicitat! Sí que va ser casualitat dels noms del relat meu, però a vegades és invers - el dolent pot provocar el bo! :) Farem després un altre relat que "gravi" el bo! :) Una abraçada, L

Quin encant de poema, ple d’enyorances!

Fa dies que el vaig llegir i pensava que ja t’havia fet el comentari, algú em devia interrompre.
Els sons quotidians, els colors... tot queda en la nostra memòria selectiva i és tan bonic reviure’ls!
M’has transportat a les estones de joc vora la via del tren i la il•lusió que ens feia veure’l arribar.

Una abraçada de tots els colors!
Núria

Has trenat una poesia entretinguda i plena de bones vibracions. Encreuament d’èpoques en el mateix moment. Acolorit i sonor. M’ho passat molt bé llegint-lo
Una forta abraçada

Tot i vivint a Figueres (soc empordanesa i he viscut allà durant molts anys), sempre que venia a Barcelona m’agradava molt pujar al tramvia i quan estava pel centre, viure el rebombori d’uns i altres lliscant per sobre les vies, sentint sonar la campaneta de tant en tant.
Quin relat més maco...

Per altra banda, moltes gràcies per haver-te llegit L'OCÀS DE L'ÈXIT i pel comentari que em fas.
Evidentment el tema que exposo no és biogràfic, però la dedicatòria sí que és totalment certa.
Malauradament he pogut anar seguint el procés d’aquesta malaltia tan terrible quan una molt bona amiga, bastant més gran que jo, la va començar a tenir i en cosa d’uns tres anys pràcticament ja no té ni identitat ni personalitat.
Hem d’aprendre a valorar la salut quan encara la tenim!!!
Una abraçada i segueix escrivint coses tan boniques.

Gemma

quina meravella evocar tants sentits, colors i èpoques en un petit espai ple de lletres, m'has fet reviure una cosa que jo no he viscut però a l'haver tingut la sort d'haver compartit anys de la meva vida rodejat de gent que dibuixava els moments exactament igual que tú, no m'ha resultat difícil fer-m'ho meu...gràcies per recordar el meu bonic passat en el teu preciós relat...de tot cor

Alex

on desfilen els instants d'ara i els que ja han passat. Una teoria dels físics quantics aquestos tan savis diu que el temps no té abans ni després, que tot passa ara i aquí, alhora, però com que som de poques llums, els humans, l'hem de partir en trossets per notar-lo. En el teu poema, la teoria esdevé pràctica; veiem tot aquest temps relligat en flaixos enlluernadors. Com la teva poesia.

Una abraçada

a

Bonic poema que ens recorda moments del passat , precioses sensacions que tenim de bons moments sencills i tendres que d'alguna manera ens han marcat.
M'ha agradat molt!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
abraçades

Les paraules que passegen
entre el present i el passat,
indrets que suggereixen,
espais que ens parlen,
un bonic viatge entre mots.
Una abraçada i merci per les teves paraules.

el present, tot en un instant es barreja, com els sons. els colors, els paisatges... De fet el nostre pensament és una barreja de tot i de res...

gran, Aleix !
pd.- gràcies pel teu comentari al meu relat, realment això de la trempera descontrolada deu ser un problema... o potser no ...
:-))
abraçades company
joan

És preciós, sembla fet d’una tirada, has captat l’instant de la via en el Parc i t’ha sortit rodó. Un gran mèrit.
M'has fet recordar el 70 que anava a Badalona. Era un tramvia que li deien el tanc, ja que estava fet de plaques cosides amb reblons bombats, més grossos que els botons dels abrics. S’entrava per la porta del mig que donava a una plataforma baixa, d’on partien, a banda i banda, uns graons que duien als seients.
Una abraçada, Aleix
Joanalvol

...féssis al.legoria d'un sord-mut, encara que no sé si és aquesta la intenció real del relat.
De tota manera, hi he entrevist un retall de tristor i un altre d'esperança, fins i tot un toc de desil.lusió que ens guia al plantejament de que les coses, per molt que les volguem canviar, segueixen essent en la seva essència les mateixes.


Sergi

Has descrit tactes, colors i sons d'ahir que també formen part del meu passat, Aleix...Records que m'emplenen l'ànima perquè són un trosset de la meva vida.

Actualment també disposem de tactes molt suaus...de colors llampants, de sons melodiosos...però ja no els podem gaudir amb la màgia de la infantesa...

Una abraçada afectuosa,

Pilar

Ets tot un artista. M'agrada com barreges sentiments, amb sentitts: olors, colors, tactes al trepitjar la via.. i sobretot com poses trossets de barcelona en aquest poema, i els fas encaixar com un mosaic, i no puc més que somriure al reconèixe'ls.
moltes gràcies pels teus comentaris, perquè a part de poemes tens sempre unes paraules amables i sinceres.

Els records arriben a la nostra ment per mitjà dels colors i els sons. I també les olors, no ho hem d'oblidar. Però, en aquest cas, els tramvies que tu recordes no tenen una olor característica, sinó colors (vermell, blau marí?) i sons (el lloro, el número d'aquell tramvia...).
Amb quatre paraules, has sabut fer reviure un ambient ja desaparegut i que és substituit per d'altres vies que fan feliços els infants.
És la manera que tenen els poetes de dibuixar paisatges: amb paraules.

Els autobusos, els tramvies, les parades de metro... Per a tots aquells que vivim ja establerts en una ciutat acaba sent com l'esquelet que articula tota la urbe, i no podem evitar amarar-lo de records. I aquest text n'és un bon exponent.
Salut!
Llorenç

Als que recordem els tramvies verds o vermells d’una Barcelona en blanc i negre, els teus darrers relats ens punxen el sac dels sentiments emmagatzemats que vessen càlids i impunes impregnant els records. No eren temps millors, però ens eren més intensos.
T’haig de dir que estic emocionat llegint les “Arrels d’escuma” que em vaig regalar per Sant Jordi. És una delícia.

puguem, gaudim d’aquest entranyable i necessari
mont dels records, com sempre un poema dibuixat
Una abraçada
Josep

Als que acostumem a viure la vida a plena consciència, qualsevol petita incidència ens transporta a la sitja dels records. Per tu, trepitjar simplement la via antiga del tramvia, ha suposat iniciar un nou viatge per les imatges vives de la teva infantesa. Per mi, avui que he anat al poble –Menàrguens, entre Lleida i Balaguer, per situar-te–, la visió mínima de les antigues escales de l’església, ha suposat un retrobament amb les vivències intenses d’aquells anys de nens petits i no tan petits jugant a les boles pel replà. Així i tot, als pobles també, les agressions urbanístiques i el poc cap d’alguns batlles han fet desaparèixer gairebé tots els testimonis fefaents d’aquelles aventures juvenils.
I no t’ha calgut escriure un relat minuciós i extens, te n’has sortit feliçment i admirablement amb aquest bell poema on, jugant amb els colors dels diferents tramvies, ens has fet arribar als que no som de ciutat, l’encant que traspua rere la quotidianitat i la ingenuïtat que la gent senzilla ha emprat sempre en tractar tot allò que envolta el seu dia a dia. Per mi, seria la sirena de la sucrera o la botzina del “platillo”, aquell tren automotor pintat de color gris clar que anava més de pressa que els trens de carbó i que relluïa a l’horitzó quan passava durant les hores finals de la tarda.

El mot “llàstima” representa tot allò que pensem quan veiem que ja res no és ni serà el mateix. Per sort o per desgràcia? Qui som nosaltres per decidir què és el millor?

Raül

Ah, per curiositat, què ha estat primer, el poema de la via o el realt del tramvia fantàstic?