L'antiga rutina

No estava sol. La humitat m'havia embrutat. No estava sol. Mai, fins aquell dia, havia valorat tant el fet d'estar acompanyat. Companya. Això mateix. Aquell dia tenia companya. I, a més a més, hi havia un gos.

Aquell matí em vaig llevar, com feia en la meva antiga rutina, mig nu i la vaig besar. Però no hi era. Ella no hi era, havia marxat. Sense saber que no tornaria, vaig continuar la meva rutina. Em vaig dutxar, em vaig pendre el meu cafè ben carregat i vaig marxar de casa.
Finalitzada la jornada, vaig decidir tornar a casa amb un ram de roses. El del perdó. Sense adonarme'n, les roses s'havien anat pansint abans d'arribar a casa. Eren el mirall del meu futur.
A casa, vaig veure complert el desig de les roses i amb elles un missatge on deia:
"Fins sempre, amor".
Sí, aquest cop era el decisiu. Per sempre. Després, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig marxar de casa i vaig fugir a un lloc ben llunyà.
Per què quedarme consumit en la misèria? Això va ser el que vaig pensar abans de llençar la clau per obrir la porta de la meva antiga rutina. Del meu antic amor. De la meva vida.

I ara? Ara, esperar. Sí, esperar sol. Però no tan sol com abans , estic amb ell. el meu millor amic encara desconegut per mi. La meva companya. El gos.