L'ÀNSIA (Novel·la tèbia) Ier capítol

Un relat de: Jaumedelleida

L'ÀNSIA (Novel·la tèbia)

I

Faltaven tant sols cinc dies per a la festivitat de Nadal, i com era costum per aquestes dates, l'equip de l'acadèmia on aquell curs en Jan va matricular-se per a reciclar-se del seu rovellat anglès que aprengué durant el batxillerat, celebrà l'habitual sopar de fi d'any. Evidentment i intuint la nodrida assistència de fèmines que possiblement hi hauria, no va dubtar ni un segon a apuntar-s'hi.
Per l'ocasió, va posar-se els pantalons de pana gruixuda i l'americana negra sobre camisa groga i corbata vermella a ratlles sobre fons blau marí. Tampoc aquell vespre va voler consultar a la Diana si la combinació feia joc o no. Se sentia prou elegant i segur de si mateix, sense necessitat de demanar el parer a tercers, (ni que fos la pròpia esposa), entorn el seu gust personal. Plegada sobre els braços va endur-se la parca de color cru, sense que arribés a posar-se-la en cap moment. No temia el fred, però així i tot, va voler ser previsor atenent l'espessa boira d'aquella nit de desembre.
La taula estreta i llarga, recordava molt bé l'anunci televisiu d'un detergent concentrat súper plus. A un extrem, i enmig de dues femelles, (no ho hagués permès d'una altra forma,) i per tal de gaudir d'una millor perspectiva, en especial, de totes les convidades amorrades al mantell, s'hi va seure en Jan. Era el seu estil.
El fet de barrejar-se comensals de distints nivells en l'aprenentatge de la llengua anglosaxona, afavoria teòricament la possibilitat de diàleg entre els diferents alumnes i professorat. La pràctica demostrà que la llengua vernacle fou la dominant.
Més que un gran sopar de grup, com els que caldria esperar per l'efemèride a festivar, consistí en un generós "pica-pica", d'aquells que, quan t'hi trobes i segons el lloc on te toca seure, optés més per consumir líquids que no pas menjar, per allò de la incomoditat d'anar provant els distints tastets que el teu espai de taula t'ofereix, i agraint sobre tot, als generosos comensals del teu voltant que te'n van fent arribar a poc a poc, amb el perill sinó, de no provar-ne totes les varietats existents.
Vingué, com és obligat, el darrer brindis pel proper calendari. El cava era de marca desconeguda i de poca qualitat. La resta de canapès que varen poder resistir-se al desig dels més golafres van quedar negats pels banys d'aquell escumós que era dirigit anàrquicament a totes bandes menys al seu destí obligat.
Aquells que ho desitjaren, un cop ja saciats de bons auguris per l'any que s'apropava, continuaren la festa, dirigint-se en distints vehicles als llocs més apropiats per a bellugar un xic el cos, o per als més reprimits, allargar en escreix la nit i evitar així, al menys per una vegada, haver de tornar frissetes al seu cau, on se suposa que la respectiva parella, estaria tot endormiscada preguntant-se què déu estar fent ara el seu "partener" i a quina hora se li acudiria de tornar.

El destí, -o així va voler en Jan que li ho semblés-, féu que al seu vehicle fossin únicament tres els que determinaren anar a una sala de festes a provar tota mena de ritmes, si bé a l'hora de la veritat, varen solament recórrer els diferents ambients musicals que hi havia a la discoteca, sense prendre-hi part de manera activa. Feia temps que no hi assistien, i van haver de fer un esforç per recordar-se del llenguatge manual i mímic que aprengueren en la seva joventut, quan no els importava gens ser bombardejats per un excés de decibels.

Eren en Rafa, un pare de família de tants, amb poca personalitat, de posat seriós, bigotut, funcionari de l'administració local, la Paula, una de les poques teachers de l'acadèmia, casada i mare d'un fill, i en Jan, company d'aula d'en Rafa, un home d'aparença normal, de la mateixa edat si fa o no fa que el col·lega i de la fèmina, tímid, casat, sense fills, ben dotat genitalment (en versió autòctona) i sobre tot, extremada i sensiblement adurent (segons versió forana).

Per sort, -i d'això sí en tingué culpa l'atzar- en Rafa, a l'endemà mateix havia de matinar. La convocatòria a primera hora d'una assemblea de funcionaris per a preparar una vaga de braços caiguts, l'obligava a ser puntual, al menys en aquesta jornada, en el seu lloc de treball. Així li ho exigia el protocol i volgué tornar aviat cap a casa no més enllà de les dues de la matinada.

Com el més gran altruista dels taxistes, tot just comentar-ne la necessitat de retorn, en Jan va oferir-se a dur-lo a casa immediatament, alhora que sabia que també vindria amb ells la Paula, que per a més satisfacció d'en Jan, va deixar caure que no en tenia gens de ganes de plegar, encara. Deixà a en Rafa a casa seva, i va fer pujar a la Paula al seient del davant, on el rellotge de la guantera marcava ja les dues i deu. Sense preguntar-li on volia anar aleshores, es van dirigir a un nou local de ball dels anomenats nostàlgics, aquesta vegada però, a diferència del d'abans, dins ja del casc urbà de la ciutat. Als carrers, amb sensació de voler-se anar gebrant per la boira persistent des d'uns dies ençà, únicament hi destacava el soroll d'algun camió de recollida d'escombraries. L'auto de color blau-fosc propietat d'en Jan, i que circulava a més velocitat de la permesa, recordava un calidoscopi multicolor per la munió de reflexes dels llums nadalencs que al passar-hi per sota, relliscaven contínuament pel vidres i capots del vehicle. La música del radio-cassette, malgrat la poca durada de l'emocionant recorregut, fou sàviament escollida pel xòfer, propiciant així, un caliu que feia entendrir.

Arribats al destí, galantment, en Jan no va permetre de cap manera que la seva acompanyant hagués de fer ús, aquest cop, de la seva bossa-moneder. Puntualment, per un dels cambrers que no perdia de vista els seients que, malgrat l'hora tardana, s'anaven ocupant poc a poc, foren requerits a que demanessin l'obligatòria consumició. Un divan estampat de flors vermelles, per sort, solament de dues places, serví de base per a compartir unes begudes a base de cola, mentrestant anaven contemplant l'ambient de la sala. Simultàniament i ignoradament l'un de l'altre, de sobte compartien (com en una retransmissió de pensament), el desig de voler desprendre's de l'únic estri que en aquells moments els sobrava i que els feia conscients que aquella estada seria limitada: el rellotge. Sense dir-s'ho doncs, es confabularen inconscientment per no sortir del local, fins que per simpatia els hi obliguessin les exigències horàries de l'establiment, o que el cansament d'algun dels dos, (cosa de totes totes inimaginable), ho motivés.
.
Tot i que entre la Paula i en Jan, per raons de convivència acadèmica, havien ja coincidit esporàdicament i s'havien saludat en més d'una ocasió, el cert, és que ni l'ambient ni el lloc propiciava iniciar qualsevol xerrada sobre temes de caire lectiu o propies del centre. Ella, romania amb el seu permanent somrís i els ulls dirigits al seu acompanyant tot esperant que iniciés qualsevol tipus de conversa que fos de la mena que fos, prometia seguir-la amb el màxim d'interès. Intuïa que seria dipositària de la confiança del seu amic i de totes les seves inquietuds.

Per la seva part, en Jan, semblant endevinar-li el pensament, notà la predisposició d'ella i se sentí suficientment motivat per engegar tot un rampell de preguntes a la seva parella, per tal de conèixer-la millor, més personalment, més intimament, i més tard, amb més propietat, poder expandir-se com ell volia i sobre tot, com necessitava fer-ho.
Tenia el pap ple d'angoixes i volia exterioritzar-les quan més aviat millor, i sobre tot, davant d'aquella dona que d'entrada li donà tanta confiança. Els glaçons, que podrien haver refrescat l'esgotada cola del vas, serviren, en ser triturats dins la seva boca, per alleujar l'emoció continguda d'aquella estona.
Del ventall de respostes i llur contingut que li va anar facilitant la Paula, cap n'hi hagué que en Jan no sospités ja d'antuvi, és a dir, endevinà que es descriuria com una dona normal, casada, amb algun fill, bona treballadora, que diàriament fa les feines domèstiques, que va a comprar, que fa les vacances com tothom (preferentment platja llevat d'alguns dies de muntanya) i que fa l'amor solament quan n'hi té ganes i gairebé sempre a petició del marit.
No va caldre doncs ser més explícita per adonar-se en Jan, que la Paula estimava el seu espòs (pensà ja de seguida que, amb tota seguretat, havia estat l'únic home de la seva vida), però que no se n'havia enamorat mai, i que si li tenia una gran estima, era pels anys de convivència, perquè a més, era un home cordial, dòcil, fidel, col·laborador, bon jan i sobre tot, per ser el pare de la seva estimada criatura.

La música continuava deixant-se sentir per tota la sala, però no interferia per a res en el diàleg encetat, malgrat els ritmes contínuament variats i nostàlgics amb què el disjockey de torn, convidava tothom a seguir-los.

Li tocà ara el torn a en Jan, i li comentà que se sorprengué de la similitud del tipus de matrimoni que formaven la parella Paula-Aleix, amb el format per la Diana i ell. No obstant això, però, va voler fer-li patent que sí hi havia un fet diferencial que no podia pas equiparar-los, i és que, així com del primer matrimoni, l'estabilitat n'era una norma, en el del Jan i la Diana, hi havia sorgit darrerament un element discordant que l'estava fent trontollar.
La Diana, s'havia (per primer cop de veritat) enamorat d'un altre home. Un advocat de bastant prestigi a la ciutat, de fama més aviat lleugera entre la població femenina, i d'un físic que, -segons versió seva- l'enlluernà molt abans ja, que l'arribés a conèixer personalment durant un sopar de societat.
Aquesta era, doncs, llevat l'haver procreat, l'única però substancial diferència entre els dos matrimonis.
Així fou com la Paula, mentre anaven sonant nous boleros expressament renunciats per la p
arella a ballar-los, es va anar assabentant de la vida conjugal d'en Jan, i fou així també, com es consciencià del fet que la vida sentimental d'ell s'estava ensorrant per moments, a l'espera tan sols que el temps anés precipitant la desfeta, i endevinant -com així succeí-, que cada dia que passaria, la Diana se'n cuidaria cada cop més d'anar-la propiciant, mentre que en Jan, intentaria a la desesperada de salvar-la.

La beguda, ja havia tingut temps de fer el seu recorregut per l'estómac de la Paula i ben aviat sentí la necessitat d'anar-se'n al lavabo, el qual, estava ubicat en una planta superior. En Jan va simular tenir més resistència orinaria i restà guardant el seient que la seva amiga havia deixat lliure. Mentre ella es dirigia a l'excusat i durant l'estada a dintre, aprofità l'estona per anar assimilant tot el que en Jan, li havia estat comentant sobre la seva vida privada, i això la va commoure. En Jan per la seva banda, va aprofitar el trajecte ascendent de la companya, per memoritzar visualment tots els moviments corporals que l'obligava cada esglaó, i que la faldilla entubada se'n cuidava de remarcar i en va fer la composició adient, cosa que s'estranyà molt, no haver-li fet mai abans en les estades acadèmiques.

Aquella boirosa nit d'hivern, ja no donà per a més conversa, i per fidelitat al pacte ignorat mútuament que ambdós van contraure en seure's al sofà, varen sortir de l'establiment, després que la totalitat dels llums de la sala, s'encengueren i el silenci esdevingué com un darrer bolero, sense possibilitat de ser ballat en aquell ambient noctàmbul i buit ja de clients.

En Jan acompanyà la Paula davant el portal de casa seva. Un cop havia aparcat, sortí precipitadament del cotxe per anar a obrir la porta de l'acompanyant. Esperà maliciosament (sense que ella se'n pogués adonar de la maniobra), que en baixar, tot i duent faldilla llarga amb un gran tall lateral, un probable moviment exquisidament femení i accidental, deixés albirar algun secret d'entre les seves estilitzades cames. Se sentí molt complagut d'haver pogut comprovar que no s'equivocaria.

Es van desitjar mútuament un bon Nadal, i a en Jan li faltà temps per segellar amb dos llargs petons, un xic desmesurats per a una ocasió com aquesta, al cutis d'aquella fina cara.
Cada galta li semblà extremadament llunyana, d'aquells sensuals llavis.
Sense tant enfuriment, la Paula, hi respongué dolçament. D'aquesta manera doncs, s'acomiadaren fins a l'inici del proper trimestre.

En arribar a casa a aquelles hores, la dona d'en Jan, Diana, estava ja agitada i se la sentia roncar fluixet.
Romania al mig del llit descotxada del tot amb una postura fetal totalment arrupida per l'ambient fredolic de l'habitació i la seva camisa de dormir arremangada fins dalt, de manera que permetia ensenyar tota la seva feminitat i d'una manera molt més generosa, l'espectacle del seu sexe encès, que gaudia en aquells moments d'una lluentor inusitada, fruit d'un recent orgasme provocat per un somni voluptuós.
En Jan, en voler posar-se al llit, escalfat com venia, i amb els seus atributs masculins alterats gràcies a la visió d'aquella escletxa tan humida pel plaer rebut, va voler apropar-se a la Diana per poder intentar una nit més, complaure el seu desig carnal que darrerament no tenia satisfet com voldria, sense que ella, com era ja costum d'un temps ençà, li fes el més mínim cas.
No li vingué de nou, però aquest cop no li importà gens, perquè a partir d'aquella nit, ja va saber (enfront de la mancança dels codiciats contactes), qui seria d'ara endavant la femella que li alteraria el seu cos, per a les seves futures i malauradament supletòries, autosatisfaccions personals.

Fi del primer capítol

NOTA DE L'AUTOR. Agraeixo personalment que us hagi agradat fer un exercici intensiu de lectura fins aqui.
Com que el contigut que seguiria, a part de llarg, només és per a majors de 18 anys, emplaço a qui vulgui continuar la història visitar el següent blog, on es podrà descarregar gratuïtament la novel·la sencera, o be seguir-la per pantalla per allò de l'estalvi de paper.

www.janipaula.blogspot.com

Comentaris

  • valor[Ofensiu]
    elena07 | 22-09-2007 | Valoració: 10

    Hola, vull fer aquesta valoració amb molt bona nota, ja que la novel.la es descriu molt crua, però és la realitat de la vida que de vegades amaguem, els protagonistes son verídics y segurament algu es veu reflexat amb ella.
    Bona sort
    Elena

l´Autor

Foto de perfil de Jaumedelleida

Jaumedelleida

365 Relats

729 Comentaris

370564 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Jaume Climent o Jaumedelleida. Lleidatà d'obligació i devoció.
Considerat un observador ciutadà de la seva ciutat natal, fa que a vegades col·labori amb la premsa local, mitjançant Cartes al Director i d'altres publicacions veïnals.

Autor de la novel·la L'ANSIA (Novel.la tèbia) [Gènere eròtic] Editorial CARPE DIEM (esgotada a llibreries, solament disponible digitalment a través del seu blog: Jaumedelleida

Autor del poemari BATECS (Amors, Enyors, Eros) Editorial:HONTANAR

Correu de contacte: jaumedelleida@gmail.com