L'Anorac groc i la puntualitat

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

La Zenta ja fa més de mitja hora que té comprades les dues entrades i espera a la Rita que, com sempre, arriba tard. Només resten deu minuts per a que comenci la pel·lícula. La Zenta és paranòica de la puntualitat mentre que, de tots els amics que té, la Rita és qui bat el rècord mundial de la relaxació. Si triga cinc minuts més, la Zenta és capaç de revendre el tiquet de la Rita i d'entrar a la sala, agafada del bracet del primer que arribi: no aguanta perdre's els títols de crèdit.

La Rita va al seu ritme, com sempre, embadalint-se amb els aparadors. Sap que ha quedat amb l'exagerada de la Zenta però el cinema és prop de casa seva i pensa que no val la pena agafar una suada. En un dels aparadors hi troba un anorac de color groc que li crida l'atenció. El groc li encanta, tot i que tothom li diu que no li queda bé. En un gairebé imperceptible atac de mala consciència es mira el rellotge, veu que encara és aviat per a que comenci la sessió i entra a la botiga, per a tafanejar una miqueta. Sempre es discuteix amb la Zenta per aquest tema: quan al diari hi diu que la sessió comença a les tres quinze, això vol dir que és la sessió complerta - anuncis de tot tipus inclosos - la que comença a aquesta hora, no la pel·lícula; la qual no comença fins al cap d'almenys quinze minuts més. La Zenta sempre s'entesta a dir que no; que si hi posa que la sessió és a un quart de cinc - la Zenta diu l'hora com cal, en lituà normatiu; ella no la sap ni amb la fórmula russa: sempre fa servir maneres sintètiques tipus quatre quinze - vol dir que el que comença a aquella hora és la pel·lícula i que, per si de cas es tractés dels anuncis, ella prefereix veure'ls: odia entrar a la sala a les fosques. En tot cas, la Rita ja és dins de la botiga i ha començat a fer el borinot amb el jove dependent, un noi inexpressiu i tímid però que està per a sucar-hi pa.

La Zenta vol assassinar a algú. Té una idea molt clara de a qui però ja s'està començant a mirar malament a molts dels que estan entrant a la sala. Se sent la persona més idiota del món, amb dues entrades a la mà i la darrera pel·lícula de la seva directora favorita a punt d'engegar. La Rita és una gran amiga i fa massa anys que comparteixen experiències juntes però, veient la jugada que li està fent avui, tots els records que li venen al cap no són dels que fan venir ganes d'alegrar-se'n de conèixer-la, precisament. Pensa que ser la bohèmia de la colla no és prou motiu per a perdonar-li la seva desconsideració. A ella li costa molt de quedar amb les amigues. Amb els dos fills, la feina, la mare malalta i tot plegat gairebé mai te temps per a ella. És veritat que en Dani és un bon home - fins i tot massa de bon home- però no sempre és conscient de la seva manca d'espai vital. Avui, quan finalment ha aconseguit d'escapar-se a fer una cosa només per a ella, la mala puta de la Rita s'hi pixa al damunt. "Collons, que és fàcil de ser esperit lliure d'aquesta manera!" - pensa. I és en aquest precís moment de màxima violència espiritual - sentint-se la dona més desgraciada i incompresa del món - que just davant seu es produeix un fet inesperat: un individu muntat en una moto li roba el bolso a una dissortada iaia que anava pel carrer. Aquesta crida amb desesperació.- "La paga, m'ha robat la paga, que algú m'ajudi!" i la Zenta, sense dubtar-ho ni un segon i empesa per un instint d'heroïcitat irreprimible, es llença a perseguir al motorista pels carrers de mig Kaunas; corrent atabalada i xocant contra tot el que es troba al seu pas.

La Rita fa estona que fa el mec amb el dependent. S'han arribat a donar l'e-mail. És una artista fent que fins i tot els homes més tímids parlin pels descosits i ha descobert, entre anoracs i altres objectes per a la neu no gaire suggestius, que aquest suculent trocet de carn és un boig de l'snowboard. A ella, tot el que li explica el noi li avorreix de mala manera però troba entretinguda la manera en com mou les seves mans, que imagina inexpertes. Evidentment no compra l'anorac i, després d'una llambregada al rellotge, descobreix que potser s'està passant amb la pobra Zenta; li diu adéu al mosso i s'enfila cap al cinema caminant, ara si, amb un pas més ràpid del que és costum en ella.

La Zenta, tot i fer el que pot, no agafa al lladre. Tota esbufegant torna en direcció al cinema i a mig camí es troba a la dissortada iaia que encara va corrent, pobra dona. La Zenta la atura i li diu que no hi ha rés a fer per aquesta banda; que el millor que poden fer és anar a la policia i denunciar el furt. La dissortada iaia esclata a plorar d'una manera inconsolable, li diu que no te diners per a passar el més, que el seu germà malalt s'enfadarà moltíssim i no sé quantes desgràcies més. A la Zenta se li trenca el cor davant del panorama i se sent molt culpable quan es veu a si mateixa com si fos el protagonista d'una faula moral; quan només feia uns minuts, davant del cinema, se sentia la persona més abandonada del planeta. Decideix acompanyar a la dissortada iaia a comissaria a denunciar els fets. Aquesta, amb prou feines sap llegir i escriure. La Zenta l'ajuda a omplir els papers. Tenen la sort que el comissari és un home comprensiu i deixa que ella hi estigui present - tot i que no és una cosa del tot legal - però la dissortada iaia està desfeta i tot allò que li està passant la desborda per tot arreu. Una vegada fora, la Zenta la convida a prendre un te ben calentó. La iaia dissortada li explica tota la seva vida. A mida que el relat avança, la Zenta se sent cada vegada més com a una persona privilegiada. No és que sigui una inconscient però poques vegades té la oportunitat d'enfrontar-se a d'altres realitats que no siguin les que l'envolten. Quan arriba l'hora d'acomiadar-se se li acut una idea per a arrodonir aquesta tarda heroica. Tot i que la dissortada iaia insisteix que no - no gaire, la veritat és que la dona està feta mistos - la Zenta va a un caixer i li dona una quantitat prou important de lites per a que, ella i el seu germà, puguin sobreviure aquest mes, amb una mínima dignitat. A la Zenta tampoc li sobren els lites però confia en que en Dani ho entengui i que per a passar el més ja s'ho faran. Després de dir adéu a la dona, se'n torna cap a casa que, justament, també és en direcció al cinema. La pel·lícula deu d'estar a punt d'acabar-se i ella té el cos massa trasbalsat per l'experiència, com per a pensar massa en aquesta nimietat. Passa pel davant de l'entrada i es troba amb els espectadors de la sessió, per a la qual havia comprat les entrades, que comencen a sortir. Fa un lleu sospir i continua el seu pas però de sobte s'atura perquè veu una cosa que la deixa glaçada.

La Rita surt de la sala encantada. La pel·lícula és tan bona que pensa tornar a repetir un altre dia; potser llogant-la en DVD o demanant-li a algun amic que li baixi de la xarxa. Ara té curiositat per veure que passa al començament, l'únic que s'ha perdut, però vaja, tampoc se li acaba el món per això. S'espera una mica a que surti tota la gentada que hi havia, per esperar a la Zenta, a veure que li ha semblat a ella i també, lògicament, per a demanar-li perdó per haver arribat tant tard. Però és llavors que, en distreure la seva mirada cap al carrer, veu com la seva amiga, que, semblant-li que més que de dins de la sala vingui de tombar per la ciutat, se li acosta amb uns ulls tan plens d'odi com no havia vist mai a la vida. La Rita només te temps de fer un ofegat crit d'esgarrifança.

Els espectadors que, encuriosits, s'han quedat a veure el que passava entre les dues dones, convenen en que - tot i que la pel·lícula que acaben de visionar és excel·lent - el que passa davant dels seus ulls, en directe i sense trampes, és l'espectacle més intens que han vist en molt de temps.

No aplaudeixen però no per manca de ganes.

Comentaris

  • Llegit[Ofensiu]
    pellpintada | 13-06-2007

    Com sempre, un plaer.

  • Genial![Ofensiu]
    Unaquimera | 16-04-2007

    Genial la teva crítica social, el teu relat d'humor amb el segell particular de la casa...
    M'has provocat el somriure i el riure, has trucat amb cops forts i encertats a la porta de la meva experiència, aconseguint la meva empatia envers tu com autor i la meva solidaritat amb els teus personatges...
    Encara més: amb les teves dues protagonistes!! Això és un mèrit ben gran... immens, diria!

    El teu esperit irònic en narrar els fets, la teva claredat meridiana en retratar la realitat i el teu to gamberro però mesurat em roba el cor, declaro!!

    Cadascuna de les escenes és en sí mateixa un relat encertat, però juntes i en bona harmonia, tal com tu les fas anar, són un plaer per a la vista d'aquesta lectora que no té una altra alternativa que deixar ben clar el seu parer al respecte: plas, plas, plas!!!

    "No és que sigui una inconscient però poques vegades té la oportunitat d'enfrontar-se a d'altres realitats que no siguin les que l'envolten" ai, aquí està, l'has clavat!

    Avui t'envio una abraçada groga*,
    Unaquimera

    *Et suposo coneixedor del simbolisme dels colors, però per si un cas no és així, t'adreço cap al primer comentari d' Onades. Sort, Florenci!


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: