L'aniversari

Un relat de: Maria Quintana
El meu pare tenia una manera molt curiosa de celebrar el desè aniversari dels seus fills. Aquella celebració era un secret de família que passava de generació a generació sense que cap dels que ja l’havien descobert en parlés mai més. Per això aquell dia em vaig llevar content de saber que per fi a mi també se’m desvetllaria el misteri.

De bon matí, el pare em va portar fins a un convent de frares que hi havia a les afores de la ciutat. Un frare panxut que duia una sotana blanca lligada amb un cordill ens va deixar entrar a l'edifici amb un somriure sorneguer.

Mentre baixaven per uns graons de pedra fins a una mena de cova subterrània, jo pensava quina seria la sorpresa que el pare m’havia preparat per aquell dia tan especial. En arribar al capdavall de l’escala, però, em vaig trobar amb un espectacle esfereïdor. Hi havia un munt de mòmies penjades per les parets de la cova que em miràvem sense ulls amb un somriure glaçat pintat al crani. També hi havia cossos estirats dins de taüts trencants. Esquelets d’ossos grisencs amb trossos de carn embalsamada. El meu pare m’arrossegava sense cap mena de pietat pels macabres passadissos del soterrani sense dir ni un mot. Gairebé totes les mòmies estaven vestides amb robes descolorides i esquinçades. Hi havia morts que encara tenien cabells, i fins i tot barba i bigoti.

Després d’una bona estona, el pare em va empènyer fins a una petita capella on els frares hi tenien la mòmia d’una nena petita. “Li diuen la bella dorment” em va explicar el pare. La nena encara conservava la pell de color de cendra, els cabells castanys, el vestits impol•lut. Semblava una nina de porcellana.

Quan finalment varem sortir de les catacumbes, jo estava ben marejat. A fora, al carrer, mentre l’aire fresc em retornava a la vida, el meu pare em va dir que aquell era el seu regal d’aniversari: “Giovanni, el secret de la felicitat és pensar cada dia en el que has vist avui i recordar que viure no és res més que preparar-nos per morir”.

Comentaris

  • acabat de riure[Ofensiu]
    Carles Linares | 29-10-2021 | Valoració: 8

    La moral del relat no és epicuriana, com ho diu unicorn gris, és un relat perfectament stocià, passar-se la vida pensant en la mort ;-) per un epicuri, la mort no és res i no val la pena gastar temps pensant-hi... El relat és molt ben escrit, ben dirigit, fins al final. I molt visual.

  • Magnífic[Ofensiu]
    unicorn_gris | 16-05-2015 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt, sincerament.

    Un bon relat, amb un toc epicuri, de misteri i terror, en que no saps què pensar quan el nen baixa i mira tantes mòmies i tant inquietants.

    Efectivament, la vida té que tenir present l'experiència de la mort... però potser no calia impressionar tant el nen, no sé.

    Felicitats pel relat.

    Una abraçada!!