L'angoixa torna i passeja...

Un relat de: Marc Freixas
L'angoixa torna i passeja.
-la por de dir i expressar-se,
les ombres extenses
i aquell desig indescriptible que s'ofega-
Voldria ser valent pertot i en tot moment,
però no sóc més
que la conseqüència perfecta
d'aquella presó que sovint habita dins meu
i fa fora la pròpia llibertat a cops de pedra
i escombra i puny i llàgrimes.
Sóc pres involuntàriament
d'una tristesa terrible
que s'apodera de mi i de l'entorn
i llavors no hi ha manera de tenir control
i punt.

Comentaris

  • T'entenc...[Ofensiu]
    Bonhomia | 18-11-2011 | Valoració: 10

    ... més del que et penses! Quant et sentis així, has de creure en la teva força individual! Això dóna pas al plaer!


    Sergi

  • Els barrots de la presó[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-10-2011 | Valoració: 10

    Els barrots de la petita finestra són enormes. Tan poca llum deixen entrar i en canvi els barrots són immensos, amplíssims, inamobibles allí quiets, estàtics clavats dins la paret, dins la paret del nostre cos poruc.Només de nit desapareixen els barrots de la meva vista. Els que reapareixen no són de veritat, son somnis. Una abraçada Marc.

    Aleix

  • Un retall de pura realitat[Ofensiu]
    maria bonafont giménez | 27-10-2011 | Valoració: 10

    M'agrada. He trobat genial el tros de la presó dins teu que fa fora la llibertat a cops d'escombra. Un clam... un prec... un gemec... una esperança... Tot plegat, un retall de viva realitat. Felicitats, Marc!

  • entesos[Ofensiu]
    Onofre | 26-10-2011 | Valoració: 10

    t'entenem, t'entenem...

  • POEMA punyent marc...[Ofensiu]
    joandemataro | 26-10-2011 | Valoració: 10

    que descriu i fa sentir l'angoixa, amb el teu estil. original.
    i com bé dius aquesta angoixa habita dins nostre, només cal fer-la fora o, si no vol, ignorar-la !!

    una abraçada mataronina
    joan

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1414 Comentaris

869302 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.