L'ANDRÒMINA

Quan vaig tacar de sang per primera vegada, ma mare, sense dir res, se’m va quedar mirant amb maldissimulada satisfacció i orgull. Al cap d’uns segons de silenci etern, i per sorpresa meva, em va demanar que l’acompanyés a prendre el tradicional te de cada divendres a ca l’àvia Ïna junt amb les tietes Iona i Sió.

Ara que ja has deixat de ser una nena, Hortènsia, has de conèixer les tradicions i els costums de les dones de la nostra vella família. La vida és dura. I ho és encara més per a nosaltres perquè no te’n pots refiar mai de ningú, i dels homes encara menys!. D’ara en endavant, doncs, caldrà que treballis al màxim les teves potencialitats per arribar a ser, absolutament i en tot, autosuficient. Nosaltres t’ajudarem tant com puguem, no et preocupis!

Estava il·lusionada i encorreguda alhora. Era conscient que havia deixat enrere la infantesa i estava entrant en un món nou que, encara avui ja al segle XXI, era ple de perills i discriminacions per a dones com nosaltres.

Primer de tot cal que tinguis l’andròmina. Totes en tenim la nostra i tu n’has de tenir-ne una, de pròpia. Sense ella mai no seràs una dona completa i dependràs dels altres!

I tot seguit es van posar a discutir sobre si seria millor comprar-la per catàleg o cridar la cosineta Txell, que muntava reunions d'aquells on es venien des de pots de plàstic fins a bijuteria fina, perquè m’assessorés en aquesta trascendental elecció. Finalment totes vam acordar que això millor que quedés en família i davant meu van trucar-la per quedar dissabte al vespre.

El mostrari era ampli i variat. N’hi havia de totes les mides, colors i textures. La mama em va dir que l’important és que fos més aviat gruixuda per aguantar-la bé entre les cuixes i més aviat llarga per poder agafar-la amb els braços ben estirats. La tieta Iona, per la seva banda, opinava que més valia comprar-ne una de bona i grossa perquè m’hi anés acostumant a la mida “estàndard”. I l’àvia, somrient i múrria, va sentenciar que triés la que triés havia de poder dur-me al setè cel.

Al final vaig decidir i escollir. Davant de la mirada atenta de totes elles i acompanyada de les seves felicitacions per la tria feta, me la vaig col·locar a
l’entrecuix notant d'immediat una plenitud –composta d’emoció i d’èxtasi embargador- quan tot just va començar a vibrar rítmicament.

I, orgulloses, totes les dones de la família vam anar enfilant la balconada, oberta de bat a bat a la lluna plena, muntades en les nostres escombres.