L'anarquisme i l'heroïcitat

Partiríem d'algunes afirmacions o comentaris paradoxals per parlar d'aquest tema:

-Algú hi ha d'haver (polítics), sinó què seria del nostre país ( no hem provat, però segurament tot aniria molt més bé)
-Oh si us plau, vostè que en sap tant de tot! Vull parlar amb vostè, ho necessito, es vostè tan savi. ( L'home consultat quan arriba a casa explica, els he hagut d'ajudar pobrets perquè no sabien res)

-Què ho decideixi mengano que és la persona més culta, diu un (el que ningú no sap és que aquell designat per decidir és un masclista consagrat de portes endins i la gent decideix que el coneix de portes enfora pensa que ha de prendre una decisió en un tema feminista)

L'anarquisme no donaria suport a frases així, almenys l'anarquisme en el qual jo hi crec. Ningú no és més que ningú per a decidir res i les adulacions no tenen lloc, ni les jerarquies. Cada persona comparteix amb humilitat i senzillesa les coses que sap i fer i això no la fa ser millor que ningú altra. I qui és realment savi sap que hi ha coneixements que els ha de compartir amb persones que els necessiten, no cal que ningú els vagi a darrera demanant-los-hi. Cada persona té la seva responsabilitat en aquesta vida i de vegades és compartir coneixements però és una funció tan lloable com moltes altres.

Estic farta de la gent que ha vingut a aquest món a sumar aduladors, a fer-se famós a que li facin una estàtua després de mort, quan aquells diners es podrien gastar en altres coses. N'hi ha prou amb que escriguin llibres i siguin llegits si realment són una font de saviesa, una saviesa que dura en el temps és el millor regal que pot rebre la feina d'una persona, ni homenatges ni res, sinó aplicacions efectives de la seva saviesa.

I mentrestant a veure si les persones deixem de lliurar la nostra energia a adulacions d'altres que creiem savis i que en realitat només saben sumar no compartir saviesa, més que res perquè no la tenen, potser hauríem de qüestionar que és allò que nosaltres considerem saviesa, ens permet allò que fa aquella persona que hem pujat al pedestal millorar la nostra vida i la de la gent que ens envolta? Tothom tenim el nostre lloc i la nostra aportació important a fer al món i de vegades són els contextos socials els que fan la gent heroïna, deixant de banda moltes coses importants que no són admirables en aquella persona. L'anarquisme que jo defenso entén la gent com persones normals, tothom és igual d'important, entenen la importància com una funció honesta a la vida i això m'agrada