Lana

Lana, una noia de catorze anys, de mirada clara, ulls blau cel, esguarda el mirall del rebedor, que li retorna el rostre i la silueta de dona incipient. Les línies del mínim relleu dels pits i els malucs a través de la lleugera roba d'estiu, brusa blanca i pantalons curts; la pell fina dels braços prims i les cames, d'un traç rotund i fràgil, amarada encara d'un lleu record impúber. Amb la mà graciosa que ja ha estat capaç d'enervar i deixar un rastre de cendra en algun home també incipient, s'aparta un floc de cabells a l'altura de la templa i avalua el joc combinador de les seues arracades d'anella, que omplen l'espai inexpressable d'un angle concebut entre el coll i el petit lòbul. Un reüll blau que faria estremir el mirall si aquest, com jo, en tingués la facultat.
Lana surt al carrer i es dirigeix cap a la parada del cotxe de línia. Avui brinda als qui ens hi puguem fixar una expressió al rostre de vaga expectativa i una determinació tímida i amarga. Voldria que el moment que l'espera al final del trajecte de carretera passés en el temps que costa petar els dits. Una suor tènue, una suor de cinc de la tarda d'estiu en ple carrer, s'anuncia per la pell suau, es barreja amb el perfum subtil del desodorant i la colònia i crea una suau mixtura olorosa que m'embriagaria només de sentir-la.
A la parada, el cotxe de línia acompanya la seua arribada amb l'eixordador so hidràulic dels frens i les portes automàtiques que s'obren. Lana puja fins a la cabina del conductor i paga l'import del breu trajecte que la portarà fins al poble de la costa. Tria un dels seients a tocar de la finestra. Mira el rellotge: un quart de sis, marge suficient per poder ser-hi a l'hora. El vehicle, però, encara no arrenca i ella es complau en aquest indici poc rellevant de tardança. Em sembla percebre el seu desig que la mitja hora que li costarà arribar fins al poble es demori indefinidament dins el marge estret i finit dels trenta minuts amb els seus respectius segons, com la possessió d'un àmbit etern que fes llunyà per força el punt on convergeixen els neguits del dia. Per què s'havia enrabiat tant aquest matí, quan no trobava el ganivet que li anava millor per untar la mantega? Per què les cames li pesaven de camí cap a la plaça al migdia amb les amigues? Per què avui la irrita fora de mida el més mínim detall desagradós? La jornada s'ha convertit en una inacabable costa amunt, o potser en un gnom enutjós que s'entreté a posar sal i pebre damunt de cada episodi habitual i diari. Un vague malestar que impregna les coses des de l'esmorçar fins a l'hora del cafè, el pressentiment del seu últim encreuament de mirades amb en Bert. Li recorda un dia, ja fa uns quants anys, quan encara era una criatura, que havia de portar una mala nota del col·legi als pares: les parets de l'aula a la tarda, on se li perdien les cavil·lacions angoixades, només ensenyaven inscripcions de mals presagis. Sé que pensava en tot això, suspesa en la seua cruïlla ignota, perquè també jo he tastat semblants tardes de desempar. No haurien d'haver existit mai, aquests moments del nus a l'estómac, i la por, i la tristesa, aquest pes de la responsabilitat pendent d'exercir. Si en Bert n'hagués tingut prou amb un comiat per telèfon ...
El cotxe de línia arrenca i Lana es complau en un breu benestar ara que només ha de deixar escolar el temps mirant per la finestra. Fins allà on abraça el camp dels ulls, un paisatge d'avellaners i terra en saó. Al lluny, les ombres blavenques de la serralada, i més avall, cap a l'est, l'anunci salabrós i vastíssim del mar. Ara, i només ara, en l'espai preciós que quedarà comprès en trenta minuts de viatge, Lana tornarà a sentir-se una mica lliure, aïllada, com explorant el fons del mar i lluny, molt lluny, de la superfície. No ha de prendre la decisió d'acarar-se a res: és el mateix vehicle que la mena a punt de destí. No ha d'empényer la seua voluntat, aquest esforç esguerrador. I els trenta minuts són per respirar i sentir-se propietària d'una efímera tranquil·litat d'esperit. Potser no podrà explorar el fons del mar, però es nota surant plàcidament en una piscina. El desig vehement de "tant de bo això durés per sempre més" no s'imposa fins que, després de l'últim revolt de carretera, l'autocar enfila en direcció als primers edificis del poble, coronats pel gran buit d'atzur que presagia el mar al darrere. Hi ha la zona residencial per a estiuejants, els hotels vistosos, el seguit de comerços d'aparença bigarrada. Aviat hi haurà un revolt a l'esquerra i s'oferirà a la vista dels viatgers el cap bulliciós del passeig marítim, artèria del poble retuda a la joia solar de l'estiu, un xic embruixada ara que aguaita la tarda per darrere els turons circumdants. Els moments de la solitud regalada dins de l'autocar es van fonent a una velocitat inexorable a mesura que s'atansa la parada d'arribada. Com una figura retratada per la familiaritat, Lana hi veu en Bert, que l'espera complidor, i el saluda des de la finestra mentre té la sensació que el seu cor giravolta violentament en un espai immens a dins del pit.

L'estimada repetició dels hàbits només fa mal quan retarda, amb l'atiament de la covardia, els fets i les paraules decisius. Lana, un xic sobtada per la falsa naturalitat amb què en Bert pretén captenir-se, ha accedit a fer la passejada prèvia de sempre, els gelats a la parada, els petons urgents i inexperts en algun banc prou apartat, la conversa al voltant d'alguna trivialitat que amagui la fredor amb què ella ha rebut avui les acostumades manyagueries i les paraules d'ingènua devoció que li dedica aquest noi d'ulls esbalaïts. Tot plegat és com una seqüència de fotogrames perfectament articulats, que conec des de sempre. El tema, un ajornament covard que fa més punyent la necessària imminència, que rosega de manera més incisiva que el desassossec de Lana al matí. La incomoditat que li desperta la munió de gent al seu voltant no deixa de ser, en últim terme, una excusa per no haver d'acarar-se íntimament amb en Bert i buidar-ho tot. Necessita quelcom similar a una bombolla, una parcel·la exclusiva per a ells dos. O no, només és una excusa. Cada paraula que diuen sembla posseir un matís invitador cap a la gran qüestió, una direcció a emprendre, però no sap aprofitar-la. Fins que Bert li proposa d'anar a la terrasseta de sempre i ella, per fi amb la irreflexivitat sobtada de qui vol desfer-se d'una càrrega, diu "sí, que és l'últim dia que hi podrem anar". El noi desvia la mirada, d'on ha nascut una mena de guspira tremolosa, i tot just esbossa una mitja ganyota disfressada de somriure.

Pels carrers costeruts que remunten des de la platja, prop de la taula on seuen Lana i Bert, inicien els turistes la marxa indolent i acostumada de retorn cap als apartaments, els hotels i els xalets, amb el soroll com de clapoteig sec de les xancletes a les voreres. Els colors llampants de camises i banyadors puntegen ací i allà l'entorn del poble, que va adormint l'esclat de la canícula, el quadre de costums de cada tarda d'agost. Els dits de Lana joguinegen nerviosament amb el vas de taronjada. Fa gairebé una hora que estan aquí asseguts i ella li ha explicat per què ja no es veuran més; però els ulls castany fosc del noi retenen alguna cosa que malda per alliberar-se de la bellugadissa inquieta de la mirada, adreçada ara a Lana, ara a d'altres llocs inconcrets de la terrassa i el proper passeig marítim. Els veig aquí asseguts, dolorosament tibats per una impostura de serenitat, infidel a la tempesta que els sotragueja interiorment. Puc reconèixer el Bert tímid, insegur, una mica irritant en la seua indecisió temorosa i pueril, que no sap o no vol assumir l'amargor real de les coses. Lana ha agafat alguna eina pesant i destructiva i s'ha posat a la feina, esfondra a martellades de paraula la barraqueta ideal que entre els dos han anat bastint al llarg de l'estiu, però ell no l'ajuda. Sense dir res, sap què li exclama amb vehemència callada la mirada: la pertinàcia infantil del somni.
"Es fa tard", diu ella amb tanta intenció, amb tant de presagi, que se'n sorprèn. "Sí", respon ell amb una expressió a penes dissimulada d'animal acorralat. Li falta un tros d'ànima per abocar, per sentir-se de nou lleuger. Lana sap, però, que no s'exposarà a la vergonya de cridar la passió desconcertada. Tampoc ella mostra totes les cartes, n'és conscient: per sota el repertori de gestos, postures i paraules de conveniència hi crema un fòsfor de motivació inconfessable que no pot definir.
"Anem, doncs". Mentre s'aixequen de les cadires, Lana percep la recança en cada gest mínim d'en Bert i la seua immersió en una idiotesa espessa, en la incapacitat per reaccionar. La insistència del noi per trobar-se abans ella no marxés ha acabat resultant estèril, perquè no li ha dit absolutament res de trascendent. Lana reconeix que no eren justes les pautes de la separació que ella mateixa havia imposat per telèfon amb una aparent indiferència, prou premeditada, que ell havia recollit amargament i que l'havien embarbussat a l'altra banda del fil durant uns segons incòmodes. Ja no ens podrem veure més, he acceptat la invitació d'una amiga, ja feia temps que hi insistia, al seu xalet de la Serra fins ben entrat el setembre... Tot el seguit de paraules que integren el quadre mal entès, sense significats específics per a cadascuna, que tan sols remeten per igual l'esfondrament sobtat d'un innocent castell de somnis. I pretenia acomiadar-se en aquell moment, directament per telèfon, sense establir ordenadament el punt i apart que dignifiqués llur petita aventura. En Bert, vencent la perplexitat inicial, acabà convencent-la per trobar-se un cop més. Lana admetia, molt endins seu, la necessitat d'una última trobada. Però finalment, la indecisió de tots dos l'ha convertit en quelcom fútil.
Al passeig marítim, el final del mes turístic per excel·lència es conforma en un mosaic de colors i situacions, perfilats per l'ombra del capaltard, que s'estén vivaçment entre bancs i palm
eres, com un presagi de la nit. Del costat del mar, la platja es refreda pels malves del cel i la retirada de la gentada acolorida. L'aigua en calma llança reflexos de llum rogenca des del seu llom ferreny de blau profund. Els dos nois s'aturen prop de la barana de pedra que separa el passeig de la platja, l'un enfront de l'altre, donant l'esquena a les respectives direccions que emprendran d'aquí a pocs minuts. Lana no sap què dir. Per un moment sent irritació davant la seua pròpia actitud, per un moment anhela de nou els contorns il·limitats d'un juliol clar i perfecte amb en Bert. És una debilitat fugissera, que ve i se'n va en el temps que necessita una lluïssor esporàdica als ulls. Veu els gestos desmanyotats d'en Bert pretenent expressar falsament un trasbalsament suportable, una resignació prudent. Obre els braços com dient " Aquí s'acaba tot, fins una altra", i mira més a terra que no pas a Lana. Quan ella els pot veure bé, els ulls d'en Bert són clars però també insondables, com la mel, com un fons inassolible.
Quatre paraules per arredonir el comiat i es fan una tímida abraçada. "Bé, ja ens veurem", li diu ella. "Fins una altra", contesta ell. Quan Lana ja s'ha girat gairebé del tot i acaba de fer un discret adéu amb la mà, encara sent amor per dir-li "Ja t'escriuré", i enfila decidida cap a la parada de l'autobús que la durà a casa. És llavors, mentre camina, feliçment deslliurada de la rèmora que li ha fet pesant el pas durant tot el dia, que pensa en les expectatives nodrides per la visió de la urbanització on hi ha el xalet de l'amiga, plena de promeses, de nois i de vida, vida restant d'un estiu que s'escola. Es pregunta si els seus ulls blaus no són també, en certa manera, d'una fosca inescrutable. La rèmora se n'ha anat renquejant i li ha deixat un lleu solc d'amargor al pit. Lana es tomba només per un moment, i veu en Bert caminant pensarós en direcció contrària. No hi ha possibilitat de saber, pensa Lana, que en farà el noi del seu record, al llarg d'aquests anys que els cauen al damunt com una paletada de sorra, brusca i irrevocable, que colga per sempre el present.
Simplement avui, jo, en Bert, assajo d'imaginar l'últim dia de Lana en la meua vida. Des d'aquí, a través dels anys que ens han marcat i ens han fet diferents dels noiets enderiats que fórem, la veig, ens veig, i hi dialogo. Sempre em reconforta retrobar Lana.