L'amor, i el cos

En la intrascendència d'una nit més,
el somni em convida al seu bressol de vents i estrelles,
mentre el teu cos em sedueix al desencontre amb la mort en vida,
proposant una picada d'ullet voluptuós al destí i a les seves ombres.

El dubte mor,
mentre tu guantes.
Les meves parpelles s'amaguen per tornar a aparèixer, mentre tu somrius.
Tot creix en l'aire comprimit que viu entre el teu cos i el meu,
mentre les piràmides de la passió s'il·luminen des del vèrtex de les teves cames.

Les mans i els llavis multipliquen la seva aportació a una desordenada disciplina que busca la llum en la foscor,
o la neu a l'agost,
les llàgrimes de la nostra alegria,
o la sal dolça de la nostra sàvia bogeria.

Em submergeixo en l'aigua del teu cos,
i ja no vull ni la vida ni el no-res.
Et sento créixer amb la necessitat del foc en la foscor,
i ja ningú ens deté en el mar dels nostres fons.
El món s'ha parat en els batecs del teu cor,
i jo amb ell.

Quan la vida ens separi, ja serà demà, o mai.
¿Que més dóna?.