L'amor frustrat: Dobles parelles

L'amor platònic, potser degut a tics adquirits de la cultura cinematogràfica, se'ns apareix recurrentment dibuixat per un flashback

En Rubèn escruta els seus records perdut en la mirada de la Mònica. Després tanca la porta i no pot encertar a formular cap idea clara. Els pensaments són múltiples, explosius i desordenats, com coets i focs d'artifici esclatant anàrquicament dins d'un magatzem en flames.

Pensem nosaltres per ell. Construïm el flashback. Estem a l'octubre, situats en un petit alberg dels Pirineus on només hi ha dues habitacions. El Rubèn acaba d'arribar-hi amb la seva xicota, la Maria. Com que portava molts quilòmetres seguits, no ha pres totes les precaucions necessàries abans d'entrar al lavabo - compartit i que no es pot tancar per dins- i s'ha trobat una noia asseguda a la tassa del wàter. La reacció instantània hauria estat demanar perdó i tancar la porta immediatament. Però a mig camí d'aquest rapidíssim acte reflex, el seu cervell ha enviat un missatge urgent a tot l'organisme: comprovar si la primera i fugaç impressió era certa, si realment es tractava d'ella.

Els focs d'artifici esclaten com una bateria de guerra, aniquiladora, indiscriminada, implacable. S'ha confirmat que és ella, la Mònica. I els records del passat, pólvora amuntegada al magatzem del subconscient durant anys, no han necessitat més que aquesta guspira per desencadenar una acció en cadena. La Mònica, el primer amor. Platònic, pur, cruel, trist, tendre, poètic, etern.

Quan la porta es va tornar a obrir, tots dos van intentar donar una imatge de naturalitat (són coses que passen, no?) i encetar la típica conversa de "Quants anys fa que no ens veiem!". Ella havia estat sempre una hàbil conversadora dels temes més fútils, així que aquest primer contacte no va ser tan incòmode com es podria pensar. Ell va excusar-se finalment, fent-li entendre, amb tota el tacte possible, que tenia "una urgència". La porta es va tancar. Després del shock, el cervell del Rubèn tornava quasi a la normalitat. Els pensaments ja fluïen. Eren records.

El viatge de fi de curs. L'últim dia, després de visitar Florència, van anar tots plegats a un pub discoteca. La Mònica i ell no eren de la mateixa colla d'amics, però sí que parlaven amb certa assiduïtat, car era molt fàcil conversar amb la Mònica, doncs era una noia amable, de conversa agradable, veu melòdica i uns ulls preciosos i molt expressius. Aquell dia, en aquell tuguri retro d'aquella ciutat tan elegant, les vides de tots dos van fer un gir descomunal. La Mònica va perdre la virginitat. No exactament allà, ni en aquell moment, si parlem estrictament. Allà només va ser besada per l'Óscar, el trencacors oficial de la promoció. Però la rumorologia adolescent va funcionar de tal manera que en menys de trenta minuts ja corrien cinc variants de la tòrrida i sexual relació entre la Mònica i l'Óscar.

No era tan previsible que la vida d'en Rubèn donés un gir tan radical per aquesta causa. Almenys ningú no ho podia haver previst. Ni tan sols ell sabia, abans d'aquell moment, que havia estat enamorat d'aquella noia des del primer dia que la va veure i que - el seu cor li ho deia clarament - ho estaria durant la resta de la seva vida.

Aquella nit van sopar plegats tots quatre. No fou gens estrany que la Maria i la Mònica es fessin amigues de seguida. Perquè si la Mònica era una noia amable de conversa fàcil, la Maria estava sempre disposada a caure-li bé a tothom.

I hi havia un altre motiu, un interès en aquest somriure perpetu envers la seva nova amiga. Una raó més intima, lligada a les arrels de la seva relació amb el Rubèn, basada en els sobreentesos, en el silenci, en la inexistència del passat. Per al Rubèn, la Maria podia haver estat verge fins que la va conèixer ell. Mai li havia preguntat sobre les seves anteriors relacions. Per què? La Maria prou que ho sospitava: ell tampoc volia parlar del seu passat. Amb prou feines sabia quina carrera havia estudiat. La seva relació era doncs com l'Univers. Havia començat amb un Big Bang però, que hi havia hagut abans? És absurd preguntar - dirien els astrofísics. Però vet aquí que la Maria havia trobat en la Mònica un fòssil d'abans del Big Bang.

Mentre les noies xerraven de les seves coses, el Carles tallava embotit amb una navalla suïssa. La seva precisió esdevenia una subliminal amenaça per al Rubèn, qui aplicava una capa perfectament uniforme de tomàquet sobre el pa de pagès. La conversa dels nois s'havia extingit en l'evidència d'un desinterès mutu cap a l'altre.

El Rubèn estava absort en la conversa de les noies. No podia perdre's detall. La Maria preguntava a la Mònica tot allò que ell mai hauria gosat. Quant porteu? Com us vau conèixer? Quins plans teniu? En Rubèn escoltava amb una mescla a parts iguals de curiositat insaciable - de voler saber - i de dolor intens - de no voler saber. Perquè el dibuix que la Mònica improvisava de la seva felicitat amb en Carles provocava en ell una cruel fascinació. De tant en tant, aixecava la vista de les llesques de pa i es llençava al contacte directe d'aquells ulls immensos, que brillaven amb la llum assolellada dels records d'una setmana a les Seychelles.

Després de sopar van fer una partida de cartes, per parelles creuades. Una característica dels jocs és que, de vegades, poden treure la part més desinhibida de cadascú. Imagineu-vos que el Rubèn no només juga a la brisca, juga a ser la parella - de cartes sí, però parella al cap i a la fi - de la Mònica. En aquest joc, la part d'ell que anhelava la Mònica durant tants anys, aquesta part d'ell ofegada, reprimida i torturada comença a ressucitar amb l'energia elàstica d'una molla comprimida fins al seu límit. El Rubèn crida quan guanya, es queixa escandalosament quan perd, mira de reüll les cartes del Carles, registra els ulls de la Maria amb odi, somriu a la Mònica en cada bona jugada. Viu intensament aquest joc, aquesta ficció, més que qualsevol altre realitat que pugui recordar. Ell i la Mònica acaben guanyant la partida.

Si el Carles s'hagués fixat en l'expressió de la Maria hauria descobert que, a pesar del seu somriure persistent, hi havia una ira difícilment continguda. La típica rabieta que acostuma a cristal·litzar en un "avui no hi ha marxa" quan toca anar al llit. Però només tenia dos ulls. I tota la seva atenció concentrada en la seva promesa i en aquell espècimen que sembla haver arribat del passat de la seva estimada amb uns objectius més que sospitosos.

***

- Qui és aquest Rubèn? - preguntà finalment en Carles, ficant-se al llit - Mai me n'havies parlat.
- Un de l'institut. És simpàtic, oi?
- No és la paraula que m'agrada fer servir per definir aquells qui intenten lligar-se al meva noia.
- No estaràs gelós? - pregunta ella, divertida - Va, home, va! Si és un tros de pa. A més, jo tenint un tros d'home com tu... - va afegir, mentre introduïa la ma dreta per sota del seu pijama, per acariciar-li els pèls del pit. Sabia que a ell li encantava i sabia que l'ombra d'enuig no trigaria gaire a esvair-se del seu rostre (sabia aquest i molts altres trucs, ella). Amb una suavitat delicada i angelical, li va besar el mugró esquerre.

I ell va oblidar perquè s'havia enfadat. Se'n recordava encara d'aquell carallot. Però somreia pensant en la paret de paper que els separava de la seva habitació, en les escandaloses molles oxidades d'aquell llit i en la cara de pomes agres de la Maria. És maca, la Maria!