L'Amor en vida

L'AMOR EN VIDA

Cada dia dormien plegats al mateix llit de matrimoni. Era un llit gran amb dosser de pesades cortines de vellut vermell. Ell, abans que sortís el sol a l'albada, s'acotxava; però ella, delerosa de llum solar, escrutava l'horitzó fins que l'astre començava a enlairar-se. Llavors, baixava totes les persianes i es dirigia cap al dormitori on aquestes romanien tancades nit i dia. Un cop feta la cerimònia diària, s'estirava al seu costat, però ell ja dormia com un soc. Allà, vençuda per la son, deixava enrere les pors primerenques i els escrúpols de compartir els llençols amb algú que semblava un mort. La cara i les mans, pàl·lides, reposaven sense cap signe de vida interior, encara que la nit anterior se n'hagués atipat. La primerenca escalfor del cos i la vermellor de la cara eren maquillatge de disfressa a les nits d'un carnaval perpetu. El pas dels minuts i el seu organisme feien la resta: el color saludable s'amagava progressivament sota la màscara de la mort en vida.

Ella fou una presa fàcil: la síndrome d'Estocolm la va posseir ben aviat. Representava el reflex pur de l'alegria innocent de conviure amb el carceller sense pensar que fora de la gàbia hi havia vida. Tanmateix, l'estabilitat d'esperit i la fermesa no eren permanents, atès que les recaigudes i els impulsos d'escapolir-se, a estones, s'obrien pas en el seu cap. Molt sovint, també pensava que la seva vida era com el conte de fades amb un protagonista masculí i ella n'era l'heroïna que salvaria al seu príncep del més terrible dels destins imaginables. En el fons, ambdós sabien que aquella història no era rosa ni infantil. Ell no es caracteritzava tampoc per posseir una personalitat cavalleresca; al contrari, cada porus de la seva extraordinària pell traspuava egoisme. S'havia cansat de la vida miserable i solitària que duia i, per això, l'havia convençuda de viure amb ell.

Un crepuscle d'hivern, desperts i estirats al llit, ell li tornà a fer la pregunta que ella tant temia i que li formulava a totes hores de paraula, amb els gestos, la mirada: "vols que...?". Ella no el deixà acabar. Li segellà els llavis amb un dit calent, viu i femení, petit al costat de la boca carnosa, sensual i freda d'ell. El fred era l'element constant en la seva relació. "Quina relació?", es preguntava ella irònicament mentre contemplava pels matins el sol naixent. Era un amor platònic: ell la besava amb tanta passió que li notava les dents esmolades, però la tocava i li recorria el cos amb els caps dels dits, fregant-li amb lleugeresa la pell com si tingués por de fer-li mal. Aleshores, ella el palpava, buscava entre la seva roba alguna cosa que provés que ell continuava viu en tots els sentits, amb la fermesa de la joventut. En aquests moments baixos, ell la mirava implorant comprensió "no puc, m'has d'entendre..., allò que busques va acabar en el mateix moment en què em vaig convertir en el que sóc; no ho oblidis: no sóc un home".

Al principi de la seva convivència, a les nits, ell desapareixia durant tres o quatre hores; marxava terriblement pàl·lid i regressava com si hagués tornat a néixer. Tornava rosat com un nadó, potser escalfat per la caminada, potser embafat per l'aliment que acabava de prendre. Ella li perdonava tot cada cop que ell li deia que l'havia trobat a faltar, que si volgués podrien sortir plegats a sopar, que la seva captivitat era voluntària. Era xantatge i ho va comprendre el dia que li formulà per primera vegada la pregunta: "el vols?". Ella s'hi va negar amb rotunditat: s'estimava massa la seva condició humana. En aquells moments de dubte i temptacions pensava que s'havia equivocat i que no hauria d'haver posat els peus en aquella casa, on regnaven les ombres. Però era massa tard, l'afecte havia començat a germinar en el seu cor i encara que hagués volgut, no hauria pogut deixar sol a aquell home enmig de la seva pròpia maledicció. Els sentiments contradictoris impedien que prengués una decisió encertada.

Després de l'inici turmentós d'absències i presències, el veritable amor fou recíproc. L'amor que ell li dedicava va tenir una resposta sincera, positiva i definitiva, malgrat que ella encara continuava desitjant sortir i banyar-se en un mar de sol. Li ho explicà amb tota la convicció que fou capaç d'expressar, mentre ell l'escoltava embadalit. A continuació, amb el rostre completament compungit, ell li recriminà: "¿penses que jo no donaria el que fos per tornar a veure el sol? Per omplir aquest buit maleït i sinistre he hagut d'enamorar-me de la lluna i buscar una companya que no acaba d'adonar-se de les meves limitacions imposades per la meva naturalesa infernal". Cremaven etapes en la seva relació massa ràpid. Van arribar a un punt en què semblaven un matrimoni desavingut a causa del temps i de les disputes; després de les picabaralles, ell dormia dolgut i rebutjat al seu jaç anterior i la deixava sola al llit. No estava acostumat a rebre negatives per resposta.

La primera vegada que no dormiren junts fou un dia en què la discussió resultà tan forta que marxà del dormitori sense acomiadar-se. Ella va aprofitar la inconsciència en la qual queia durant les hores de sol per buscar-lo per tota la casa. Va regirar cambres tancades, menjadors i enormes habitacions... l'angoixa va ser horrible. Per fi, al voltant de migdia, el descobrí al fons d'un armari encastat. La plàcida màscara de la mort que sovint representava el seu rostre, en aquell fatídic moment hauria pogut esgarrifar qualsevol que l'hagués contemplat; s'havia adormit enfadat amb ella. Amb un gest valent el tocà, li passà la mà per un ble de cabell i el va apartar dels ulls tancats. Ell, instintivament, l'agafà amb força pel canell. Ella va intentar desempallegar-se d'aquella garra, però no va poder. Al cap d'una estona, afluixà la pressió i ella va fugir. Un cop estirada, ja al seu dormitori, reflexionà sobre l'aventura. El seu company havia reaccionat així per protecció pròpia i perquè, fora de l'illa de seguretat que representava el llit comú, no estava acostumat a que ningú no el toqués durant el seu estar letàrgic. Fou el primer cop que ella havia sentit veritablement por al seu costat: la cara d'ell reflectia ira i, encara que els ulls tancats no transmetessin res, el rictus de la boca era aterridor.

Els mesos es van confondre amb els anys i perderen la noció del temps d'una vida sense calendari. S'estimaven però ell recelava embogit de gelosia; alguna vegada sortien junts a les nits i, mentre ell s'embriagava amb la mort, ella sopava tranquil·lament en algun restaurant nocturn, on aprofitava per conèixer gent i relacionar-se perquè, amb el temps, havia oblidat el plaer de la conversa amb gent de la seva espècie. Ell li havia prohibit parlar amb estranys, per por de que algú descobrís el seu secret; tanmateix, ella havia desenvolupat estratègies per amargar-li els pensaments i durant les llargues hores en les quals ell s'absentava, ella feia allò que li venia de gust.

Quan la nit començava a declinar, podia passar per un home viu. Llavors, les seves dots de seducció prenien volada. Així atreia les darreres víctimes de la jornada; ella mateixa l'havia conegut en un bar al qual havia anat amb uns amics. El seu atractiu físic era inqüestionable i li agradà la seva forma de mirar-la, amb uns ulls plens de desig; però no n'era pas, de sexual, sinó que volia menjar-se-la literalment. Aquesta vegada el seu propòsit fou diferent: abans d'abordar-la en qualsevol carreró fosc proper al bar, com feia amb les seves conquestes, compartí amb ella una estona de conversa, mentre a la beguda d'ell, intacta, es fonien els glaçons, ignorats bocins de fred en un ignorat got. Ell només tenia ulls per al seu coll i per a la seva boca, la qual, sense sospitar res, xerrava i reia aliena al perill provinent de l'altra boca que, tancada i somrient, ocultava les seves armes mortíferes. I, en contra dels ideals de llop solitari, aquesta boca assassina s'estovà i ell mateix va mostrar sorpresa quan se sentí convidant-la a fer una copa la nit següent. Miracle! El monstre volia companyia! Aquella nit ell s'estrenà en societat sense deixar el rastre de la mort al darrere, sense l'ineludible reguitzell de sang a la barbeta que acostumava a netejar-se distretament amb el mocador que duia a la butxaca.


El final de les seves diferències va arribar en el moment en què ella va guanyar-se definitivament la seva confiança una nit clara i fragant com les onades del mar i alhora fosca i tenebrosa com les profunditats de l'abisme. Després d'haver-se escapat del costat del monstre enamorat a conseqüència d'una baralla, ella tornà plorant i implorant el perdó i li demanà per fi allò que ell tantes vegades li havia ofert. Els seus ulls d'una tristesa insondable ploraren llàgrimes vermelles: la nit de les seves noces havia arribat. Podria consumar el seu matrimoni amb aquella dona jove i tendra que esdevindria dura i jove per sempre. Ja mai no dubtaria dels seus sentiments, ni tindria por de que les necessitats físiques d'afecte d'ella, és a dir, el sexe, els separés. Ell arribava a l'orgasme matant, amb uns prolegòmens macabres que iniciava amb el joc de la seducció. L'amor i la mort es confonien en el seu vocabulari, no tan sols per la similitud fonètica i ortogràfica, sinó per les connotacions associades a ambdues paraules, derivades de la seva experiència vital. En qüestions sexuals era tan verge i innocent com els adolescents primerencs; però la passió que sentia quan abraçava una víctima, la pell prodigiosa amb la vellositat eriçada, la fredor al clatell i les esgarrifances barrejades amb la calor abrusadora provocades pel tast de la sang era allò que més s'acostava al plaer carnal que ella li reclamava insistentment. Si ell revifava amb l'elixir preciós de la vida, ella no entenia perquè no funcionava al llit.

I ella, al cap i a la fi, podria sentir aquella casa com la seva llar: la casa deshabitada, buida i sinistra a la qual ell l'havia duta després
d'un mes ple de cites als bars on podia dissimular la seva condició. Aprofità una nit en què el nivell d'alcohol a la sang d'ella fou suficient i la dugué a la seva llodriguera. Ella va reconèixer la casa, malgrat la interpretació deformada de la realitat degut als vapors etílics; era la casa que, segons la gent d'aquell poble, estava maleïda. Les llums nocturnes ho provaven i ningú no s'hi volia apropar. Havia esbrinat el perquè: tenia un inquilí i, a partir d'aquella nit, una nova inquilina, ja que la va convidar a compartir la vida pròpia i la mort aliena. La casa era força gran i antiga; era la casa pairal de la família del seu enamorat. Allà hi havien viscut molts anys generacions i generacions fins que ell, fill únic i solter, acabà parlant amb els mobles i els retrats de família que atapeïen les parets. Després, arribà la foscor quan el va condemnar aquell que li va atorgar el do.

Van començar els preparatius aviat, ja que volien tenir una cerimònia especial. Amb l'arribada del crepuscle ell marxà una estona; necessitava alimentar-se bé per a tots dos. No va trigar, volia passar tota la nit amb ella, matar-la, morir amb ella i ressuscitar-la, allargar el moment de l'èxtasi fins a l'alba. A la seva tornada, la besà mentre l'estirava al llit; ella duia el seu vestit de núvia enamorada i radiant, plena de joia i vida. Acostà la boca al coll d'ella i després de fer-li un petó, obrí els llavis i la blancor dels ullals es va fer fonedissa amb la pell. La sang brollà i començà la succió, el preludi de la metamorfosi. Van passejar pels camins de l'Avern mentre ell s'obria el canell i l'aplicava als llavis de la seva amant. Ella començà a beure; primer, a poc a poc, amb ànsia després. Així el cercle dels fluids fou complet. Finalment, amb el paroxisme de la mort deixat enrere, cansats i atordits pel mareig, la roba esquitxada de sang, aïllats en la seguretat del llit, agafats de la mà... ell ho havia fet amb el consentiment d'ella. Finalment, li havia encomanat el virus terrible, li havia inoculat el dimoni sanguinari que ara també la posseïa. En aquell precís moment, en què ella es recuperava del canvi, en el moment en què deixà de ser humana després d'haver-se desempallegat dels seus llasts corporals, ell li xiuxiuejà a cau d'orella: "i ara, mira amb els teus ulls de vampir".