L'amor de vidre

Rodolant per la via
de la pressa, se'ns cremen
els rostres dels dies,
s'aprimen les passions antigues.
Tu i jo i tots els altres.
Ens queda algun tast
i els cops fets a escarpa
a l'arbre blau de la infantesa.
Però avui a mitja tarda
les fulles són en calma,
les terrasses de la Gran Via
són oasis on tu i jo
no escoltem res més
que el goteig del sol d'octubre
que torna i mora adormint-se.
És el passat un somni?
El futur un blanc pentagrama?
Però amor per què esgarrapes
aquests vidres de llum
si hem dormit a l'oasi.
Tu vols això, ésser encesa,
la plenitud, sense conèixer
que hi ha més enllà de l'oasi.
Que tot és foc sobre les aigües
on els nous amants s'encabriten...
I jo, emigrant entre dunes,
camino lent vers les ombres.
La teva decepció angèlica,
el meu ofec tan terrenal.