L'Amistançada

I
La bufanda vermella amb un ribet rosat, li envoltava el coll amb una gràcia especial. Al caminar, voleiava lleugerament al ritme acompassat dels seus malucs insinuadors. Unes mitges fosques, acolorides de tons de somni, s'arrapaven a les seves cames llargues i ben fetes. L'abric, del to de la nit, amb prou feines li cobria l'escot generós que suggeria uns plaers inabastables. Caminant sobre aquells talons refinats, inundada per la lluentor nadalenca del carrer Sant Pere, s'endevinava entre l'obertura de l'abric i la mini faldilla, una dona 10. Les nostres mirades es van entrecreuar per uns instants. Prou per saber que si m'ho demanava, em llençaria sense dubtar-ho a besar, ple de desig, aquells llavis molsuts. Em vaig excitar com poques vegades abans m'havia succeït.

En aquell moment jo anava a comprar no sé què a cal Cardellach i, després del miratge, en vaig perdre sobtadament tota la determinació... Havia de conèixer a aquella dona com fos !

En uns breus instants de dubte vaig perdre passada. Al tombar-me, només vaig ser a temps de veure com entrava al cinema Catalunya. Quan vaig arribar a la porta del carrer, encara vaig poder observar l'anar i venir oscil·lant de la roba de vellut que cobria la porta de la sala de projecció. Passaven "Moulin Rouge" en versió catalana.

Vaig demanar a la taquillera una entrada i em va assegurar que estaven exhaurides.

Ben mirat, dins i a les fosques, seria prou complicat de trobar-la. Vaig decidir, neguitós, de tornar més tard per mirar de localitzar-la a la sortida. Abans però, per pròpia sorpresa, em vaig descobrir demanant a la taquillera si la coneixia o em podia donar alguna referència per esbrinar-ne la identitat.

Mai havia fet una cosa així! ... M'estaria trastocant?

De primer, la noia, que aparentava ser una mica bleda, va mirar-me estranyada, com preguntant-se si jo era un beneit. Duia les ungles pintades d'un vermell intens i s'endevinava a la mirada un toc de Rimel recent. De fet, tenia temps de sobres per aquestes coses.

-No senyor, no la conec...- va respondre - Tampoc m'hi he fixat massa, ha passat directament cap a la sala... Deu haver vingut abans a cercar la entrada.
-Però, miri de fer un esforç si us plau!...és molt important! - vaig obstinar-me, fent-me llàstima a mi mateix.
-No insisteixi... Què es pensa vostè, que estem tota l'estona pendents de qui ve o deixa de fer-ho ?
-És una noia molt bonica i porta una bufanda...
-Renoi ! que n'arriba a ser de pesat, vostè.

Mentre deia això vaig fixar-me en els seus ulls color de mel. Era bonica, i la seva mirada, per uns breus instants, va deixar entreveure una espurna de comprensió.

-Ho podem preguntar al porter. - va dir amb un to més amable - Si com vostè diu, la noia és de bon veure, si deu haver fixat més que jo... Marcel·lí... pots baixar un moment? - va cridar mentre entreobria la porta de la finestreta.

El porter, un home prim i nerviós, l'havia vist. La seva cara li sonava, però reconeixia que, quan es va treure l'abric per entrar, va estar més pendent del culet de la mossa, que de qualsevol altre cosa. Em va prometre que quan sortís s'hi fixaria, però que li semblava que podia ser una noia que vivia al carrer dels Àngels.

Vam quedar que jo tornaria poc abans del final de la sessió i que em deixarien colar fins a la porta de la sala.

Per passar l'estona, mentre em neguitejava inútilment, vaig anar a fer un mos al "qui-té-pa" del carrer Cremat. Encara mancaven deu minuts per al final de la sessió, que jo ja estava altre cop palplantat al peu de l'escala. Mentre admirava els cartells acolorits del "hall", la taquillera no em treia l'ull de sobre, suposo que encuriosida per la meva insistència. L'ombra lluent que ara li decorava les parpelles li donava un aire misteriós.

La riuada de gent em va sorprendre mentre conversava amb la noia sobre les novetats de la cartellera. Arraconat per la sobtada gernació, a l'angle mort que formen la cabina amb l'inici de les escales, vaig mirar de no perdre de vista a ningú que passés per la porta. En qüestió de minuts, aquell tumult indisciplinat, es va diluir pel carrer alegre i festiu. Només alguns petits grupets restaven prop de la portalada acristallada, comentant segurament, aspectes de la pel·lícula, o la propera destinació de la nit.

Passats uns minuts, que per a mi van ser eterns, va aparèixer el porter, en Marcel·lí. Nerviós i amb posat atrafegat va tancar les portes de la sala de projecció. A dalt no hi quedava ningú. Cap de nosaltres havia vist sortir a la noia... No podia ser!

Vaig insistir a l'home per que tornés a mirar la sala, el lavabo... qualsevol racó. No va haver-hi res a fer. Amb el front perlat de suor i amb la mirada esquiva, em va assegurar que a la sala no hi quedava ningú. La noia s'havia esvaït... Possiblement havia passat confonent-se entre la gentada. Decebut i enfadat amb mi mateix, vaig acomiadar-me de mala gana... Havia estat un imbècil!

II

Al cap de dos dies, mentre esmorzava, vaig llegir la notícia al diari. L'amistançada d'un conegut músic de jazz de Nova Orleans, de pas per la "Jazz Cava", havia desaparegut. La que apareixia a la foto, dolçament abraçada a un saxofonista negre de cara lluent, era ella, la noia del carrer Sant Pere. Vaig quedar embadalit amb la seva fesomia de nina perversa. Aquells llavis, altra cop, m'encenien la imaginació. Ja quasi havia oblidat l'encontre fugisser, que la sang em tornava a bullir. Què tenia aquella dona? Vaig retallar l'article per llegir-lo més detingudament.

El periodista treia importància al fet deixant entreveure la sospita que podia haver fugit amb qualsevol altre. Aquest era un cas sovintejat darrerament. Jo sabia però, que qui havia tingut als braços un cos així, mai més podria pensar en un altre, i intuïa, que mai ningú la podria deixar escapar. Fins i tot la meva ment, ara malaltissa, insinuava que en podria esdevenir un esclau per tal de seguir al seu costat.

Aquell pensament de dona m'enterbolia poderosament l'enteniment., jo mateix me'n feia creus. Me l'havia de treure del cap com fos... En un atac de realisme, sobtadament, vaig estripar aquell tros de paper que em cremava a les mans. Al sortir de la cafeteria i rebre la bufetada de l'aire fresc del matí d'hivern, vaig sentir-me alleugit. Tot plegat havia estat un malson.
III

Les notes aspres del saxo omplien la sala equilibradament decorada. La seva cadència pausada saturava l'aire de sensualitat. Les fotos de les estrelles del jazz penjaven arreu. El fum de les cigarretes revoltava, tot i llepant dolçament els retrats dels mites, enfilant-se cap a la cúpula del local. La penombra acolorida de les taules, contrastava amb l'esclat enlluernador de l'escenari. Dalt les fustes, tres músics de color s'encarregaven de sadollar els sentits afamats de la concurrència. Ara, finalitzat el solo, tots els instruments a la una, es fonien en un ritme atàvic ple de sentiment. Fascinant!... Senzillament magnífics! El públic, no massa nombrós, estava totalment captivat. Al finalitzar la peça, ja a la mitja part del concert, els aplaudiments, els crits i xiulets d'encoratjament em van fer retornar dels meus pensaments. No feia massa estona que estava gaudint d'aquella màgia sensitiva.

Una tassa d'infusió fumejava sobre la petita parcel·la de barra que em servia de refugi. Havia estat un dia dur i aquell entorn harmoniós em feia sentir bé. Prop meu es va asseure una noia jove que amb veu dolça va demanar un "Gin-tònic". El cambrer, avesat a aquell ambient, la va mirar encuriosit. Per aquella reacció quasi imperceptible, vaig pensar que no deuria ser una client habitual del local. La noia semblava neguitejada, i quan es va tombar, em va aparentar reconèixer un rostre familiar.

-Ens coneixem? - va llençar-me al adonar-se que la mirava.
-No n'estic segur... Però la teva fesomia em sona.... Potser dels temps de l'Institut ?...
-Potser sí - i dient això va tornar a tombar-se de cara al beuratge que li duia el cambrer.

Em va semblar que la noia estava també trista i, com que no tornava a dirigir-me la paraula, vaig optar per reprendre el fil dels meus pensaments. O millor !, a intentar no pensar. A tant sols gaudir de la peça de Free Jazz enllaunat que ara sonava pels altaveus. La gent, reduint el meu espai vital i també el de la noia, no parava d'acostar-se a la barra per demanar qualsevol cosa.
-Jo em dic Ainoa, i tu?... - va preguntar-me en un moment on la proximitat es feia anguniosa.
-Jo?... jo em dic Jordi - vaig contestar una mica sorprès.

Tenia els ulls una mica envermellits, com si hagués plorat.

-Aquí no podem aguantar massa temps... Vols que anem a seure a una taula?...
-Sí... - vaig balbucejar encara més esbalaït.

Va triar una taula força allunyada del cacau del mostrador. Mentre passava davant meu, vaig fixar-m'hi una mica més...Cabell curt, morena, de cos, bé ... , seductor al primer cop d'ull. El cul, captiu per la roba d'uns pantalons ben ajustats era d'allò més incitant.

Ara, un cop asseguts, semblava alleugida i fins i tot se li insinuava una mirada entremaliada. Vam iniciar una conversa intranscendent però, mica en mica, vam anar animant-nos. Tenia un riure franc. Jo intentava recordar on l'havia vist abans però no aconseguia esbrinar-ho. A ella tant li feia. De fons, altre cop començava a sonar el grup, que iniciava la segona part del concert. Aquell saxo a més de parlar, plorava... L'Ainoa em començava a caure bé.

-Em podries fer un favor?... He de trobar un carrer d'aquí, de Terrassa, i no en tinc ni idea d'on para.
-De quin carrer es tracta?
-Espera un moment, el tinc apuntat...

Mentre remenava la seva bossa, lleugerament ajupida, la brusa ample que portava va deixar entreveure uns sostenidors que amb prou feina recollien uns pits ben proporcionats. Això va desvetllar la meva imaginació de mala manera. Sort que no va trigar gaire en treure una tarja groga atapeïda de missatges com
ercials. Al creuar-se les nostres mirades, per un moment, vaig tenir por que no hagués endevinat els meus pensaments. Relaxada, va esperar que jo llegís atentament l'adreça.

-Què?... Te'n surts?
-Sí... - li vaig dir - és el carrer Núria... Ja sé on és.
-Perdona que t'ho demani, però...et faria res acompanyar-me?... em fa una mica de por anar tota sola pels carrers quan es fosc.
- Sí... Ja t'hi acompanyo.

Sense esperar al final de l'actuació, vam sortir i vam enfilar el carrer de la Rasa en direcció al Pare Llaurador. Caminant tranquil·lament, vaig adonar-me que l'Ainoa atreia la mirada d'alguns vianants. La bufanda vermella i rosada que li voleiava alegre, li donava un aire especial. Al fixar-m'hi bé vaig recordar-me de la noia que dies enrera vaig creuar-me al carrer Sant Pere. També lluïa una bufanda com aquella al coll.

La ciutat tot i ser les onze tocades, tenia prou moviment, hi havia circulació intensa de vehicles. Sobretot del jovent que tot just a aquelles hores començava la nit. Vaguejant, aturant-nos als aparadors il·luminats, parlant, vam anar establint una relació de confiança. Finalment vam arribar a l'adreça indicada... No hi havia ningú.

- Però... com pot ser això? - li vaig preguntar amb sorpresa- No t'esperaven?
-Ja veus que no.
-I ara que fem?
-No et preocupis... Ja tornaré en un altre moment - em va dir conformada.

En el fons aquesta situació no em va desplaure. L'Ainoa, altre cop neguitosa, amb la lleugera lluïssor de la seva mirada neta, semblava com si em demanés suport. El fet de pensar en poder ajudar-la, d'estar una estona més amb ella, de sentir-la, de consolar-la, la possibilitat d'una aventura, tot plegat em feia sentir viu.

-Podries acompanyar-me a casa?...
-Es clar que sí! - vaig respondre sense aturar-me a pensar.

Per anar a casa de l'Ainoa, vam passar per la plaça Vella. Vivia al Passeig, ca seva quedava a cinc minuts.

-Quina casa!... Això si que és viure bé!- vaig exclamar al veure l'entrada senyorial.
-L'edifici és de la meva família...Vine! - em va dir mentre m'agafava la mà suaument- pujarem amb l'ascensor. Estic instal·lada al tercer pis.

Creuant el vestíbul, per davant de l'aparador d'una botiga de luxe de la planta baixa, vaig notar com la seva mà, càlida i delicada, sense deixar-me, m'expressava el seu afecte. La caixa de l'ascensor era estranyament resplendent degut a la lluïssor de dos miralls enormes. Un cop dins, mentre l'Ainoa pitjava el botó, les nostres mirades, reflectides traïdorament, es van creuar en una llambregada intensa. Tenia els ulls vius, del color de la mel. M'agradaven. Abans que jo intentés desviar la mirada, se'm va acostar, i decidida, mentre el seu alè subtil exhalava un gràcies, els seus llavis van fregar els meus en un petó fugisser. Quiet, clavat, per unes fraccions de segon, vaig dubtar sense saber com reaccionar. M'havia agafat desprevingut Per sort el trajecte era curt, i la sotragada d'aturada de l'ascensor em retornà a la realitat.

-De res! Tu faries el mateix al meu lloc. - vaig respondre de forma automàtica mentre el cor bategava amb força.

Ella em va mirar amb un somriure entremaliat, suposo que intuint el meu neguit. Un cop dins el seu apartament, que no desmereixia gens la resta de l'edifici, em vaig fixar en la decoració. El piset era magnífic, ella meravellosa i jo amb la frisança de tantes novetats em sentia feliç. Per un moment ho vaig oblidar tot i vaig sentir-me com si el món, la vida, només fos el meu entorn més immediat. Com si res no hagués passat abans i res no existís fora d'aquelles parets.

Ella, enlluernadora, sense dir res, s'acostà mirant-me amb un esguard especial, i altre cop, sense quasi adonar-me'n em besà a la boca. Primer suaument, a petits intervals, que em semblaren eterns, i després, ja sense poder-me contenir, en una besada llarga i apassionada. Els seus llavis calents, dolços, inflamaren de mala manera els meus instints. A poc a poc, els seus dits, i els meus, guiats per l'essència bàsica del nostre ser, resseguiren amb passió les formes dels cossos cercant la pell encesa. De primer, els botons de la brusa , permeteren que els seus pits es mostressin en tota la seva bellesa. Després mentre li besava els mugrons dolços i endurits, els pantalons van relliscar cames avall. Unes calcetes fines que quasi no podien amagar la foscor del pubis, però que ressaltaven sobre manera la perfecció del seu cos, van quedar al descobert. La seva olor m'atreia, i els llavis, i aquell borrissol que mica en mica s'obria. Els nostres cossos s'estrenyien. Ella m'agafà amb habilitat fent-me sentir com mai. En un moment de fogositat humida, la vaig fer meva amb passió, ella s'agafà a les meves natges mentre pressionava amb totes les seves forces, per sentir-me més i més. El ritme acompassat dels nostres cossos s'accelerà, la vaig besar. Passejant la llengua pels seus pits. La boca, la seva llengua..... Ja no podia més, era el clímax. Les convulsions, ja involuntàries dels dos cossos, es fonien en un màxim de plaer. Gemegava i respirava profundament incrementant les sensacions.... Mica en mica, després de l'èxtasi, lentament, alleugerint la tensió, encara ens deixàrem portar amb els llavis fosos, en una llarga i tendra besada. Després les carícies, les mirades rialleres, la tebior dels cossos, els moments de silenci còmplice. Només existíem nosaltres. Així vam deixar passar uns minuts en els que no calien massa paraules.

De sobte, trencant l'encís del moment, sonà el telèfon. Ella però, ajaguda al meu costat, no reaccionà massa de presa i el deixà cantussar una estona. Després, neguitejada, com arrencada d'un somni, s'alçà i el va despenjar amb determinació. Només li vaig sentir dir el seu nom i expressar, a intervals irregulars, la conformitat amb afirmacions limitades a varis sis. Passat poc més de mig minut, va penjar sense que li hagués sentit dues paraules seguides. Amb l'expressió entristida va tornar al meu costat intentant reprendre la màgia dels moments viscuts. Però..., ja no va ser el mateix. Aquella trucada l'havia destarotada.

-Maleït telèfon! Ens ha ben tallat. - Vaig comentar, mentre li passava els dits pels cabells de seda.
-Ja ho crec! - va respondre una mica més animada- Jordi..., ha estat fantàstic, no ho oblidaré mai.... Mengem alguna cosa?... Aquest exercici m'ha fet venir gana.

Dient això s'alçà, permetent-me, altre cop, gaudir de la seva bellesa salvatge. La nevera era prop i mentre s'ajupia, mostrant-me el seu culet juganer, semblava que tot jo em tornés a excitar. Em vaig aixecar i la vaig acaronar lentament resseguint-li l'esquena i les natges, cercant l'encaix de la cuixa amb el sexe. Ens vam besar una vegada més amb ganes. Per aquell dia però, ja ni havia prou.

Unes galetes, llet i una mica de xocolata ens van refer. Tot plegat ja eren quarts de tres de la matinada.

IV

No em podia treure del cap el que m'havia passat. En tornar a casa al matí, vaig tenir el temps just de canviar-me i anar a la feina. Per sort era divendres i, per davant, m'esperava un cap de setmana relaxat. Crec que mai havia lligat, o potser millor, se m'havien lligat, tant de pressa. Em sentia eufòric... Content.

Al migdia, a casa, estirat al sofà dissenyant una migidiadeta estàndard, encara li donava voltes al tema. A l'Ainoa jo l'havia vist abans i, repassant els meus moviments de dies anteriors, se'm va encendre com un flash a la ment que fins i tot em va fer incorporar. Es clar !.. Com no me'n havia adonat, l'Ainoa era la taquillera del cinema Catalunya... Però hi havia quelcom que no lligava. El seu posat, l'estil de vestir i maquillar-se..., la forma de parlar, no s'adeien gens ni mica amb l'Ainoa que vaig conèixer la nit anterior. Fins i tot el cabell em semblava recordar que la taquillera el duia llarg. De tota manera hi havia un detall invariable... els ulls de color de mel.

Recordant aquell episodi del cinema em va venir al pensament el record de la bufanda... Sí, la bufanda era un altre detall que em retornava a aquell dia. Amb un ribet rosa encantador, segurament, l'haurien comprat al mateix lloc. I per acabar de reblar la comunió entre els dos dies, entra en escena el saxofonista. L'home que va perdre la dona 10 i que l'enyorava a través dels sons melangiosos del seu saxo.

Tot plegat sorprenent!

A mitja tarda, vaig trucar a l'Ainoa per quedar. Al despenjar el telèfon, i dir-li qui era, em va semblar destriar una vacil·lació en la seva veu. Em va dir que no es trobava massa bé i que seria millor que ho deixéssim per un altre dia... No vaig entendre res !

Potser sí que estava fumuda, però no m'acabava de fer el pes. Hauria estat tot plegat el caprici d'una nit ?... Després de donar-li moltes voltes, vaig optar per creure que sí. Aquesta era l'opció que em podia fer menys mal emocional. De tota manera, si aquest era el cas, l'Ainoa havia estat terriblement sensual i creïble. No era la primera vegada que una relació sentimental se'm desfeia als primers encontres, però aquest cop, si es confirmava, havia estat "heavy".

Ja havent sopat encara no podia avenir-me a aquella situació. Vaig tornar a trucar-la un parell de cops i, en no respondre ningú, alçant-me d'una revolada, vaig baixar al carrer per anar al Catalunya. En arribar-hi quina va ser la meva sorpresa al veure que la taquillera era una senyora gran. Vaig preguntar-li per l'Ainoa i no me'n va saber donar raó. Ella tan sols feia un parell de dies que s'estava a l'empresa i no havia conegut a la seva antecessora. Em va dir que potser el porter me'n podria dir quelcom, però en aquells moments era dins la sala de projecció. No vaig esperar-me... De forma bastant automàtica em vaig dirigir a la Nova Jazz Cava. Aquella nit actuava un "bluesman" americà de culte, en Tinsey Ellis.

El blues és un gènere que sempre m'ha apassionat. Potser perquè molts cops m'ha ajudat a ofegar les penes. A la barra no estava sol. En un racó, encongit
i amb la mirada enterbolida per l'alcohol hi havia el saxofonista. Mi hagués acostat, comprenia el que li passava. No vaig tenir pebrots. Em vaig deixar emportar pel ritme contundent de la peça i, per uns instants, vaig ser feliç.
V

La seva trucada a mitja nit em va sorprendre. Ja feia un parell de dies que no en sabia res, i de sobte em diu que te ganes de veurem. La meva primera reacció en escoltar-la, va ser de ràbia, però a mesura que la seva veu dolça desgranà una explicació mínimament coherent, vaig deixar-me portar per la seducció. Vam quedar l'endemà al vespre al Viena del Parc Vallès.

Quan va entrar, jo ja feia una estona que, assegut mirant la porta, enllestia un entrepà calent. Aquest cop vaig sobtar-me realment. Enlloc de l'Ainoa, per uns instants, vaig tornar a veure a l'amistançada del saxofonista. Va ser un miratge, però de seguida vaig comprendre'n la raó. Vestia un abric negre i lluïa la bufanda vermella amb la mateixa gràcia que la desapareguda.

Sense quasi ni saludar-nos ens vam fer un petó mes aviat formalet. Mica en mica però, es va anar refent el clima de sintonia.

-Saps que aquest abric et queda molt bé ? - li vaig dir tot d'una.
-Ah!... És un regal.
-Però, si deu valer una fortuna...
-Què va !... Te'n faries creus del que la gent oblida en un cinema.

Al dir aquesta paraula va quedar com sobtada. Encara no m'havia dit que fos la taquillera del Catalunya, però ara ja en tenia la confirmació. De tota manera jo encara em vaig trasbalsar més que ella, al pensar que aquella roba hagués pogut ser de la noia del carrer Sant Pere.

Sense donar-me temps a preguntar res més sobre el tema, amb els ulls ennuvolats i apunt d'esclatar el plor, em va dir que m'estimava. Em va tocar la mà i, tota tremolosa, sense deixar de mirar-me, va esperar a que jo fes un petit moviment que li permetés captar una reacció favorable. Llavors va llençar-se als meus braços i em va besar amb passió. Sort que les taules del costat no estaven ocupades. Els hauríem passat la pel·lícula de la nit. Al cap d'una estona vam decidir de sortir fora, a la plaça, per estar més tranquils. Se la veia nerviosa, com si li costés de parlar.

-Me'n vaig de Terrassa una temporada - em va engaltar - però quan torni vull estar amb tu... Bé!..., si tu vols.
-Ara!... Precisament quan m'has deixat penjat i tornes per dir-me que m'estimes?... Perdona, però no entenc res de res... Que tens algun tipus de problema?
-No!... no és això. El que passa és que tot estava previst des de feia temps i fins ara no m'he atrevit a dir-t'ho...Tampoc sabia si continuar la nostra relació, sabent que et deixaria tan aviat..., però no he pogut aguantar més i per això he volgut veure't... Oi que tu també m'estimes?

Aquesta pregunta em va agafar desprevingut. Ella m'agradava, em tornava boig, però no sabia fins a quin punt això era desig o veritable estimació. Per aquesta raó, la meva resposta va ser ambigua, sense dir res vaig apropar-me suaument als seus llavis i ens vam fondre en un bes definitiu. Encara jo amb la ment enterbolida per aquella passió, ella amb la veu prima i tremolosa em va tornar a sorprendre.

-Marxo demà ben d'hora... Ja ho tinc tot apunt...Vols venir a passar la nit a casa ?

Aquella situació em superava per totes bandes. Ara vinc..., ara no..., ara torno però me'n vaig... Déu meu!... Només tenia clara una cosa... Aniria on ella em volgués portar.

Aquella nit a casa seva va ser com si fos la última. Ara mirant-m'ho des de la distància diria que va ser com el "bésame mucho" del bolero... Vam fer coses que jo no havia ni imaginat. La passió ens dominava i els cossos es cercaven amb delit.

A l'endemà, sense fer soroll, es va alçar i, tapant-me com si fos un nen petit , va restar dreta una estona mirant-me amorosa. El seu comiat va ser un bes tant subtil com l'alenada d'una papallona. En tombar-se una llàgrima de tendresa li endolcia la mirada. No vaig tenir valor de dir-li res, vaig fer-me l'adormit. Potser se'n va adonar, però estic segur que tant li feia.

Quan va tancar la porta del cancell em vaig alçar cuita-corrents amb la intenció de seguir-la. Vaig fer tard, només vaig poder veure com s'allunyava dins d'un vehicle conduït per un home... Al veure'l el vaig reconèixer d'immediat... Era el porter del cinema Catalunya, al qui ella havia anomenat com Marcel·lí. Ella..., plorava!
VI

La trucada de l'inspector de policia em va semblar surrealista. Em va dir que es deia Carles Ruiz i que pertanyia a la brigada d'estrangers. Sol·licitava d'entrevistar-se amb mi per tal de resoldre uns punts foscos relatius a la documentació d'una noia forana. Sense donar-me més explicacions, em va citar per l'endemà a les deu del matí, a la comissaria de Terrassa situada al costat dels antics jutjats.

Vaig haver de donar una excusa a la feina per tal d'amagar la veritable raó de la meva absència. Si jo mateix no sabia de que anava, poques explicacions hagués pogut donar als companys.

Només em faltaven aquests enrenous.... Des de feia un parell de mesos jo no era el mateix. L'aventura amb l'Ainoa m'havia deixat tocat. Pensava amb ella a totes hores... Des del dia que va marxar tan sols havíem pogut parlar un cop. Més que una conversa però, va ser un contacte fugisser. Va sonar el telèfon de casa i al despenjar-lo, la seva veu dolça només va tenir temps de demanar-me com em trobava i, al contestar-li que bé, em va deixar anar un emotiu t'estimo. Després, la comunicació es va tallar. Molts dies a la mateixa hora d'aquella trucada, em vaig descobrir divagant al voltant de l'aparell... Però d'això ja feia força dies.

El vestíbul de comissaria era fred i gens acollidor. Parets deslluïdes, bancs mig trencats sense la més mínima comoditat, funcionaris poc eficients amb màquines d'escriure del temps de la besàvia, gent per tot arreu esperant alguna cosa. Les cues del DNI s'allargaven carrer amunt fins el Portal Nou. Crits, pells fosques, idiomes estranys, autoritat mal entesa.... Tot plegat depriment.

Quan l'inspector em va fer pujar al seu despatx em vaig sentir una mica alleugit. Allà si respirava una altra atmosfera.

-Aniré al gra - em va dir mentre em convidava a seure amb un gest - Vostè coneixia a la senyoreta Anuska Estepofna ?
-Què ?... - Vaig respondre obrint uns ulls com a taronges - Que se'n fot de mi ?... És el primer cop que sento un nom tan estrany. Li asseguro que si mai hagués conegut una noia amb aquest nom me'n recordaria tota la vida.

Dit això em vaig adonar que no havia estat la millor resposta atenent al lloc i a les circumstàncies, però l'inspector Ruiz no se'n va estranyar. Tranquil·lament va obrir el dossier que tenia sobre la taula i en va extraure una foto que em va ensenyar.

-La reconeix?

Aquest cop vaig restar mut sense saber que dir. La foto corresponia al saxofonista i a la seva amistançada. Era la que havia sortit als diaris.

-Sí..., ara sí que sé qui és, però jo només la vaig veure un cop i mai li vaig arribar a parlar. Era una noia molt bonica !... Li ha passat alguna cosa?... - ara era jo qui preguntava.
-Sí... La vam trobar morta ja fa força dies, en avançat estat de descomposició.... Va costar Déu i esforç l'identificar-la. Segons el forense, va ser violada i cruelment maltractada abans de morir. - Va dir això pausadament i sense treure'm la vista del damunt.
-Perdoni inspector!...- vaig dir mesurant les paraules i francament neguitós pel to que anava prenent la cosa - Vostès creuen que jo puc aportar quelcom per resoldre la seva mort?
-Es clar que sí. L'hem fet venir per corroborar una coartada....
-Una coartada?...
-Sí ... La seva.
-La meva?... Però si jo no tinc res a veure amb tot això...

Tot d'una vaig notar com em començaven a suar les mans, mai hauria pensat de trobar-me en una situació tant estranya.

-No sé de què em parlen... Si vol que li sigui franc estic disposat a declarar la veritat sota tots els juraments que calgui. A aquesta noia la vaig veure poc més d'un minut i en vaig quedar penjat. De pensament la vaig desitjar com un boig, però jo li asseguro que no la vaig arribar a tocar.
-D'això n'hauríem de parlar... - va dir l'inspector més seriós - A la seva roba hem trobat unes mostres d'ADN definitives. Només poden ser teves - ara em tutejava- Ho hem comprovat amb les mostres de sang del darrer anàlisi que et vas fer a la Mutua de Terrassa.
-Què?... Això és impossible!... Algú em vol carregar el mort... Juro per Déu que no en sé res del cas...És increïble que em passi a mi... - la veu se'm trencava mentre una suor freda em xopava la roba.
-També tenim filmacions teves a la Jazz Cava... Allà bé que hi parlaves... Què hi feies amb ella?
-No!... no és veritat !....impossible !...això és un engany.... Jo estava amb l'Ainoa...
-Reconeixes aquesta peça? - va dir mentre treia una bufanda vermella amb ribet rosat.

No vaig contestar... L'Ainoa en portava una d'igual la darrera nit que ens vam veure.

VII

-Qui és l'Ainoa?...- va preguntar l'inspector quan van pujar-me altra cop al seu despatx.

Havia passat la resta del dia i tota una nit retingut a una cel·la horrible de comissaria. No em podia treure del cap l'interrogatori ni a la noia morta. Ara sabia com es deia, però el nom no tenia cap sentit per a mi. Com podien haver trobat una mostra del meu ADN al seu cos?... Un terrible cúmul de casualitats havien d'haver convergit en contra meu... Tot plegat havia de tenir alguna explicació raonable.

-L'Ainoa és una amiga meva.
-Pots demostrar que era ella i no l'Anuska la que estava a la Jazz Cava ?
-És clar que sí!... És la única noia amb qui he estat allà.
-Podria confirmar-ho ella tot això ?
-Sí,... però en aquest moment no sé on és. -em vaig adonar que estava en fals- Ha marxat de viatge i no sé quan tornarà.
-Bé Jordi... Veig que per aquest camí no aclarirem res... Si fem balanç la situació és força preocupant... Resumint!... La prova de l'ADN t'implica plenament, les decla
racions dels testimonis també. Per altre banda dius que la noia del vídeo no és la finada, però en canvi no pots aportar cap prova que ho corrobori.... Estàs ben fotut.
-Perdoni inspector!...- Vaig tallar-lo sobtadament- diu que hi ha testimonis?
-Sí, el del porter i el de la taquillera del cinema Catalunya que asseguren haver-te vist cercant a la noia al cinema.
-Però si la taquillera és la meva amiga,... l'Ainoa...
-Crec que estàs ben confós Jordi... La taquillera és diu Mercè.
-Com?... Puc veure a la tal Mercè?... - vaig implorar intuint el pitjor.
-I tant que la veuràs!... però al judici... Sento comunicar-te oficialment que quedes detingut acusat de l'assassinat de la ciutadana russa Anuska Estepofna... Qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teva...

No vaig sentir pràcticament res del que em va dir a continuació. En aquells moments el cos se'm va sotraguejar. Una suor freda com mai m'omplia els porus de la pell... Vaig perdre els sentits...

Passat un temps indeterminat, al refer-me, vaig finalment assumir que allò no havia estat un somni sinó quelcom molt seriós. M'hi jugava la pell...

A partir d'aquells instants, suposo que seguint un arrelat instint de conservació, el cervell em va començar a treballar com calia.

-Però inspector!... Què hi tenen a veure aquesta gent amb el cas ?.. Com és que han testificat?
-Potser ja ho hauries de saber!... - va respondre una mica estranyat - El cos de l'Anuska el van trobar entre les andròmines dipositades sota l'escenari del cinema Catalunya... Va ser el porter qui va donar l'avís a la policia en sentir una fortor molt desagradable al local... Fins ara però no hem tingut els resultats de les proves d'ADN que han confirmat la versió dels testimonis.
-I com sabien que era jo qui buscava a la noia?...si no em coneixien...
-Sembla que els vas cridar tant l'atenció que et van recordar sense cap dificultat. Passaves sovint pel carrer Sant Pere... Quan vam interrogar-los de seguida van fer memòria... Només va caldre esperar un parell de dies per poder-te seguir i esbrinar totes les teves dades. El demés va ser molt fàcil... Després de tot aquest enrenou, van quedar tant afectats que van deixar tots dos la feina.... Però anem al gra.... Per què ho vas fer?...
-Inspector!... Senyor!... Per la mort de Déu!...- vaig suplicar - Jo no vaig fer res...

VIII

El dia del judici va ser gris i trist, un plugim insistent va esquitxar els finestrals de la sala de vistes fins a darrera hora. Només quan va pujar a declarar la taquillera, vaig sortir de l'ensopiment que em tenia cor pres feia setmanes.

Va declarar que es deia Mercè Roca i va explicar sense ni parpellejar com havia estat jo d'insistent per trobar a la noia. No recordava en quin moment havia jo entrat a la sala però si que recordava que havia estat el darrer en sortir del cinema. El seu testimoni i el d'en Marcel·lí, el porter, no tenien fissures. Coincidien plenament.

La noia no tenia l'aire ni l'estil de l'Ainoa. Vestia roba barata. Duia els cabells llargs i anava pintada com una mona. Se la veia vulgar i amb cara de bleda. A la sala també hi havia el saxofonista. La seva mirada perduda no feia cap retret... No calia... Mai ningú li tornaria al seu amor.

En Marcel·lí, prim i neguitejat no parava quiet al seu seient. Si l'haguessin deixat hagués sortit fugint. Es notava d'hores lluny la seva incomoditat.

Vaig mirar molts cops a la taquillera. Potser m'havia confós quan la vaig identificar amb l'Ainoa, però encara hi havia un detall que em neguitejava.... La mirada trista d'aquells ulls color de mel....

Les deliberacions del jurat popular van ser molt breus i, el veredicte, unànime... Culpable !...
La prova de l'ADN es va considerar totalment fiable i decisiva... Ni els testimonis dels qui em coneixien, ni la meva declaració, ni els meus bons antecedents van tenir la més mínima rellevància. Passaria trenta anys a la presó, a Can Brians. Quan em van dir que estava a la comarca de l'Anoia, dins la meva desesperació, encara vaig dibuixar un somriure... Havia entès Ainoa.... Quines coses té la vida !
IX

En Jaume, funcionari de Can Brians, em va donar l'avís amb un to burleta.

-Diuen que hi ha un bombó que et vol veure a la sala de visites. Quan hagis acabat, demana-li el telèfon. L'aniré a visitar i li faré un favor de part teva.
-Ves a que et moqui la iaia, desgraciat !

El parlar bé, les formes, l'educació no servien per a res entre reixes, ans al contrari. Es tractava de passar desapercebut i, per tal d'aconseguir-ho, s'havia d'adoptar el posat i el llenguatge de la majoria. No era mal jan el tal Jaume. En més d'una ocasió m'havia salvat d'una colla de dropos que arrossegaven anys i panys de presidi...

Qui podia ser ella ? Ja feia més de dues setmanes que no em visitava ningú. D'amics de debò ja no me'n quedava cap, si és que mai n'havia tingut. Els parents que complien, ho feien cada cop amb més mandra, havia passat a ser l'ovella negra de la família. De tota manera tant me feia. Després d'un dur període d'adaptació i aprenentatge de quasi dos anys, havia assumit les regles del joc carcerari i ja me'n considerava un supervivent. El meu món ara, era allà dins, entre reixes.

Efectivament la mossa estava com un tren, o potser és que havia rebaixat el nivell d'exigència per aquesta etiqueta. Una noia sofisticada, morena, amb el cabell curt i ben tallat, ulleres fosques que contrastaven amb la pell blanca i els llavis de roig encès, m'esperava a l'altra banda del locutori. El cos, perfecte, vestia uns pantalons ajustats de pell i una jaqueta que, entreoberta, mostrava un escot generós. No la coneixia de res. Ens vam mirar i em va semblar notar-li una reacció de sorpresa.

-Hola! - em va dir mentre s'asseia - No em coneixes?
-No! - vaig respondre intrigat.
-Sóc l'Ainoa!...- va dir mentre es treia les ulleres de sol.
-Qui?...- vaig preguntar simplement per dir alguna cosa i vèncer la meva estupefacció.

No va caldre cap resposta. La seva cara perfecte mostrava aquells ulls color de mel que jo tant havia somniat. Ploraven intensament, amb dolçor, amb una immensa pena al cor. Eren els seus ulls, els de l'Ainoa, però també els de la taquillera, els de la Mercè, els de la noia que em va parar el parany. Ella era la culpable de la meva situació. De la vida miserable que arrossegava dia a dia entre aquells barrots. Aquella transformista de luxe havia definitivament arruïnat la meva vida.

Un cop a la presó vaig tenir molt de temps per pensar i per recordar minut a minut tot el que havia viscut abans. Aquell record em va permetre confeccionar una teoria que malauradament jo mateix, amb la meva situació, confirmava. No sabia perquè. Però l'Ainoa o la Mercè, la Mercè o l'Ainoa, tant se val perquè són la mateixa persona, havia planejat escrupolosament el meu destí fatal. I ara, de forma totalment inesperada la tenia allà al davant somicant com una bleda. Jo no acabava de veure'n clarament definida ni una ni a l'altra, aquella noia per a mi era un "mix" de les dues que havia conegut abans. Ella, l'Ainoa era la que havia aconseguit mostres orgàniques meves, i la Mercè la qui les havia col·locat al cadàver de l'Anuska. La policia al analitzar-les va poder identificar el meu ADN.

-Perquè ho vas fer? - li vaig preguntar amb un odi contingut que quasi m'ennuegava.
-Primer per amor..., després per por.
-Amor? Por?... de què? de qui?

Com sovint m'havia passat amb ella, no entenia res.

-Per por i després per amor l'he assassinat, l'he mort i per això sóc aquí, per dir-t'ho per que ho sàpigues... T'estimo Jordi. No puc viure sense tu... Ho he provat aquest temps i ha estat terrible... Sóc una desgraciada....

Què li passava ? potser s'havia tornat boja ? a que venia aquell numeret, a aquelles alçades totalment innecessari ? Ja no em podia ensarronar més, tot el mal estava fet, que pretenia ? Ara era jo qui en silenci, esperava que m'aclarís l'enigma.

-En Marcel·lí és mort... Ja no podia aguantar més aquella situació. Aquella humiliació constant. El saber que estaves aquí em feia mal, molt mal... Ell va ser qui va matar a la noia russa. Era un depravat, un dèspota, un bèstia i malgrat tot jo l'estimava amb bogeria... Fins que et vaig conèixer a tu, no vaig saber que era el veritable amor...Però ja era massa tard. Ell havia comès l'assassinat i va ser qui va pensar amb el remei. T'havíem de carregar el mort com fos. Eres el personatge ideal, el cap de turc perfecte. Ell va pensar que no costaria gaire engalipar-te i carregar-te els neulers. El primer dia que ens vam trobar al Jazz Cava no va ser una casualitat. Tot estava premeditat. Ens va fallar el que et teníem preparat al carrer Núria i vam haver d'improvisar una mica, però al final ens em van sortir. Però no estava previst que jo m'enamorés de tu i cada dia que passava la cosa era pitjor. En Marcel·lí se'n va adonar i jo vaig haver de triar. O la teva o la meva mort. L'amenaça no era fútil, en Marcel·lí havia matat i era plenament capaç de tornar-ho a fer. Com vaig poder vaig convence'l que seria més fàcil fer que et condemnessin que qualsevol altre opció pitjor. Encara que no t'ho creguis, et vaig salvar la vida. Però ens vam condemnar tots dos a l'oblit.

Després d'aquesta declaració vaig quedar palplantat sense saber que dir ni que fer. Ens vam mirar intensament i, a mesura que reteníem la mirada l'un de l'altre, la meva percepció inicial trontollava. No sabia si creure-la, però quin altre sentit podria tenir la seva visita sinó el de fer una confessió?
-I què vols que hi faci jo ara? - vaig dir-li passada una bona estona- La meva situació no em permet quasi ni respirar. Per què m'expliques tot això si no hi ha res a fer ?... Bé!... A no ser que tu vulguis fer quelcom...
-Ja ho he fet... He enviat un escrit al comissari Ruiz explicant tots els fets. I he adjuntat les proves que calen per treure't d'aquest forat... Quan surtis m'agradaria que e
ns veiéssim almenys un cop. Després... si vols... pots triar el que més et convingui. Si em demanes que desaparegui de la teva vida ho entendré.

Vam estar una estona més en silenci. Jo estava confús i ella força trasbalsada. La situació era incomoda per a tots dos. Sortosament, en Jaume va aparèixer per informar que ja s'havia acabat el temps, jo necessitava estar sol per pair la noticia. Vam acomiadar-nos amb els ulls ennuegats i amb la promesa que tornaria aviat.... Com de costum, no ho va fer... No la vaig tornar a veure.

Dies després, al telenotícies migdia, van informar de la resolució d'un crim amb la detenció d'una dona. El cadàver d'un tal Marcel·lí havia aparegut amb més de vuitanta punyalades al cos. Al fer-li l'autòpsia van descobrir, entre la roba, un plec de papers on s'explicaven amb pels i senyals varis crims comesos per la dona, i en els que el finat assegurava que havia callat per por. També m'incriminava a mi com un antic còmplice i amant que aquesta havia tingut, al qual acusava de depravat violador. Sembla que informava amb tota mena de detalls sobre les mentides que havia hagut de dir en el judici on es va condemnar l'antic amant de l'assassina.

En escoltar això vaig deixar de mirar l'aparell. Una buidor immensa em va colpejar. M'havia fet esperances. Havia cregut que per una vegada me'n sortiria. Vaig estar força dies deprimit.

Van condemnar a la Mercè Roca a divuit anys de presó... De mi no se'n va parlar més... Passats uns vint anys em van deixar anar per bon comportament... vaig intentar refer la meva vida. Us asseguro que mai més em vaig atrevir a mirar una noia bonica que passés pel carrer.

Però que voleu que us digui...d'això ja fa molt temps... És aigua passada... Ara soc vell i amb poca cosa em conformo... Perdoneu !... sento deixar-vos tant aviat, però se'm fa tard...

L'Ainoa m'espera a casa...




Abril 2003