L'ametller

Un relat de: Marc Horneros Prunés
Era un dia solejat, feia un pèl de fred però les llances de sol feien la seva funció per produir una temperatura òptima, perfecta. Estava assegut en un banc de fusta que estava per retirar-se. Quantes batalletes que ens podria explicar el banc si parlés! Parelles festejant en època dels pares, joves d’avui en dia amb aquesta “delicadesa” que el caracteritza quan estan junts. Tots els personatges que han pogut passar per aquest banc: intel•lectuals, dements, solitaris, nens, una galeria que caracteritza la polifacètica natura del ésser humà.
De cop, mentre jo estava fos en el meu pensament, imaginant-me aquell munt d’històries, de persones, d'ideologies i personalitats, va aparèixer una bella visió. La seva bellesa era extremadament divina, podria definir-la, descriure-la, però només faria el que han fet milers d’autors, seria com llegir una altra vegada Pluges primaverals de Turgueniev en paraules d’un altre escriptor, en el context d’una altra peripècia. Però per què mentir-vos, havia quedat meravellat per la visió. És curiosa la sensació que té l’home de la necessitat del que tem. I és que jo, com un lleopard espera el moment ideal per atacar la seva pressa, esperava el trobament amb la seva mirada. Sense saber la raó, però, vaig desviar la els ulls en el moment que estava a punt de creuar el seus, dissimulant amb la més fina qualitat de camuflatge que té l’home. Per l’amor de Déu, no us heu vist mai dissimulant? En fi, en la cursa dels meus ulls per trobar un lloc on albergar la meva vergonya em vaig trobar amb la meravellosa imatge de la natura en plena primavera. Aquell ametller, com era normal en l'època, havia anat exhibint orgullós la seva flor. En aquell moment, se’m va ocórrer la possibilitat que altres persones s’havien quedat meravellades en aquest atrotinat banc per la bella estampa de l’ametller, potser més d’un home s’havia refugiat en la visió de l’ametller per no ser lo suficient home d’enfrontar-se a la mirada d'una bella dama. Però siguem sincers, qui s’hi atreviria? La dona, com la lleona, és una experta caçadora, en un moment et té encisat pel privilegi obtingut de mans de la natura. La mirada, els llavis, la suavitat i la dolçor, tot porta a quedar-te presoner, perds la llibertat, els teus pensament són obstruïts per la seva viva imatge, envaeix i colonitza tots els sentits de la teva vida.
Em vaig tornar a refugiar en els pensament de les persones que podien haver passat per aquest banc, llavors vaig pensar si qualsevol home, lligat a ell per la mateixa peripècia, però en un altre context històric, es va adonar del lligam entre aquell ametller en què un refugiava la seva mirada i pensament i aquella dama que et feia témer pel propi benestar i llibertat. Tot està lligat, tot en la naturalesa té el seu paral•lelisme i sempre et busca, t’atrapa perquè si ets capaç de fugir d’una de les seves trampes, caiguis en una altra sense adonar-te’n. Llavors ho vaig veure: he escapat del perill de la bellesa personificada però he caigut en una altra trampa, la bellesa de l’ametller.
L’amor és com un ametller, quan floreix, en el seu moment d’efervescència, és com trobar-se a l’Olimp amb les grans divinitats de la civilització. Qui viu aquell moment, aquella bellesa de l’ametller, de l’amor, aquell sentiment que et produeix veure’l florit sota l’estepa del cel després de la gran batalla que, com la de les Termòpiles, deixa cobert d’un mantell de sang la capa que ens cobreix. Les flors del meravellós ésser atacades pel raig de l’astre, tenen l’encís que produeixen les espurnes abstretes de la seva mirada. Però, al capdavall, és un esquer. És com la planta carnívora que amb el cridaner color del seu interior atrau la seva víctima. L’ametller, amb la seva bellesa primaveral, atreu totes les mirades i després, com una fiblada de l’insecte ratllat, ataca tota aquella gent que, en entrar en contacte amb el pol•len produït, no sé si amb benevolència o amb mala fe, per l’ametller, deixen l’home tombat, afectat, mort. I és que quan la persona veu la bellesa de l’ametller que ha pres, amb tota la cara dura, l’ànima del teu cor produint, com produeix l’afilada arma de doble fil contra l’escut d’un magnífic soldat espartà, un terratrèmol que fa minvar el batec del cor, et porta a l’abisme de l’infart, de la mort. Quan aquesta bella dama, aquest ametller, no correspon al gran major sentiment, l’amor, pot destruir tot home sotmès al seu encís, a la seva mirada, esperant aquell fil de veu que l’alliberi, aquell encreuament de mirades que li doni esperances, que el faci creure en l'impossible. I és que la naturalesa és la major bellesa del món, però, tant té de bellesa i equilibri com d’ànima sanguinària. L’amor, doncs, és com l’ametller, t’atrau per la seva grandiositat i espectacular bellesa, t’enamora però després no et correspon, el pol•len t’ataca com les paraules d’aquella preciosa dama que et rebutja, amb una delicadesa de la noia més dolça del món, però et rebutja, no et correspon, i en aquell moment la tristor envaeix el teu cor com feia poca estona l’amor i la passió, com la d’un infant en la sorpresa del meravellós, t’havia envaït abans.
Oh, com s’apodera d’un mateix la tristesa en adonar-te que ja no hi és, que l’has deixat perdre per la por a ser devorat per la bèstia. Però, és que a vegades aquell voltor que et sobrevola esperant el teu últim sospir, no és un enemic. La mala interpretació sol venir de l’home, tot l’efecte negatiu i positiu de qualsevol succés o inactivitat del teu voltant és interpretada per la subjectivitat. A vegades, les trampes de la naturalesa són incomprensibles. Jo pensava que aquella noia, com han fet altres en la meva curta vida, esmicolaria el meu cor com el pol•len de l’ametller. Però, de què serveix viure si no t’arrisques a córrer perills? Un 23 d’abril, llunyà en el temps, però en el present de tots, un home va arriscar la vida per combatre un drac. Aquell valerós cavaller va vèncer i va salvar la vida a la princesa. Potser el que s’ha d’extreure de tot aquest succés no és més que l’home valent és recompensat per lluitar i combatre contra les seves pors o per ajudar els altres, però l’home trist, l’home covard, viurà sempre melancòlic, en el record, en el “I si...”
Em vaig aixecar d’una revolada, vaig decidir deixar els meus pensaments volant com lliures orenetes cantant i voletejant pels voltants de l’ametller mentre jo, decidit, sense cap pensament corrent ni voltant pel cap, vaig anar a pas ràpid en direcció on ella havia anat. Allà estava, observant la posta de sol. Em vaig quedar un moment meravellat per aquell espectacle, aquella batalla dels rajos del sol que atacaven l’escut suau del núvol. Havia merescut la pena esperar-me dues hores en aquell parc. Vaig baixar la mirada i decidit em vaig apropar a ella, em vaig col•locar al costat, ens vam passar poc menys d’un minut en un silenci curiós, tenyit de cert misteri i impaciència, però cap dels dos volíem trencar l'encís que produïa l’exili del sol.
Vaig decantar el cap lleugerament cap a ella, mirant-la de reüll. Aguantava un llibre, o gairebé podria dir que amb el seu tacte suau i parsimoniós, l’acariciava mentre el prevenia de la caiguda. Era El jugador de Dostoievski, em vaig quedar sorprès.
-Mmh, Dostoievski. M’encanten el escriptors russos- vaig servir-li un somriure amb una mirada de complicitat.
La dolça resposta, la mirada suau, unes paraules que havien vençut la fera i la por.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer