Lament serè

A l'albada del desconegut, en el llindar de la obscuritat .
Parteixo vers l'espai en una recta que encerclarà els astres a gran distància, amb gran inèrcia. En sol·litud. És potser una altra oda plutoniana grinsbergiana, digna d'existència autònoma. O potser mer refregit de pedaços culturals, restes d'un passat. Les rajoles d'un bell mosaic hel·lènic i brillant que olim se m'antullà pletòric, vigent i àdhuc etern; ara brutes,esquerdades i llosques. Entre literatures en llauna i banderes
cremades, el darwinisme se'ns crospeix perpetuant Saturn, car més veloç que la nostra fugida endavant és l'esfondrament del terra darrera les nostres passes.
Vull cridar dalt de les muntanyes, fluir tost i viu en l'aire fred entre els arbres, com un esperit, anar ben lluny en una terra mitològica, lliscar sobre el mirall de la mar, abastar el naixement del sol, passar el cim més alt, banyar-me en els núvols. Crido i clamo als cels, als
àtoms, a la matèria, a les lleis de la natura per no permetere'm jugar a billar amb els planetes, per la condemna del temps i l'existència!
Crido ben fort!
Però aquesta buidor, aquesta abscència, no es dignarà ni a tornar-me l'eco d'aquesta crida que no arribarà a ningú. I em perdré dins meu primer, em perdré dels altres, de mi, i finalment em perdré. Deixaré d'ésser i no hauré estat mai. Mai, sempre, tot, res...