L'amarg gust d'una vetllada que ja no tornarà (II) (Cursa de llebres)

L'AMARG GUST D'UNA VETLLADA QUE JA NO TORNARÀ
(CURSA DE LLEBRES)
I
El futur des d'aquell moment ha sigut un camí fosc, un carreró fosc i perillós. Ni el millor endeví podia esbrinar que us esperava. Consideraveu els endevins uns bocamolls estúpids. L'Isaac els definia així: "esgarriacries de carrer. Tot ho saps preveure molt bé. No m'agraden les teves prediccions perquè sé que enganyes a tothom.
Ets l'endeví. Ho saps tot de mi. Des del matí fins a la nit. Les teves aparicions, les teves premunicions exalten la ficció. Prefereixo tocar la realitat i fugir de la teva perversitat.
Ets un endeví. Ho saps tot de mi. Des del matí fins a la nit."
Qui més qui menys ja s'entreveia que seria…la Paulina seria una bona documentalista, la Lídia una bona mestra, en Rafa un bon filòleg, tu un futur llicenciat d'Humanitats…i en Marc? En Marc seria la mà dreta del seu papà empresari.
I l'Isaac i la Sandra? Tots dos estaven predestinats per ser víctimes de les pitjors E.T.T.s i de les feines més patètiques i precàries. La recerca d'una feina digna i adequada s'havia convertit per l'Isaac i la Sandra en una autèntica obsessió. L'Isaac ho definia, així: " hi ha una idea que em pertorba. Una idea que m'amoïna. Una idea que es diu: obsessió. Hi ha una idea que em preocupa. Una idea que em paralitza. Una idea que m'esclavitza. Una idea que es diu: obsessió. La tinc al meu davant, no es mou amb harmonia. No la puc tocar. Això és el que em fatiga."
Fins i tot, la Sandra, explicava que ja havia deixat vàries feines perquè no se sentia a gust, ni còmode. Més aviat alienada. Alienació. Aquesta era la paraula que definia l'estat de la Sandra vers la seva nova feina mediocre. I ella ho explicava així:" farta de pensar que aquella feina no era per mi. Farta de pensar que era l'única forma de guanyar-me el pa…farta de tot! I en la meva ment un mot: alienació! Farta de suportar una atmosfera que em matava. Farta de tenir ganes de desconnectar. I un sol mot: alienació!"
Per en Rafa, el golafre, la carrera era avorrida i lenta i ell només volia ser una cosa: escriptor. No, no, com ho deia ell? Creador! Això, creador! Tenia clar que si un dia es dedicava a l'escriptura no guanyaria ni un duro, però també tenia clar que era el seu camí, com deia ell, el meu camí.


I ho comentava així…"jo, com molts, he escollit un camí. Un camí on hi ha llums que t'enlluernen al passar i et fan creure en somnis plens de prosperitat. Jo, com molts, haig de lluitar cada matí, si vull aconseguir aquella meta on molts no han arribat. Sóc conscient que segueixo un camí ple de dificultats. Sóc conscient que si no ho aconsegueixo almenys ho hauré intentat.
Jo, com molts, he escollit un camí. Un camí on molts han caigut, un camí on molts han perdut, un camí on pocs han tastat cotes de felicitat. Jo, com molts, haig de lluitar cada matí, superant els prejudicis i comentaris de mil neòfits. Sóc conscient que segueixo un camí que no és fàcil de conrear. Sóc conscient que si no ho aconsegueixo, almenys, ho hauré intentat."
Però no per tothom la Universitat era un lloc avorrit. Per en Marc, entrar a la Universitat va ser un autèntic alliberament. Estar en un pis d'estudiants, conèixer gent nova i diferent, ser el líder de les assamblees d'estudiants…tot plegat eren nous incentius pel noi de la moto que havia deixat la moto per un cotxe nou de trinca. Per en Marc, entrar a la Universitat va ser endinsar-se en una ruta prohibida. Volia demostrar davant en Rafa i davant teu, que el noi s'havia tornat un pèl més culte i per això us llegia els seus pensaments poètics, com aquests…
"La ruta prohibida. La ruta sagrada. És la ruta que m'és m'agrada. Camino pels camins del món buscant un camí atractiu i meravellós.
M'esforço per entrar en aquesta dimensió. Vull iniciar-me en un món fabulós. Iniciaré una ruta prohibida, una ruta sagrada. Una ruta que a mi m'agrada. Passejo pels camins del món cercant un camí lluminós. Diuen que és meravellós. Vull entrar-hi, encara que sigui perillós. Seguiré la ruta prohibida, la ruta sagrada, la ruta que a mi, m'és m'agrada."
I com sempre, una de les noves nenetes d'en Marc li deia:"va, vinga, vinga…torna-ho a repetir!" I en Marc, orgullós, ho repetia amb més emfàsi…"Em deixo perdre pels senders del món. Busco un camí atractiu i meravellós. M'endinsaré en aquella dimensió.
M'iniciaré en un món fabulós. Sé que és una ruta prohibida, perillosa, sagrada, però és la ruta que a mi m'és m'agrada."




En Rafa, l'Isaac i tu, en alguna ocasió havíeu sortit de marxa amb els col·legues d'en Marc. Hi havia quelcom d'aquells col·legues que no us agradava. Com els anomenàveu?
Ah, sí! Els fantasmes. Recordes que en Rafa no podia suportar a tots aquells que aparenten més del que volen ser. No podia veure a aquells que xerren dient mentides com si fos cert. Ell sempre deia que s'inventaria l'ofici de caçafantasmes. Segur que tindria molta oferta i demanda. No podia suportar els xicots de cap de setmana que llueixen cotxes, diners i es mengen el món amb una mirada. Sempre deia que s'inventaria l'ofici de caçafantasmes. Segur que tindria molt d'èxit i demanda.
I també recordes que els definia d'aquesta manera…"no estan en perill d'extinció. Habiten en qualsevol lloc. Són ectoplasmes sorollosos, fantasmes orgullosos de cotxes, xicotes i viatges cars."
Però tot aquell món atreia molt a l'Isaac. Potser perquè pensava que tot aquell món d'en Marc a ell li havia estat vetat injustament. A ell, després d'intentar-ho vàrios cops, una maleïda nota, l'havia privat de tot aquell món estudiantil, d'aquella llibertat que es respirava al pis d'en Marc. Potser per això s'apropà cada dia més al Marc i s'allunyà més del Rafa i de tu. Per ell, els dies eren eterns. Una eterna espera a la recerca d'una feina que resolgués la seva merdosa vida, el seu infern familiar. Necessitava una sortida.
Necessitava evadir-se de tota la merda que l'envoltava. Ell, ho resumia així…"Dies eterns. Nits eternes. Esperes llargues. La meva llum s'apaga en els dies grisos i em llenço en altres dimensions, al país de les mil evasions. Trobo un lloc on amagar-me d'aquesta pluja d'informacions per cable o pel satèl·lit comunicador. M'imagino una platja o altres paratges i al sortir d'aquesta dimensió, el dia etern, gris, tristot s'ha acabat del tot i demà, segurament, m'espera un dia dinàmic, alegre i enlluernador."

A casa de l'Isaac hi havia una persona malalta, un pare malalt i caduc, melangiós i enyorat d'una època de sindicats i lluita obrera que dificilment tornaria. Els vells sindicalistes al principi si que l'havien vingut a veure, però després se'n varen cansar.
L'enyor omplia les tardes llargues i tristes del pare de l'Isaac. El pobre home sempre deia:" quan la nit és fosca penso amb tu i en el temps que fa que no sé res de tu. I penso en aquelles manifestacions, aquelles idees, aquelles lluites, aquell amor."




Per fugir d'aquell ambient, l'Isaac es va sentir atret pel nou món d'en Marc.
Necessitava buscar nous camins per fugir, uns instants d'evasió, simplement necessitava buscar camins d'evasió. Hi havia una veu a dins d'ell que li deia: "L'atmosfera s'enfosqueix. El teu cor s'accelera. El teu entorn t'ofega. El teu cap no pot més. Són l'única solució. Són bombolles d'oxigen. Són engrunes de vida. Són camins d'evasió."

I va ser així com es varen iniciar els caps de setmana alcohòlics de l'Isaac amb la tropa d'en Marc que lluïa el seu nou cotxe pagat pel papà. Un nou cotxe que sempre duia un ritme trepidant. L'estudi, les nits boges i les col·laboracions a l'empresa del papà- per anar-se'n fent una idea del seu futur- el conduïen a l'estrés més absurd. Duia un ritme trepidant al volant i la sang.
Les agulles del rellotge no el deixaven respirar, no el deixaven ni un minut per pensar, el tornaven foll, el deixaven moll de tant suar, de tant treballar, d'anar sempre amb presses. Les agulles del rellotge el tornaven boig, li treien el goig de riure, de somriure, d'aturar-se un instant per viure.
Bé, sí, si que hi havia uns instants per viure. Els instants que oferia la nit. Seguien el ritme nocturn de les discoteques i els locals de moda. Una nit, en Rafa va decidir sortir amb ells. Ell definia la nit amb aquests paràmetres…"quan cau la dictadura de la foscor, neix cada dia un ritme silenciós que marca el compàs de les bombetes que funcionen sense parar, dels estudiants abans d'aquell examen cabdal, dels guàrdies que vigilen que tot funcioni sempre igual, de les parelles que crearan muntanyes d'amor en els llits de les seves llars. I quan la llum desapereix, quan l'activitat sembla minvar, un altre ritme comenca a funcionar: el ritme nocturn. Marca el compàs del noctàmbuls, de festa en festa sempre van; dels taxistes, a casa algún borratxo portaran i dels que treballen de nit xiulant melodies de ràdio amb el volumen reduït. I quan la llum sembla minvar un altre ritme comença a funcionar: el ritme nocturn."
I aquella nit, en Rafa va adonar-se que l'alcohol ja formava part de les seves mediocres vides. Eren autèntics alcohòlics de caps de setmana. I quan els veia, pensava el següent…"vés ràpid per la carretera! Al teu costat, el teu amic alcohol. Quan arribis a la corba, ja veuràs que passa en el revolt. I és que a vegades el teu millor amic es pot convertir en l'enemic. I és que a vegades el teu millor amic et pot arribar a traïr. Nit de gresca. Nit de copes. Ballem tots amb l'alcohol. És tant atractiu! És tant bon xicot! I és que a vegades el teu millor amic es pot convertir en l'enemic."
I va adonar-se de l'abast del tema quan va veure l'Isaac delirant. Parlava d'estranyes al·luscinacions. I deia: "l'ampolla sempre m'acompanya com una part més del meu cos. Quan me la bec apareix una mirada estranya, un cos estrany, una al·luscinació apareix com un llamp."
I aquella nit tingué un moment de lucidesa i recordà un vell poema que parlava de viure al límit tot die
nt: " sempre has volgut viure al límit, hem volgut viure al límit. Bacus ens ha excitat. Apolo ens ha aconsellat. I quan tu, vell pelegrí, jo, vell rodamón, viatjàvem a tota velocitat; hem frenat per por als precipicis sobtats."
I va decidir frenar, no seguir bevent. Havia de vigilar que l'Isaac no fes cap bogeria.
Després d'una nit boja arribàren a la platja. I tots decídiren despullar-se i banyar-se nus mentre esperàven que despuntés l'alba.
I de tota aquella colla d'impresentables d'en Marc, alguns es banyaven i altres vomitaven com mai ho havien fet. Allò era el que ells consideraven una transgressió? Transgressió de què? I en aquells moment s uns vells versos passaren pel seu cap:
" M'aturo enmig del camí i em despullo lentament. Transgredeixo normes de fa temps.
M'endinso a dins un llac. El límit entre allò racional- irracional es confon i crido ben fort: transgressió!"
La Sandra que també els havia acompanyat durant tota la nit també estava enfadada.
Ella havia sortit de nit per caçar algún d'aquells fantasmes. Però com collons se'n podia follar cap si estaven tots mig borratxos?
I la Sandra i en Rafa varen decidir que el millor que podien fer era deixar-los tranquils esperant que dormissin la mona.
Quan la Sandra va arribar a casa va decidir oblidar aquella nit i aquells companys i la seva ment s'omplí d'imatges fantasioses. I va recordar uns versos de no sé quin llibre: "el descans és profund. El vell pelegrí reposa. La ment s'allibera i s'omple d'imatges carnals. La seva ment és una orgia mental."
I després d'aquella nit boja tot va tornar a la normalitat. La Lídia, aviat seria mestre. La Paulina seria una bona documentalista. En Rafa, un bon filòleg. Tu, acabaries una carrera de lletres. La Sandra treballava de teleoperadora. I en Marc, després del penosos resultats a la Universitat, per dictàmen patern, la va abandonar per incorporar-se a l'empresa del papà. L'Isaac trucava al Marc per sortir. Però ell, ara, es movia en altres ambients i a més a més, no tenia temps pels vells col·legues ja que la seva vida s'havia convertit en un ritme frenètic de feina que no podia aturar.
Sentia una veu que li deia…"Els carrers de les ciutats i pobles del món marquen una melodia, un ritme que empresona les nostres vides. Seguim un ritme rutinari i una veu que ens xiuxiueja una cantarella a cau d'orella que seguim hipnotitzats i no sabem com desfer-nos-en d'ella. Ningú valora el teu esforç per rendir al cent per cent cada dia.
Ningú valora el nostre esforç per estar igual de clarividents cada dia. Seguim una veu que ens diu…Segueix el ritme frenètic de la vida, segueix el ritme eròtic de l'amor, segueix el ritme automàtic del treball, segueix el ritme sàdic de la passió. Segueix el ritme tens de la vida, segueix el ritme eròtic de l'amor, segueix el ritme dinàmic del treball, segueix creient en les teves ambicions. Segueix el ritme estressat de cada dia, segueix el ritme d'una nova il·lusió, segueix el ritme d'una nova aventura, segueix el ritme d'un nou esforç. Segueix el que més et convingui. Segueix el que et vagi bé.
Segueix-ho des d'un bon inici. No traeixis els teus principis. No t'ofeguis. No traeixis els teus principis per seguir un ritme que tu no has escollit. No t'ofeguis. Perquè qui traeix els seus principis es traeix a si mateix. No t'ofeguis. Respira. Calma. Busca el ritme de la teva vida."
I l'Isaac?
L'Isaac seguia el seu penós itinerari de penoses feines malpagades i malvalorades.
Per ell, la vida era una condemna. I com un pres comptava cada dia que passava del calendari. Ell arrossegava una creu. La creu de la insatisfacció. Els recomptes de tot el número de fracassos amb els quals ja comptava. Creus i recomptes. Aquesta era la seva vida. Ho resumia cruelment així…"la meva, la teva, la seva creu coberta de claus rovellats s'arrossega com l'ase colpejat. Cau com una llosa a dins teu. A vegades et sents com un condemnat que vol sentir-se lliure i purificat. Lliure de penes, creus i tribulacions, d'amargues disputes pròpies d'aquest món. I com el pres condemnat, més d'un cop crides esperançat: quants dies falten per acabar la condemna?"
L'angoixa i la frustració el dominaven. Angoixa i frustració. Dues paraules que ja formaven part de la seva vida. La Sandra i altres amigues li deien…"quan miris el teu interior i vegis que està brut i poc sa; et preguntaràs…quina és la causa? És l'angoixa i la frustració que t'estan destruïnt, que t'estan consumint. Però tu ets fort, ets valent i has de pensar constantment que sempre hi ha gotes d'optimisme que t'ajudaran a avançar."





Quins havien sigut els somnis de l'Isaac? Ell hauria volgut estudiar periodisme o fins i tot ser un bon músic o un bon Dj. Però els seus somnis ja feia molt de temps que havien desaperagut. En el seu dia encara havia cregut en aquella espurna, en aquella espurna del somni que l'ajudava a viure. Sentia una veu a dins seu que li deia: " La tempesta t'enfosqueix les idees. La rutina et vol dominar. Hi ha alguna cosa que no veus clara;
Necessites recuperar aquella espurna que et fa ser fort i valent. Deixa't seduir per un moment per aquell somni que un dia et fascinà, i que avui, t'ajuda a lluitar. I quan t'haguis espurnejat prou, torna a la realitat i torna a somriure de nou."
Però l'optimisme s'havia anat esvaïnt a poc a poc quan veia que la seva vida no tenia rumb, que ell vivia sense rumb. També sentia una veu a dins seu que li deia: "a vegades navegues sense rumb, sense idees, sense amor, amb pocs diners, amb ganes de canviar, de començar una nova vida."


El seu pare li deia que havia de canviar. Havia de ser més conformista. Havia d'acceptar les regles del joc. Quines regles?, es preguntava l'Isaac. Una veu li deia:" Has llençat totes les cartes. Estàs apunt de caure a l'infern. Ja no fas cas de pancartes que et diguin…"el futur pot ser diferent!" Aquesta és l'última partida i si vols guanyar-te aquell lloc, has d'acceptar les regles del joc."
Però aquell va ser l'últim consell del seu pare, l'última advertència. Va ser l'última perquè quan menys s'ho pensaven el seu cor va dir prou i l'hagueren d'hospitalitzar d'urgència. El seu pare era un malalt terminal, amb els dies comptats. Tant comptats que el dia següent ja no hi era. I l'Isaac per no plorar, va tenir la necessitat d'escriure alguna cosa i va escriure això…"La llum del sol ja no t'enlluerna de bon matí. La vida se t'acaba. Res té sentit. Tants anys lluitant com un gladiador empedernit! Tants anys lluitant com un guerrer bizantí! I ara, aquí, estirat en aquest llit, et qüestiones el teu destí. On seràs demà? Potser en un cementiri gris. On seràs demà? Potser en un cementiri trist. Tant de bo, demà, em saludis des del paradís, somrient-me alegrement, somrient-me feliçment, oblidant apoc a poc, la teva tortura cap a la mort. La llum del sol ja no t'enlluerna de bon matí. La vida se t'acaba. Res té sentit. Tants anys vas respectar les normes del sistema. Tants anys vas lloar a un Déu Totpoderós. Tants anys vas cuidar rigorosament la salud del teu cos…per acabar condemnat en aquest podrit llit, qüestionant-te quin serà el teu destí. On seràs demà? Potser en un cementiri gris.
On seràs demà? Potser al paradís. Tant de bo, demà em saludis des del paradís, somrient-me cordialment, somrient-me feliçment, oblidant a poc a poc, la teva tortura cap a la mort.
I somiaré en un nou demà. Creuré en l'esperança. Oblidaré la teva mala sort. Et recordaré com un dolç record."
Quin destí tant cruel!
Allò va acabar d'enfonsar al pobre Isaac. I va agafar en mal moment als seus vells col·legues. No, no ho neguis! En aquell moment no vàreu estar a l'alçada de les circumstàncies. Ja ho sé. Era estiu. I què? La típica excusa que tots estàveu de vacances i ningú va poder-se presentar al funeral. Aquell estiu d'un sol radiant s'omplia ràpidament de clarianes. Clarianes! La vida s'omple de clarianes, de núvols que amaguen fragments de realitat, fragments d'alegria. I no sempre pot lluïr el sol. I no sempre els estius són brillants i formosos. I no sempre pots fer el que vols. I la vida no sempre és de color de rosa, a vegades, hi regna el dol; i vols foragitar aquests núvols borrascosos que t'impedeixen iniciar el vol.
I l'Isaac va pensar que havia de superar aquell cop i en un moment d'introspecció va meditar: "penso amb les vegades que he viscut intensament. Penso amb les vegades que he pogut tocar l'infern. Penso amb les vegades que he pogut fracassar. Penso amb les vegades que he pogut somiar. Penso que estic fet a base de cops i penso que la meva vida és un rock dur, una melodia que m'acompanya sempre que penso en el meu futur."

I l'Isaac va trobar a faltar en el funeral del seu pare al Marc. I el va trucar, però no el va trobar. I va tenir la sensació que l'havia perdut. I va pensar que en el fons era un mal amic; era una fruita corcada com una poma podrida. I en recordar-lo, pensava: "Voldria comparar la nostre història com la malèfica poma que va mossegar la Blancaneus, atractiva i forta, amb un elevat preu. M'ha costat adonar-me que has sigut cruel, que has sigut com un cuc fastigós, que has destruit la nostra amistat a poc a poc i m'has amargat aquells records disfressats de mel. Fa temps que no sé el que fas ni m'importa el que fas. Només sé que has dinamitat la nostra amistat. Voldria oblidar-te de la meva memòria, però per desgràcia formes part del meu passat d'estudiants, d'aquell passat d'adolescents, d'aquell passat en que erem bons companys. L'únic record que em queda i em quedarà, serà aquella poma podrida que un dia tu vas esclafar."



Després d'una sotregada com la que havia patit era difícil mantenir una certa claretat mental, una certa estabilitat mental. Aquell fet encara el feia més fràgil. I s'adonava que era, en el fons, un funàmbul. I va pensar: "costa mantenir l'equilibri. Costa equilibrar la balança. Alguns ho aconsegueixen sense gaire martiri. Altres són funàmbuls apunt de caure d'un precipici. Alguns s'omplen d'optimi
sme. I a dalt del cim, no pensen que han superat molts abismes. Molts tenen por de tornar a caure en abismes, de tornar omplir-se de foscor. No s'adonen que després d'una nova caiguda, seran més realistes; no s'adonen que després d'una nova caiguda, tornaran a omplir-se, tard o d'hora de claror.
I seguiran jugant a ser funàmbuls en aquest món."
I la Sandra i les seves amigues el varen intentar animar. Li deien que havia de ser fort, que s'havia d'omplir de fortalesa. Li deien:" Fes-te fort per mil camins i vents. Fes-te fort i no oblidis d'on vens. Fes-te fort per aturar calamitats. Fes-te fort per lluitar pel somni daurat."
Una veu li deia: "saps perfectament que no pots tornar enrera. Ja és massa tard. Ja és l'hora de trobar la meta, de saborejar la meta, de creure que no se't tornarà a escapar com aquell cometa."
I tot allò l'estava canviant. Era una petita metamorfosi interna. L'estava canviant a ell i a vosaltres, els seus amics. I tu, senties una veu que et deia: "canvis sobtats en el teu interior. No et tornaràs insecte! Però t'enduriràs a contracor."
L'Isaac creia que hi havia coses que li quedaven molt lluny, que eren autèntics cims inabastables. No podia estudiar una carrera. No podia fer realitat els seus somnis. No podia perquè no tenia ni un duro. Vosaltres li deieu: "No renunciïs a cotes de felicitat!
No renunciïs a sentir-te ben amunt. No renunciïs al somni! Fa tan de temps que l'esperes…i no vols mirar enrera perquè el camí encara pot ser llarg. No renunciïs a cotes d'estabilitat! No renunciïs a tastar el cim! No renunciïs al somni! Sempre són pesades les esperes. Només vols mirar enrera per valorar el que has suat, per adonar-te que el camí encara pot ser llarg."
I la Sandra i les amigues li deien que no podia perdre la identitat. Havia abandonat els estudis, havia provat diverses feines. I què? Després d'abandonar els estudis i les feines, encara era a temps de refer la seva vida, d'oblidar-ho tot i refer la seva vida amb un altre feina que li dongués una certa estabilitat.


I li deien: "Atura't! I recorda aquell temps enrera quan somiaves amb una drecera que t'ho resolgués tot. A vegades cal aturar-se i pensar si ha sigut l'astrologia, o un canvi d'ideologia el que fa que hagis perdut la teva identitat. Atura't! I recupera aquella vella essència per la qual ho deixàres tot per tastar el somni daurat. Atura't i no perdis mai la identitat!."
I l'Isaac, tingué un nou moment d'introspecció personal. Calia analitzar les penombres que havien acompanyat la seva vida fins aquell moment i tingué aquests pensaments:
" A la nit, seus en un racó i reposes d'aquest llarg viatge. I al costat de les penombres, veus de sobte, els teus pecats i els teus remordiments, els teus malsons i els teus sentiments. I al costat de les penombres de la nit, t'ha fugit l'esperit rebel, t'has sentit feble i dolç com la mel. Sota la nit, t'ha fugit aquell fort esperit i ja no ets tan rebel com ahir."
I en aquell precís instant va adonar-se que ja feia temps que havia deixat la rebelia enrera i que calia prendre nous posicionaments a la vida. Hi havia moments en els quals determinades idees passaven pel seu cap. Fins i tot la idea del vell suïcida que ho abandona tot, l'havia atret en algun moment. Va llegir un llibre en el qual hi havia un fragment que resumia els seus sentiments: " vaig conèixer un suïcida enmig del camí, que cantava…més dura serà la caiguda quan caigui d'aquell setè pis, més dura serà la caiguda quan em destrossi els meus llavis bonics…
Vaig conèixer un suïcida frustrat, enmig del camí, un idealista fracassat que recitava en veu alta…tants somnis estroncats! Tants somnis destruïts! Tants somnis esvaïts per la crua realitat!"
Però també hi havia moments en els quals necessitava buscar motius per seguir endavant. En la seva ment hi passaven aquests pensaments…"No sempre és fàcil seguir el camí. A voltes es fa feixuc i et sents com un condemnat i sorgeixen les velles preguntes i et mors de ganes de desertar i et preguntes: per què jo, pobre de mi?
Per què aquest maleït destí? Sóc una ànima condemnada que intenta fugir d'aquest món.
Sóc una ànima condemnada que intenta fugir d'aquesta presó. Per què jo, pobre de mi?
Per què a mi aquest càstig? I llavors, busques un motiu per continuar, i sovint no el trobes pas. Busques un incentiu per continuar, i a vegades no el trobes pas.




I et preguntes…Per què a mi, aquest destí? I mires al cel. Busques un Déu. I crides ben fort…sempre he sigut respectuós, educat i bondadós! Per què m'ha de passar a mi? Jo no vull mal a ningú, només vull un futur segur. I llavors penses que potser tot plegat és cosa del destí i busques un motiu per viure i per seguir endavant…un motiu per viure, un motiu per riure, per seguir en aquesta claveguera de món. Necessites un motiu per viure, un motiu per somriure, per lluitar en aquesta claveguera de món."
I va trobar un motiu per seguir endavant. I va decidir tornar a estudiar. I va superar les proves per tornar a entrar a la Universitat i va decidir estudiar periodisme tot combinant-s'ho amb les seves feines de sempre.
Quan semblava que tot anava per bon camí, un fet injust, us va canviar les vostres vides.
En Marc estava arrepentit. Se sentia culpable de no haver estat en els moments difícils al costat del seu col·lega. Va decidir reparar els seu greuge. I una nit es va presentar a casa de l'Isaac i el va convidar a sortir a prendre unes copes. I mentre l'alcohol tornava a circular per les seves venes, recordaren velles batalletes i vells traumes i en Marc li confessà que la seva vida era una autèntica merda, que no suportava estar al costat del seu pare i que ell hauria volgut estudiar una altre cosa…I com aquell que no vol la cosa, decidiren tornar a casa. Agafaren el cotxe. Era un dia que plovia una mica. En Marc va prémer l'accelerador. Necessitava sentir-se fort. No pogueren frenar. No pogueren evitar un xoc letal contra un camió que feia la seva ruta de nit. Sí, en Marc se'n va sortir, però la vida de l'Isaac va acabar injustament en aquella corba, just quan tornava a ser el mateix d'abans.
Quin destí més cruel!
La vida se'ls hi va acabar en pocs segons. La vida te la podies jugar en segons. La vida us havia canviat per segons. I en Rafa, no pogué reprimir escriure unes paraules…"Sé molt bé que no tornaràs. Sé molt bé que ens has deixat. Sé molt bé. Sé perfectament que la vida passa en un moment. En un camp de flors negres reposa la teva tomba i passejant pel seu davant intento demanar no ser un esclau més de la seva forca. Sé molt bé que tot s'ha acabat. Sé molt bé que ens has deixat. Sé molt bé, sé perfectament que res serà igual a partir d'aquest moment. Un camí curt. Una vida curta. Un somni perdut.
I el teu somriure."
I passaren els dies i cadascú va tornar a seguir el fil de les seves vides.



En Rafa seguia amb la dèria de ser escriptor. Sempre vares pensar que tota la vida l'havia viscut als núvols. I tu sempre li deies…"a dalt al cel hi ha milers de núvols que ballen silenciosament i et cobreixen com un suau tel. A vegades, el teu cap, hi ha milers de núvols que tapen els pensaments amargs i t'omplen de visions plenes de galetes amb mel. I somies que viatges en un núvol. I et diuen constantment que vius als núvols; que el teu cap només hi tens núvols de colors com l'alba dolça del matí, com la posta tendre que obre les nits plenes de núvols esponjosos en els que tu t'hi revolques amb una noia d'ulls grossos. Però, a vegades, no tenen escrúpols i es tornen negres, molt foscos, sinistres i vomiten tempestes plenes d'energia com les que trontollen al teu cap quan caus i trepitges la dura realitat de cada dia."
Sabies que sense l'Isaac les coses ja no serien el que eren. La colla s'havia anat desfent a poc a poc. I tu et senties una mica sol. I en Rafa també es sentia una mica sol. I es va sentir sol quan va guanyar el seu primer premi important i ningú el va anar a veure, ni el va trucar per felicitar-lo. I en Rafa es va preguntar de què carai servia un premi si no el podia compartir amb ningú…I va adonar-se'n que el triomf era efímer i que tardaria una bona colla d'anys fins que no pogués ser un bon escriptor. I va sentir ràbia.
I una veu a dins seu li deia…"la ràbia s'amaga dins el teu cos. Has recorregut mil camins i no has trobat el nord. La ràbia forma part de la teva vida. Crema a dins teu la impotència. El triomf, amic meu, és sempre una utopia, que dura desgraciadament, de la nit al dia."
I tu també, en aquell moment, et vares sentir una mica sol. Sol ballant sense ningú.
Ballant en la solitud, sense un sol i una lluna que et guiés. Estaves dolgut. La colla s'havia desfet i l'última xicota t'havia deixat. Senties una veu que et deia: "vols oblidar tants dies sense sol i tantes nits sense lluna. I tants dies que has estat encès perquè has ballat amb l'infortuni i vols oblidar tantes nits d'insomni i tants amargs desdejunis.

I no vols tornar a estar sol. I anheles ballar amb la fortuna. I no vols tornar estar encès com un animal engelosit i vols oblidar tants somnis obscurs i vols trencar aquest mur d'incomunicació que hi ha entre ella i tu. I vols, vols, vols omplir-te de llum. I vols, vols, vols tastar un nou futur."
Potser l'Isaac havia estat mancat de tendresa i havia trobat en la colla el que no trobava a casa seva. I tu, també n'estaves mancat i per això, enyoraves la xicota i els amics i necessitaves que aquells dies de tormentes s'omplissin d'arcs de colors.
Senties una veu que et deia…"quan venen dies de vent i tormentes, quan plores sol en la foscor, quan enyores les seves mans calentes; somies en arcs de colors, en arcs que et mostrin la claror."
I just, en aquell moment t'adonares que moltes coses no tenien sentit i que aquells vells anhels amb els quals vàreu creure s'havien perdut, eren anhels perduts. Tu, ho resumies així:
" Els vells anhels s'han perdut en el temps com les fotos antigues d'aquell àlbum que ningú sap on és, com les fulles s
eques de l'arbre que les arrossega el vent. Amb els vells anhels pensaves que podries ser un triomfador i que potser t'ompliries de glòria i confort. Però, a poc a poc, has anat tastant la dura realitat; i ara, ja t'has curat de molts espants. Però, ara, saps quina és l'autèntica realitat, saps que no hi ha alternativa en aquest món, que tot està podrit de mentides i confabulacions.
On són els vells anhels? Enterrats! Substituïts per uns de nous, els fruits dels quals, tard o d'hora arribaran. Ara hi ha nous anhels pels quals viure i lluitar, però com els cicles de la vida, tard o d'hora, evolucionaran o moriran."
I alguna cosa havia mort entre vosaltres. I tots vàreu evolucionar. I tots vàreu oblidar els anys d'adolescència i joventut.
La Paulina, segurament va arribar a ser una bona documentalista. La Lídia es va casar i va seguir fent de mestra. La Sandra no saps massa bé com carai va acabar. L'Isaac a la tomba. En Marc malcasat i amargat treballant en el negoci familiar. En Rafa impartint classes en un institut i desitjant ser un bon escriptor i tu, si fa o no fa, el mateix, guanyant-te la vida, de forma temporal, impartint classes en uns barracons de la perifèria de la ciutat.
I tots aquests records han tornat per una miserable invitació. Et van convidar a una vetllada d'ex -alumnes i no saps per què vas decidir anar-hi. Esperant retrobar uns temps que ja no tornaran…


II
Sí, hi vares anar, a la trobada. I no saps per què ho vas fer. Potser esperaves trobar aquells vells amics que un dia varen formar part de la teva vida. I t'has preguntat…
On són els vells amics? I els seus acudits? I les seves rialles poc turmentades per un món que volien conquerir? Tots s'han perdut en mediocres vides, en mediocres feines i en vides avorrides. Divorciats, separats, solters o casats; amb tres fills i amb una dona malparida que enyora amb les amigues aquells vells temps quan era la més presumida i admirada per tots els nois de l'institut. Tots han perdut més d'un tren i atractives vides que han passat de llarg pels seus camins.
On són els vells amics? Lluitant per una feina o la cua de l'atur, angoixats per un futur d'incertesa que mai haurien imaginat quan eren els número u de l'equip de futbol de l'institut.
On són els vells amics? Angoixats pels seus problemes i pels seus dilemes i ningú es recorda dels seus somnis de joventut perduts en un àlbum d'orles antigues plenes de pols i formigues.
On són els vells amics? Reunits en una penosa trobada de l'institut recordant velles glòries i vells somnis perduts.
Vetllades plenes de sorpreses on hi desfilen tota una galeria de personatges…
els professors insuportables, la vella professora jubilada i tendre, el professor simpàtic i malparit, la professora perapunyetes, els vells aduladors i pilotes, les noies boniques i tontes, els nois atrevits i seductors, les noies lletges i estudioses, els vells marginats de la classe, els nois fastigosament intel·ligents, els nous triomfadors, els nous perdedors, els vells amors, el noi que prometia molt i que després res de res; la noia que prometia molt i que després res de res; el noi que no prometia res i que ara és un comercial competent; i com no, les noies que s'han casat i que han parit com conilles.
En fi, un llarg etcètera, etcètera i etcètera de penosos casos i penoses vides.

En tals vetllades melangioses es recupera una part del passat que semblava enterrat i es commemoren velles històries i velles trifulgues com el primer amor, la primera cigarreta, la primera campana i la primera motocicleta.
En el cor de molts vells estudiants sorgeixen molts sentiments, sentiments barrejats de l'ahir i de l'avui, del que volien ser i no seran mai.

Els vells amics s'han perdut en el temps convertits en estranys personatges d'altres temps, d'altres cicles que no tornaran i ja són cendres d'altres temps.
Oh, sí! Quin fàstic de vetllada! Has hagut de fer-te el simpàtic davant de vells personatges menyspreables que et pensaves que ja no tornaries a veure mai més.
Surts del sopar. Marxes ràpid d'aquell ambient carregat d'una melangia tant dolça i també, perquè no dir-ho amarga, que et venen ganes de vomitar.
Amarga perquè hi ha persones- com l'Isaac- que hi haurien de ser i no hi són.
I el Marc? I en Rafa? I la Lídia? I la Sandra? I la Paulina? On carai estan?
Quin fàstic de vetllada!
Penses en el Rafa i penses que tot i així, sempre, al llarg del temps, rarament, et queda un vell amic, que us truqueu i quedeu i comenteu la jugada de la vida que porteu…i t'adones que aquells vells amics i companys potser no ho eren tant d'amics i companys i que en el fons eren mesquins, hipòcrites i farsants i aquest vell i bon amic és com una relíquia del temps que ha anat perdurant estranyament i que sap perfectament el teu passat, es preocupa pel teu present i pel teu futur i quan us trobeu, també es fa la mateixa pregunta: on són els vells amics?
Va sonar el mòbil. Era en Rafael, conegut en altres temps com en Rafa, el golafre. Et va convidar a unes copes. No t'ho vas pensar dos cops. Vas marxar correns del teu vell institut i només desitjaves oblidar l'amarg gust d'una vetllada que ja no tornarà.