Cercador
L’AMAGATALL
Un relat de: MariaM- Compartir:
El taló s’havia aixecat un munt de vegades. Per dir-ho com cal, havíem saludat i fet acció de retirar-nos, no en recordo quantes. Això, no passava abans quan, realment, en els teatres existien els talons; era més emocionant i no et descomptaves tan fàcilment.
Els aplaudiments havien estat abundosos; el públic generós i dempeus, els dispensà fins que actors i actrius vam desaparèixer d’escena. Al final de cada representació acabem extenuats: l’obra, dramàtica, ens provocà molta tensió i el que més desitjàvem era desvestir-nos i afluixar-nos, a tots se’ns veia apressats cap els cambrils, i potser jo més. Feia estona que em sentia incòmode, la vestimenta convenció al que havia dut durant la funció m’anava estreta, sentia que m’estrenyia massa i tenia ganes de canviar-me-la. Ho vaig fer tan sols entrar al meu.
; inclús, en trobar-me davant el mirall de l’armari, vaig percebre un petit plaer en observar la meva anatomia recuperada i activa. Estava en plena recreació quan, de sobte, vaig sentir un cert rebombori al passadís i soroll a la meva porta, no tenia res a l’abast per cobrir-me i vaig córrer a amagar-me a l’armari. Just, en aquest precís moment, entrava bona part dels periodistes que haurien de fer la crítica de l’estrena oficial de l’obra.
Em vaig deixar anar amb total satisfacció per haver-me sagnat en salut, en prevenir-me de la previsible publicitat que en farien. Mentre, els de fora estaven de xerrameca, dubtant entre anar-se’n o esperar-me; de moment optaren pel que jo em temia.
En el meu espai de salvació, dintre l’armari, la situació havia canviat, i, possiblement, m’aniria en contra. No havia percebut fins aleshores, ni un moviment, ni un sol brunzit, però, allò el que fos, hi era. S’apropà al meu cos. L’excitava la meva indefensió i no se n’ha volgut estar. Ha lliscat sinuosa damunt meu i, en sentir el fibló he xisclat i he empès la porta.
De la resta no en sé res més, per bé que m’ho imagino.
M’he despertat a l’hospital. Diuen que era una serp. Menuda, amb el cap petit i la coloració bonica. La fiblada hagués pogut estar letal. El que no m’han dit és d’on havia sortit.
Tampoc sé, i per a mi és de vital importància, com haurà tractat el Director, l’assumpte amb el periodistes; si tota la premsa anirà plena amb les meves fotos, si les hauran escampades per arreu, amb els atributs d’un cos, d’home jove i atractiu a l’aire. I, en conseqüència, com o qui representarà el meu personatge femení a l’obra.
Els aplaudiments havien estat abundosos; el públic generós i dempeus, els dispensà fins que actors i actrius vam desaparèixer d’escena. Al final de cada representació acabem extenuats: l’obra, dramàtica, ens provocà molta tensió i el que més desitjàvem era desvestir-nos i afluixar-nos, a tots se’ns veia apressats cap els cambrils, i potser jo més. Feia estona que em sentia incòmode, la vestimenta convenció al que havia dut durant la funció m’anava estreta, sentia que m’estrenyia massa i tenia ganes de canviar-me-la. Ho vaig fer tan sols entrar al meu.
; inclús, en trobar-me davant el mirall de l’armari, vaig percebre un petit plaer en observar la meva anatomia recuperada i activa. Estava en plena recreació quan, de sobte, vaig sentir un cert rebombori al passadís i soroll a la meva porta, no tenia res a l’abast per cobrir-me i vaig córrer a amagar-me a l’armari. Just, en aquest precís moment, entrava bona part dels periodistes que haurien de fer la crítica de l’estrena oficial de l’obra.
Em vaig deixar anar amb total satisfacció per haver-me sagnat en salut, en prevenir-me de la previsible publicitat que en farien. Mentre, els de fora estaven de xerrameca, dubtant entre anar-se’n o esperar-me; de moment optaren pel que jo em temia.
En el meu espai de salvació, dintre l’armari, la situació havia canviat, i, possiblement, m’aniria en contra. No havia percebut fins aleshores, ni un moviment, ni un sol brunzit, però, allò el que fos, hi era. S’apropà al meu cos. L’excitava la meva indefensió i no se n’ha volgut estar. Ha lliscat sinuosa damunt meu i, en sentir el fibló he xisclat i he empès la porta.
De la resta no en sé res més, per bé que m’ho imagino.
M’he despertat a l’hospital. Diuen que era una serp. Menuda, amb el cap petit i la coloració bonica. La fiblada hagués pogut estar letal. El que no m’han dit és d’on havia sortit.
Tampoc sé, i per a mi és de vital importància, com haurà tractat el Director, l’assumpte amb el periodistes; si tota la premsa anirà plena amb les meves fotos, si les hauran escampades per arreu, amb els atributs d’un cos, d’home jove i atractiu a l’aire. I, en conseqüència, com o qui representarà el meu personatge femení a l’obra.