L’ALTRE PESSEBRE DEL NADAL

Mentre els nostres fills encara vivien a casa, el Nadal el celebràvem a la manera tradicional: muntàvem un gran pessebre sobre el bufet del menjador, fèiem cagar el tió, cantàvem nadales i anàvem a la missa del gall. Eren dies que respiràvem aires de felicitat, de pau i d’harmonia. D’això ja fa anys. Els nostres fills s’han establert en altres indrets, han creat les seves famílies i només venen a casa el dia de Nadal. És l’únic dia que hi som tots i això és el que el fa diferent de qualsevol altre dia de l’any. I, avui, és Nadal.

El dinar i la sobretaula ha anat com era previsible: bon menjar, conversa animada però sovint interrompuda pel xivarri i les corredisses de la canalla, brindis plens de bons desitjos i gaudint del retrobament familiar. Al capvespre, quan ja tots han marxat, envoltat de silenci i solitud he mirat pel finestral del menjador i en veure el llum encès a la cabana a tocar del bosc, he rememorat el dia de Nadal de l’any passat que va capgirar la meva grisa i anodina existència.

Aleshores ja feia temps que jo havia deixat de treballar la terra, no pas per ganes sinó perquè les forces havien minvat i el cos reclamava amb insistència el dret a un ben merescut descans. La decisió no va ser fàcil perquè m’atemoria la perspectiva d’estar tot el dia vagarós i desocupat i, sobretot, pel fet de saber que les finques restarien abandonades doncs cap dels meus dos fills se’n volia ocupar. Les seves professions són més ben valorades socialment que la del conreu de la vinya, l’olivera i d’una explotació familiar com és la nostra.

El que em temia és va fer realitat i la meva vida va tornar-se essencialment contemplativa. No feia altra cosa que caminar cada dia per les finques observant amb gran tristor com les herbes i els matolls les convertien en una salvatgia. Veure com s’esmunyia el temps per l’estret passadís de la vida i com ens anàvem degradant la vinya i jo, era la meva rutina. Això va ser així fins el dia de Nadal, avui fa just un any. No havia sortit a passejar perquè el temps rúfol no convidava a fer-ho i a més el cel de color de panxa de somera anunciava una imminent nevada. Un fet, però, va trasbalsar els preparatius del dinar familiar.

Ho recordo perfectament. Mirant pel finestral del menjador, vaig veure que fumejava la xemeneia de la cabana de pedra seca a tocar del bosc. Hi vam anar per esbrinar que passava. Alertat pel soroll del nostre vehicle un home jove va sortir de la barraca i de seguida hi va tornar a entrar, sorprès i espantat per la nostra sobtada presència.

Teníem la intenció de fer-lo fora, però el que vam veure a l’interior ens en va fer desdir: Vora la llar encesa, aprofitant la seva escalfor, s’hi aplegava dempeus l’home jove que havia sortit i al seu costat, reclinada sobre un feix de palla a mode de respatller, una dona amb un nadó a la seva falda. Malgrat el vergàs que ell portava a la ma, la seva actitud no era desafiant ni agressiva, sinó protectora i defensiva. Aquella era una imatge viva i real del nostre iconogràfic pessebre.

Vam fer gests tranquil•litzadors per tal de convèncer-los que no passava res i que s’hi podien quedar. No van entendre les nostres paraules, però en van copsar el sentit i ho van expressar amb un somriure. Em va semblar que fins i tot el nadó somreia cosa que, suposo, només va ser fruit de la meva imaginació. No hi vam estar gaire estona doncs a casa ens esperaven i devien frisar per saber que passava. Just quan sortíem va començar a nevar.

El tema de conversa del dinar familiar va centrar-se en la situació d’aquella gent de la cabana i en el que calia fer amb ells. Com que a l’àpat de Nadal sempre sobra de tot i en quantitat, vam decidir que els hi portaríem part d’aquest menjar i també unes mantes, flassades, aigua, formatge, fruits secs, pa i un llum de càmping. De llenya per mantenir el foc encara en quedava per uns quants dies. Malgrat que ja hi havia un bon gruix de neu i que seguia nevant, a mitja tarda els ho vam dur i quan van veure tot el que els hi portàvem, la seva cara va reflectir una immensa satisfacció i amb unes paraules inintel•ligibles expressaren el seu agraïment.

De moment havíem sortit del pas, però calia trobar una solució a aquella delicada situació. I la vaig trobar! Una bona solució per a ells, que no tenien ni sostre ni feina i també per a mi que podria refer la meva desmotivada vida. Vaig proposar-los de viure a la cabana i que fossin els masovers de les meves finques i de la petita explotació. Tot i que no va ser fàcil per qüestió de l’idioma i pels feixucs tràmits burocràtics, al final ens en vam sortir. Així, doncs, vam fer obres a la cabana a tocar del bosc, transformant-la, ampliant-la i convertint-la en una llar senzilla, però digna i acollidora. Ells estan contents i fan una bona feina. He de reconèixer que les vinyes i les oliveres mai no havien estat tan ben cuidades i elles ho han agraït amb una generosa producció i una excel•lent collita. I jo sóc feliç per haver recuperat la il•lusió de viure. Un regal que el cel ens va fer el dia de Nadal.

Sobre el bufet del menjador hi ha enguany un pessebre minimalista amb les petites figures del Naixement. És fred, sense vida. Me’l miro i em fa l’efecte que és més un simple objecte decoratiu que no pas el record del fet que celebrem. I és que aquest no és el pessebre real i viu, aquest és l’altre pessebre del Nadal.