Cercador
L'altre, l'enemic
Un relat de: Tríptic- Compartir:
L'altre, l'enemic
per Tríptic
Ja fa estona que l'observo. Des que he pujat al vagó, potser abans -no sabria dir- sobre l'andana. No he pogut evitar-ho, he sentit por, en copsar el seu aire nerviós, extremadament vigilant. Cercava quelcom? El meu cervell però no havia encara registrat la motxilla als seus peus, grans, maldestres en extrem -si et paraves a mirar-los- peus d'un tímid, d'un solitari. Després he alçat el cap, a càmera lenta. No sé en quin moment les nostres mirades enfollides s'han trobat, si l'Altre ha vist el mateix deliri reflectit en els ulls idèntics. Només sé que ja és tard quan m'hi tiro a sobre per detenir-lo, en un acció tan inútil com desesperada. L'Altre, seguint un pur reflex, s'ha encongit. El foll no preveu l'aparició d'un igual, no l'entén, no la desitja. La immolació ha de ser un acte insolidari: no acceptar l'altre, el seu mirall, fugir tant de la empatia com de la benevolència. Sens dubte els dos hem cridat amb la mateixa ràbia, cadascú cercant raons íntimes arrelades dins les pròpies entranyes, provocant però el mateix desenllaç inevitable: crits al vagó, onada de pànic, una banda sonora de terror. I tanmateix la por dels passatgers, fundada, legítima, seria només la conseqüència, no la causa, del nostre propi terror. Ni ell ni jo som intèrprets de l'onada de derivades, l'efecte dominó, que provocaran els nostres actes, o potser sí, en haver viscut aquell minut -una eternitat- per dilucidar-ho. En sóc conscient del moment, quan aquest arriba. Sóc un ser superior. Només jo, ara, regeixo sobre els homes. Alço els braços cap el cel del vagó, per abraçar l'Altre, la humanitat sencera, que he aprés ha odiar. No hi haurà sobrevivents. Per fi, l'acte sublim. L'Altre viurà sempre en mi quan acciono el mecanisme d'explosió i la llum del món s'apagui per sempre.
per Tríptic
Ja fa estona que l'observo. Des que he pujat al vagó, potser abans -no sabria dir- sobre l'andana. No he pogut evitar-ho, he sentit por, en copsar el seu aire nerviós, extremadament vigilant. Cercava quelcom? El meu cervell però no havia encara registrat la motxilla als seus peus, grans, maldestres en extrem -si et paraves a mirar-los- peus d'un tímid, d'un solitari. Després he alçat el cap, a càmera lenta. No sé en quin moment les nostres mirades enfollides s'han trobat, si l'Altre ha vist el mateix deliri reflectit en els ulls idèntics. Només sé que ja és tard quan m'hi tiro a sobre per detenir-lo, en un acció tan inútil com desesperada. L'Altre, seguint un pur reflex, s'ha encongit. El foll no preveu l'aparició d'un igual, no l'entén, no la desitja. La immolació ha de ser un acte insolidari: no acceptar l'altre, el seu mirall, fugir tant de la empatia com de la benevolència. Sens dubte els dos hem cridat amb la mateixa ràbia, cadascú cercant raons íntimes arrelades dins les pròpies entranyes, provocant però el mateix desenllaç inevitable: crits al vagó, onada de pànic, una banda sonora de terror. I tanmateix la por dels passatgers, fundada, legítima, seria només la conseqüència, no la causa, del nostre propi terror. Ni ell ni jo som intèrprets de l'onada de derivades, l'efecte dominó, que provocaran els nostres actes, o potser sí, en haver viscut aquell minut -una eternitat- per dilucidar-ho. En sóc conscient del moment, quan aquest arriba. Sóc un ser superior. Només jo, ara, regeixo sobre els homes. Alço els braços cap el cel del vagó, per abraçar l'Altre, la humanitat sencera, que he aprés ha odiar. No hi haurà sobrevivents. Per fi, l'acte sublim. L'Altre viurà sempre en mi quan acciono el mecanisme d'explosió i la llum del món s'apagui per sempre.
