L'alopècic frenopàtic

-Amb aquest títol- va assegurar-me un bon amic- no tindràs massa lectors, Mena (Lídia): no sabran què vol dir. Et vols quedar amb molts, derrotant-los? No pots do-si-fi-car més el teu domini lingüístiiiiic?

No n'hi havia per a tant. Jo mateixa no feia massa temps que havia après, d'altres escriptors amateurs, els mots 'alopècia' i 'frenopàtic'. I paraula que m'agrada i eixampla capacitat expressiva, al sac!

"L'alopècic frenopàtic"! Pels meus ovaris, ho mantinc. Quan hi ha interès, hi ha diccionaris. I si sóc de lectoram escàs, faré cas als que tenen l'ànim de llegir-me. No em defraudaré ni canviaré. Les meves línies/vessants em conformen, em moldegen, em perfilen, m'abracen. Ah: i no sóc una lletraferida (és un mot que mai m'ha agradat).

L'alopècic Jaume havia començat a calbejar a còpia de disgustos. Quan la seva nena petita va passar a preadolescent va iniciar-se la cosa. La Desiré li va exigir que li pagués una dermomicropigmentació alhora que, com a regal negre, li duia les notes amb totes les assignatures suspeses. La Desiré (odiava que fos Desidèria) tenia la dèria al caparró -tan justet- de ser una top instagram teenager model i com que la genètica li havia atorgat tipet i rostre de nina pervertida i pervertidora tenia l'èxit assegurat. La mare, de qui era pura i dura fotocòpia, li va augurar un bon porvenir començant per aquell camp. La mare l'instagram-instigava. La Desi, doncs, va assolir com si res, marcant vagineta amb uns shorts cenyints, milers de 'm'agrada' i de (per)seguidors.

Els dies d'estada amb el pare, aquella Barbie de carn i ossos feia mala cara. Quasi ni parlava. Es negava a fer res domèstic, que ella era senyoreta de mena. Es tancava a la seva cambra i s'adossava el mòbil com un amant ininterromput. Aquella nena anys enrere riallera i consentida, princesa mimada, per res estrany havia esdevingut allò.

En Jaume era home dominat per la part d'energia femenina. La nena, per la masculina. Ella manava. El que subtilment s'imposa, s'imposa. La reacció psicosomàtica de l'home fou la pèrdua progressiva de cabells i la formació d'un viver de bosses de cansament-resistència sota els ulls que perderen lluentor. Treballava llargues hores pels capricis de la reineta, oblidant-se de si mateix, obligat a una existència que no es qüestionava, sucumbint-hi.

Exhaust, va realitzar malament una sèrie d'encàrrecs. Va ser despatxat.

La Desi va iniciar-se en el xingar previsiblement ben d'hora. Penjava imatges a la xarxa on, rere la cabellera llarga fins el cul, amb les cames obertes, era asseguda a la falda d'un noi morrejant-se. Voyeurs excitats volaven a clicar 'm'encanta' mentre se la pelaven. La Desi volia estar morena, més sexy. Anava a les piscines de xalets d'amics ben situats. Amb rimmel a les pestanyes i les ungles de gel àrtic. Feia arribar-se una mà fins el melic passant el braç per l'esquena i girant per la cintura, per demostrar-ne una minsa i fashion mesura. Somreia poc. Li calia fer-ho, per augmentar l'atracció. Les dents excessivament mal col·locades ho impedien. Calia que el pare financiés una ortodòncia de luxe ipsofacto. La mare no tenia ni cinc ni quatre ni res.

En Jaume, a l'atur, no podia permetre-s'ho. La Desi, inflexible, punxava, punxava. Bramava, bramava. Experimentava àlgides rebequeries.

-No m'estimes! Haig de ser guapa del tot!

Va proposar a la filla de mirar de fer el possible per pagar la meitat del procés. Mitja boca horrorosa al costat d'una boca sencera horrorosa, mig regal gens despreciable. La Desi, ressentida, es va suicidar. La seva arrogant sang va atipar formigues roges alades que apareixen per centenars d'escletxes que s'obrien als sòcols i que volaven directes al líquid lluent de baixa qualitat. Se n'hi van posar tantes que semblava escuma fastigosa en pervers moviment.

"M'has castigat i et castigo", va deixar escrit en un paperet rosa fúcsia per a notes de nevera.

L'exmuller, histèrica, frenètica, el va denunciar, el va esgarrinxar, el va pegar.

En Jaume va notar que s'estava trencant, que els cabells que quedaven fugien gastats com fulles de tardor. Es va trobar sol en un banc un capvespre en què el cel era de to mel apegalosa. Es va dir, incorporant aquell color dins seu:

-Boig per mi. Això em cal.

Lentament, va dirigir-se a un centre cívic que estava a punt de tancar. Encara tindria uns vint minuts per a fullejar informació d'activitats. Amb la crisi, en aquell espai estaven desinstal·lant l'aparell d'aire. De fet, la tardor s'encetava, no calia. L'estiu següent tocaria fotre's.

-Tindreu aire incondicionat, aire desacondicionat, hahaha!

Amb veu alta i gesticulant es posà a cantar aquella pensada-joc de mots. El van fer fora després d'escombrar de terra flocs dels darrers cabells que abandonaven la closca d'aquell ximplet. Li van demanar el nom i van avisar el frenopàtic. Algú va dir 'manicomi', tots van assentir procurant no reconèixer's un 'jo' profund en l'actuació d'en Jaume. La hipocresia crea móns.

Aquella nit, encara al seu domicili, l'home no es podia dormir. Es va llevar del llit a l'hora bruixa pres d'un estat de la mateixa naturalexa que al local social i va esclatar:

-Aigua d'ulls! On és la dormilega que busco que es neteja les calces amb aigua de llàgrimes? Aigua d'ulls. Aigua d'alls: et canta la gola que no vol ser vampiritzada. Aigua d'ells: has vençut molts mascles. Jo sóc el teu ideal. Trobem-nos.

S'adonà que estava dirigint aquell poètico-monòleg a algú que no coneixia-sí coneixia que notava en l'aire.

Un cop ingressat en una residència per a malalts mentals, assegurà al psiquiatre:

-La Desi haurà de purgar buidor. Li calen unes quantes vides. Em retrobarà en un estat ella fonoll i jo cargol treu banyes. Aleshores es farà la pau entre nosaltres.

El professional evidencià que a en Jaume més aviat el que li faltava/fallava eren cargols d'un altre tipus. El medicà tant fort que un elefant hauria caigut de trompa a terra. En Jaume tragué fortalesa física i s'aferrà a:

-Boig per mi. Estic boig per mi.

S'avesà a meditar sota un magraner amb la futura fruita invadida per cucs fluorescentes que, en plan broma, en deien 'cuquilúsics'. Després dibuixava ocells en folis escrits pel darrere que haurien estat llençats, els retallava i s'afigurava que els feia cruspir-se els annèlids infestaires. Ell volia degustar magranes sanes!

Quan aconseguí, arran de la seva gesta, d'assaborir-ne una (agafada d'estranquis), les perles roges màgiques li van fer entendre el que va passar a anotar sense dessassossec, amb una serenitat que l'anava abraçant i que el va fer levitar, cosa que dos cuidadors van veure i van acordar que seria un problema ocular comú i llestos.

L'escrit d'en Jaume deia:

"He copsat els tres estats del ser-sentir. Els transcric.
1-El que notes des de l'interior sense passar pel cervell. El sé perquè després he caigut en analitzar-lo, cosa no massa convenient: es perd l'essència.
2-El que des del dins més ple puja cap a dalt i es barreja amb la raó. És una mena d'equilibri delicat.
3-El centrat en la ment, només.
L'estat 1 és brillant, rodó, s'amplifica amb el somriure i la natura. Integració. Geni. Solitud guaridora. L'estat 2 és recomanable, tot i que fa perdre autenticitat a causa del sedàs de la lògica. És un estat de to neutre, de tranquil·litat a vegades relativa. Mediocritat permesa, aquí. Grupal. L'estat 3 és fosc i rígid. Fa por. Manca de sensibilitat. Solitud fotuda i grupal. Perillosíssim."

Conclogué que s'apuntava al primer tipus, que faria per incorporar-se'l més i més.

Aquell text el deixà llegir a un dels psicòlegs, qui l'aprofità com a base per a un llibre que publicà i que no el va fer d'or, però sí de platí. És clar que quan això s'esdevingué en Jaume parava ben lluny...amb la Fresca fresca.

-Hola! Em dic Francesca. Em diuen Fresca. A l'hivern passo més fred que els altres.

D'aquella forma se li havia presentat, sense veure-la, primer. La veu va venir-li del darrere, ell que s'estava palplantat davant el magraner sanat, hipnotizat per la bellesa de l'arbre. La Fresca era tallerista per a tarats que no ho són, va definir, posant un to dolç humorístic amorós a l'adjectiu despectiu.

-Avui he vingut a fer-te fora fantasmes. Té, aquest llençol vell. Estripa'l. Cada retall en serà un. El descrius, te n'acomiades, t'alliberes. Què et sembla?

-Em sembla que tu contens cadascun d'aquests esperits i que si jo faig l'exercici et faig un favor, de retruc. No és així?

La Fresca quedà bocabadadament sorpresa, amb els ulls fixos en els ulls i la clepsa lluents d'en Jaume. Sentí una alegria amb rajos grocs com el vestit que duia. Estava menjant un panet de Viena, el foradà. Se sentia un vals vienès procedent d'enlloc. Les magranes van xuclar la llum de les àures de l'home i la dona. Aquells fruits van obrir-se sincronitzadament. El gran vegetal es tornava un univers. En Jaume i la Fresca van notar-se volant fins al brancatge i cap a la capçada.

-Fas que s'acabi així?-em preguntà un bon amic.

-I tant! Jo sóc l'autora!

-Així...a nosaltres...a nosaltres també ens cal un arbre poètico-encerclador, una llar-còsmica?

(...i...què li vaig respondre?)