L'Alliance Française

Un llibre de text de tapes roges i una cançó de Neil Diamond, curiosament son els registres que mouen capritxosament els records d'aquells anys.
El meu primer contacte amb l'Alliance Française va ser en un primer pis de l'avinguda d'Espanya, al costat d'Arts i Oficis. A la porteria, al replà de l'escala, si trobava una parada de caramels i altres llaminadures amb una gran urna transparent a on es produïa el miracle i els petits grans de dacsa que introduïen dintre d'un petit recipient metàl·lic, al cap d'una estona irrompien estrepitosament transformats en crisàlides d'un blanc trencat. Tot un espectacle pirotècnic que finalitzava amb els últims esclats i l'urna plena d'aquelles saboroses catufes.
Aquell espectacle captivava la nostra atenció i l'aroma que desprenia en mesclar-se amb els dolços de pega dolça despertava tots els nostres sentits i ens temptava mentre pujàvem les escales per anar a classe de francès.

Ens va rebre monsieur René Vuibert, un home vital, de constitució forta, que recordava en Pere Picapedra però amb la mirada cristal·lina d'uns ulls molt vius que brillaven com el reflex d'una aigua marina. Semblant jovial, amb unes celles que tenien vida pròpia, molt ben acompanyat per madame Vuibert que pareixia sortida dels personatges de les històries d'Astèrix.
El matrimoni Vuibert i els seus fills ens varen contagiar una rialla fàcil però noble. Era gent oberta, franca, directa sense els temors inculcats per una societat recelosa i autàrquica com era la nostra.

Aquells anys l'activitat cultural del nostre petit poble era més bé escassa, per dir-ho d'una manera optimista, i la presencia d'aquesta família ens va portar l'aire fresc de l'altre costat dels Pirineus i ens va fer partícips de les seves festes i tradicions i els seus costums. Organitzaven en aquell espai, que s'arronsava o creixia segons les necessitats, tot tipus d'activitats culturals: Festes de cloenda de curs i lliurament de diplomes o celebracions tradicionals franceses, cicles de cinema en francès, exposicions, teatre, musica, literatura, gastronomia, biblioteca...

Un magnífic pulmó que va arrelar a Eivissa primer a l'Avinguda Espanya i després al puig des Molins a on avui hi ha les consultes de la Clínica Vilás. Al davant nostre s'obria la necròpolis púnica en un suau promontori d'oliveres, mates esquitades de vinagrelles, pitreres i figueres de pic que perfumaven el petit pinar que compartia amb nosaltres confidències i ens refrescava les tardes de primavera mentre esperàvem l'hora d'entrada.
A la sortida de classe, quan es feia fosc, la imatge al fons de l'esquena del Castell coronant el recinte murallat li donava al paisatge un aire solemne i la necròpolis prenia la seva vertadera dimensió com espai misteriós i de recolliment, només trencat pel gemec d'una olibassa o pel pas furtiu d'alguna geneta. Remors que nosaltres vestíem d'antics mercaders o navegants púnics fantasiejant amb aquells personatges per amagar la por que ens envaïa, sentit aquelles presències tan a prop.

Les classes eren mixtes i mesclar-nos amb les alumnes de les Monges de la Consolació es convertia en un dels principals al·licients. Els mètodes d'ensenyament eren molt avançats, practicant una vertadera immersió cultural, endinsant-nos en els paisatges de la campinya del Midi francès. Assistírem a la revolució cultural dels anys que seguiren el maig del 68. Passejàrem pel París de la bohèmia: Montmartre, l'Opéra, Les Champs Élysées, La Rive Gauche, en bateaux mouche pel Sena... Escoltàrem la seva música sempre amb aquell punt de melangia: Georges Moustaki: Le métèque, Edith Piaf: Non je ne regrette rien!!... Vérem les seves pel·lícules i vàrem aprendre a apreciar la sensualitat d'aquesta llengua amb Brigitte Bardot i Catherine Deneuve....
Férem creps i ens saludàvem amb la bise: un joc molt divertit de petonets que ens obria tot un ventall d'oportunitats d'aproximació a les al·lotes.

Els nostres guies per a aquest recorregut: madame Salustia, el propi monsieur René, monsieur Michel Buades, madame Herminia i tot un l'equip de docents de l'Alliance, varen aconseguir que la nostra generació estimàs aquesta llengua germana i així les converses en francès varen passar a formar part de la quotidianitat de la nostra infantesa.