L'aliment de l'ànima

Ja tens raó, ja, quan afirmes que és necessari!

Estic d'acord amb tu amb el que afirmes, vers a ver: que en escriure'ls, els sentiments tenen veu i poden parlar, comunicar, expressar-se més lliurement que si romanen tancats dins el cor o la ment... que prenen vida i per tant, poden créixer i madurar... que recullen les il·lusions que d'altra manera quedarien disperses, sense concretar, tan sols una sensació imprecisa i sense nom...

Crec, en definitiva, com tu mateix, que les paraules alimenten l'ànima: és clar que, com tantes coses a la vida, unes tenen millor sabor que d'altres!
Hi ha algunes, com NO! o ADÉU! que poden tenir sabor de verí, no creus? Almenys, segons en quin estat d'ànim és rebuda, en quins moments és dita o escrita, quin dia o quina nit arriba a qui... Et convido a llegir un poema ( com pots veure, recordo que quan pots triar, tries versos, ;-) ) que conté algunes d'aquestes paraules: Al menys, aquesta nit!.

I t'envio una abraçada de les que alimenten,
Unaquimera

El teu relat fa entrar la gana, i les ganes de continuar escrivint!

M'ha agradat molt!


Salut!

ja ho veus wenceslaw -no sé el teu nom real-
sóc aquí palplantat davant del teu poema transformat en sentiment únic i personal de tu sobre el poètic moment de la teva pròpia inspiració... buff, quin reguitzell de paraules!!!

esperava la teva tornada... vas avisar-me de la teva última composició poètica
i no m'ha decebut gens -que tampoc podia ser d'una altra manera-


et felicito... enhorabona

una abraçada ben literària des d'igualada fins no sé on, perquè no sé d'on ets