Cercador
L'alien que volia saltar a corda.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un ésser d'una llunyana galàxia extraestelar, no se sap com (les incògnites són infinites) va captar, via connexions estranyes, la imatge d'una nena amb trenes, cara divertidament pigallada, vestit candorós i mitjons llargs amb la mostra intàrsia, saltant a corda i comptant els salts.
El va afectar tant que va deixar de ser feliç. I mira que era el seu estat natural, ben lineal i compacte, com una font aturada amb un raig il·limitat petrificat.
Amb la seva nau aniria al lloc d'on provenia la inquietud.
En un tres i no res s'hi plantificà. Era el planeta Terra, amb dues erres, i la nena en un pati de somni (què era, un somni?) encara saltant i comptant acompanyada de l'olor que venia d'una finestra propera d'una casa a tocar i que el foraster desconeixia que era de patates fregint-se amb força oli.
Aquella cosa rara es va fer visible a la saltaire. Se'l va quedar mirant entre perplexa i enrigolada. Seria allò un tipus de granota que no apareixia al llibre de naturals?
Quan el nouvingut va voler agafar-li la corda, la nena fina i bufona li va ventar una plantofada com les que havia après en el niu familiar.
Confós, l'alienígena, va optar per imitar-la i la va ostiar. La nena, en sentir aquell tacte, va somriure. Era inefable. Se'l quedaria com a mascota i no diria res.
- Ets meu ara, recorda!
Alguna cosa es va disparar en el cervell indescriptible de l'estranger, que va respondre:
- A cassette recorder!
La nena, que es deia Muna, va esclafir a riure i la seva cara encara era més maca.
- Ja sé, cosa! Anirem de càmping!
- Càmping qui pugui!
La resposta tan ben trobada va fer pensar la Muna de portar-lo a un concurs televisiu on es valorava la capacitat parlaire en situacions extremes.
- Sí, és un programa d'Antena Verda!
- A la merda!
Aquella pronúnica tenia un valor incalculable, amb aquella gràcia.
Millor, el posaria a la venda. Via internet-ràpid. Gestions al minut. La nena era força superdotata pel món de les idees i les finances, tot i que saltés tontament com si fos una criatureta innocent arrelada en la dècada dels cinquanta.
L'ésser començava a cansar-se de no aconseguir la seva fita. Saltar a corda, saltar a corda, saltar a corda...
De tant dir-ho i repetir-ho mentalment, les paraules clonades van materialitzar-se i van formar una mena de cadena que permetia que s'enganxessin misteriosament i així la corda amb què va saltar aquell innocent va ser una corda formada per un no acabar de "saltar a corda, saltar a corda..." amb algun error de "salar la corda", ni comentable ni criticable.
El va afectar tant que va deixar de ser feliç. I mira que era el seu estat natural, ben lineal i compacte, com una font aturada amb un raig il·limitat petrificat.
Amb la seva nau aniria al lloc d'on provenia la inquietud.
En un tres i no res s'hi plantificà. Era el planeta Terra, amb dues erres, i la nena en un pati de somni (què era, un somni?) encara saltant i comptant acompanyada de l'olor que venia d'una finestra propera d'una casa a tocar i que el foraster desconeixia que era de patates fregint-se amb força oli.
Aquella cosa rara es va fer visible a la saltaire. Se'l va quedar mirant entre perplexa i enrigolada. Seria allò un tipus de granota que no apareixia al llibre de naturals?
Quan el nouvingut va voler agafar-li la corda, la nena fina i bufona li va ventar una plantofada com les que havia après en el niu familiar.
Confós, l'alienígena, va optar per imitar-la i la va ostiar. La nena, en sentir aquell tacte, va somriure. Era inefable. Se'l quedaria com a mascota i no diria res.
- Ets meu ara, recorda!
Alguna cosa es va disparar en el cervell indescriptible de l'estranger, que va respondre:
- A cassette recorder!
La nena, que es deia Muna, va esclafir a riure i la seva cara encara era més maca.
- Ja sé, cosa! Anirem de càmping!
- Càmping qui pugui!
La resposta tan ben trobada va fer pensar la Muna de portar-lo a un concurs televisiu on es valorava la capacitat parlaire en situacions extremes.
- Sí, és un programa d'Antena Verda!
- A la merda!
Aquella pronúnica tenia un valor incalculable, amb aquella gràcia.
Millor, el posaria a la venda. Via internet-ràpid. Gestions al minut. La nena era força superdotata pel món de les idees i les finances, tot i que saltés tontament com si fos una criatureta innocent arrelada en la dècada dels cinquanta.
L'ésser començava a cansar-se de no aconseguir la seva fita. Saltar a corda, saltar a corda, saltar a corda...
De tant dir-ho i repetir-ho mentalment, les paraules clonades van materialitzar-se i van formar una mena de cadena que permetia que s'enganxessin misteriosament i així la corda amb què va saltar aquell innocent va ser una corda formada per un no acabar de "saltar a corda, saltar a corda..." amb algun error de "salar la corda", ni comentable ni criticable.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436257 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com