L'Alba i la Mar

L'Alba obre els ulls i veu la Mar que encara dorm agombolada per la brisa de maig que entra per la finestra. Coberta com està pel llençol no sembla que aquell rostre innocent sigui d'algú capaç de fer tot el que han fet aquesta nit, però l'Alba sap que rere les parpelles tancades i els llavis oberts hi ha una passió ardent.

Recorda la tarda anterior, quan a la festa de comiat de solters de la Sílvia i en Gerard – els han volgut tenir a tots junts, pares, mares, germans, amics, potser per desconfiança, potser per por a estar sols un dia com aquell – s'han besat per primera vegada en públic: les boques ben juntes, les llengües barallant-se l'una amb l'altra per obrir-se pas entre les dents, davant la sorpresa dels qui no ho sabien i els ulls abaixats de qui ho sospitaven però no gosaven preguntar.

No ha calgut més. Desfermat el secret, s'han alliberat els cossos. Han corregut sota la pluja fins a casa de la Mar, un pis que comparteix amb altres noies que ara estant a la festa murmurant, s'han arrencat la roba i l'han llençat per tot arreu mentre s'abraçaven i petonejaven, pits contra pits. Els pírcings que porten les dues al melic i que varen fer-se per tenir més coses en comú, xocaven estremits de desig, contents d'haver-se trobat per fi, mentre la Mar baixava pel cos de l'Alba dibuixant camins de saliva fins a arribar al més profund de la clivella palpitant.

No han deixat ni un racó per descobrir ni un tros de pell per acariciar. Han rigut i han plorat de plaer. Han rodolat pel damunt del llit fins a quedar entortolligades amb els llençols, respirant feixugament, fins que, esgotades de felicitat, s'han adormit l'una en braços de l'altre.

La Mar desperta i veu a l'Alba que l'observa amb els ulls plens d'estrelles. Li somriu retirant el llençol del damunt dels seus cossos i l'acaricia amb la punta dels dits fent que se li esborrifi el borrissol. Ara, tot el temps del món és seu.