L'Aixafapeus

Basat en un fet real.
Hi ha gent amb dèries molt estranyes. A Barcelona, ja fa uns anys que hi ha un noi amb una mania especialment curiosa. És clar que hi ha gent amb obsessions molt pitjors, però la d'aquest noi és prou empipadora com perquè m'hagi decidit a contar-la.
Li diuen l'Aixafapeus. El seu sobrenom és d'aquells que no deixen cap dubte sobre la seva funció o sobre el seu tret més característics; la seva dèria, en aquest cas. Es passeja pels voltants de la Sagrada Família, i quan hi veu algún turista embadocat (no li costa pas gaire), si atansa silenciosament, i xaf! trepitjada al peu. Amb uns segons, ja s'ha esfumat, i el turista gira el cap a banda i banda preguntant-se què ha estat allò. I l'Aixafapeus s'ho mira de lluny, feliç. A l'estiu se'n va a la platja. Passeja entre les tovalloles, i quan veu un peu que li semblava prou bonic, s'hi acosta mirant cap a una altra banda, i quan el té a l'abast, xaf! una altra trepitjada. Llavors es gira cap a l'afectat, i fent gestos de negació amb les mans diu sorry i perdón. Després s'allunya amb un somriure de satisfacció als llavis. A dins el metro, allà si que es posa les botes (mai tan ben dit). No li cal ni amagar-se ni demanar disculpes. Simplement ha d'alçar la cama i deixar-la caure on més li plagui. A dreta, esquerra, davant, darrere, qualsevol lloc és bo, sempre hi ha un peu esperant la seva sola. Allà dins s'hi pot estar hores.
Realment, la seva mania no és mortal, i encara ningú ha arribat a denunciar-lo, a part del cas aquell del japonés que mirava la Sagrada Familia, que deia que havia vist una ombra arrossegant-se per sobre el seu peu, i ningú no li va fer mai massa cas. Si bé és veritat que, com he dit, la dèria de l'Aixafapeus no és un perill per la humanitat, no és menys cert que la gent prefereix no trobar-se'l, i quan el veuen canviaven de vorera. Però no sempre el veus a venir.
Un dia me'l vaig trobar. Deu fer uns tres mesos ja. Era amb uns amics a un concert de Betagarri, saltant davant de l'escenari: empemtes cap a una banda, cops cap a l'altre... i per sobre de tot, mantenir intactes els peus, que es movien només amb la intenció d'evitar les trepitjades. Però tota la cura va ser en va. De sobte, un peu sortit de no se sap massa on, va caure de forma violenta sobre el meu. Vaig sentir com una fiblada sobre els meus punts de suport sobre el terra. La meva extremitat dreta més baixa es va retorçar de dolor. Però el concert seguia, i vaig intentar oblidar-lo i pensar en altres coses. No va ser possible. Al cap de cinc minuts, vaig anar a recolzar-me a la barra del bar, com els vells que han perdut la gràcia per ballar, i així vaig passar una bona estona, sense poder-me moure. Suficient estona com perquè acabés el concert.
Ben mirat, la seva mania no farà reunir els superherois dels còmics per planejar un atac comú, però quan enxampi qui em va fotre aquella trepitjada, ja veurà.