"No pogueren estar junts, / l’aigua era massa fonda.” (Heinrich Heine)

"Els escollits: -Només aquells que van perdre's un dia, poden, un altre dia, buscar-se i, fins i tot, trobar-se! Entre matolls i brolles, el dimoni o el llop!" (Barbagelata)

No havíen estat mai exiliats, però el primer cop que es trobaren després de 35 anys, s’abraçaren com aquells exiliats.

“Eren dos fills de rei
que s’estimaven molt,
no pogueren estar junts,
l’aigua era massa fonda.

Aquestes paraules començaren a sonar espontàniament dintre meu quan vaig veure prop d’un d’aquells llacs blaus un petit minyó a la riba oposada i una nena en aquesta banda, ambdós amb el vestit virolat popular, amb petits barrets punxeguts, verds i guarnits amb cintes; feien molt de goig i es saludaven d’un costat a l’altre.
No pogueren estar junts,
l’aigua era massa fonda.”
Heinrich Heine (Itàlia, 1828)

Potser la vehemència amb què els havia de descompartir cada dia, quan buscaven el cos a cos, la proximitat o el contacte, fou fantasia només, mera imaginació?

Separadament, havien somiat, més d’una nit, de recórrer junts aquells paisatges que la muntanya lígur oferia només en aquells estadants més exquisits i selectes, aquells joves que, valents i audaços, pretenien afrontar els conjurs i rompre les teranyines que provenien d’un món més petit i tancat del que havien previst.
Aquella paradoxa de la muntanya, la contradicció entre uns espais immensos, majestuoses i oberts amb uns habitatges foscos, llòbrecs i sutjosos, no els privà mai d’aprofitar la nit silent de Barbagelata per passejar per senderols entre canyissos i per camins bosquerols cap als llogarrets veïns, per més allunyats que poguessin estar. D’aquesta manera, abraçats o agafats de la mà arribaven, suats, amb un somriure als llavis i galta-rojos, a les quatre cases de Scorticata o als poblets de Costafinale o de Cassinetta, on les iaies que prenien el sol als carrers els saludaven, inexpressivament, amb la llengua incorrupta de generacions antigues i desconegudes.
I així fins que la claror del nou dia que brostava per les parets cantelludes de la muntanya, els interrompia el somni i els mostrava, xops de plor, com estaven de sols en aquella estranya cinglera, mentre la mostela els entrava al galliner.

MUNTANYES VORA EL MAR
Joan Vinyoli

Serres morades que us dreceu
silencioses vora el mar!
A la claror crepuscular,
anhel i somni desvetlleu.
El cor em fuig cap on esteu,
sempre cercant alguna cosa
que en vostra llum crida reclosa.
Oh impenetrable encantament!
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa.