Laia

Ara tot s'ha acabat: no queda res. Els somriures s'han fos, tot i que els gots són mig plens. Ampolles de ginebra, de vodka,... i tot per quedar-me aquí, troban-te a faltar un altre cop, mig deprimit, i tot fa pudor.
Ho haig de recollir tot jo sol, com sempre, perque tant el Daniel com la Maria com tu us heu esfumat.
Engego la tele. Les notícies. I a la finestra una mica de claror. Com t'ho podria dir... que t'estimo tant que et regalaria la meva ànima... però o no t'agrado o et fas la despistada. A mi sempre m'agrada pensar això últim, però em costa ser sincer amb tu. Sempre he tingut una mica de vergonya en qüestions d'amor. No vull que te m'escapis, m'agradaria compartir amb tu tot el que a tu et vingués de gust, conèixer-te més, acariciar-te, saber què s'amaga rere la teva pell suau com la seda. Penso en com ballaven els teus ulls aquesta nit i em torno boig. Però això no es deu a la cervesa ni al licor, sinó, simplement a tu: perque tu ets un sol i jo sóc un planeta teu, que espera i dóna voltes, que espera i dóna voltes...

Diumenge i no recordo pràcticament res. El primer en que penso és en no haver tingut un rollo amb qualsevol noia que no fossis tu, perque m'ha passat dues vegades i m'he sentit fatal. I no, no va passar res. Recordo algun tros de conversa, per exemple quan parlàvem de tennis, de les faldilles de les noies i de les seves calces. També recordo que vam divagar una mica sobre la filosofia del dia a dia, cosa que vaig trobar interessant. Només tinc una mica de mal de cap, i decideixo recollir el menjador. Apago la tele i agafo una bossa d'escombraries per reciclar el vidre, recullo gots i frego la taula, li passo un drap i frego dessota i els voltants de la taula. Mentre vaig fent tot això, no paro de pensar en tu, Laia. M'agradaria que em veiessis per fer-te comprendre que sóc un noi responsable, malgrat quatre coses... és inútil: per molt que pensi no podré connectar amb tu. Aquesta tarda et trucaré.

Marco el teu número i espero... no contestes... ei... si:
-Hola Marc. Què vols?
Aquesta manera de contestar teva sempre m'ha sonat a veu d'amiga, mai a veu de la noia amb qui vull viure la meva vida.
-Que... què fas aquesta tarda?
-No ho sé. Per què?
-Per si vols quedar. Haig de parlar amb tu. Tinc un dubte que crec que em pots solucionar.
-I quin és, aquest dubte?
-Ja t'ho explicaré.
-D'acord, com vulguis. Et passes a les vuit i em truques, és que encara haig de treure el gos.
-No vols que t'acompanyi a treure'l?
-Doncs vine ara. T'espero?
-Ara vinc.
-Fins ara.
-Fins ara.

Truco al quart segona i apareix la veu de la teva mare:
-Digui?
-Hola. Que està per aquí, la Laia?
-Si. Espera un moment.
Espero.
-Marc?
-Si, sóc jo.
-Ara baixo.
Penges i espero...
-Laia! Tenia ganes de veure't!
-Perquè? Què t'ha agafat?-. I et poses a riure.
-No m'ha agafat res, és només que tenia moltes ganes de parlar amb tu... i de veure't.
-Doncs digues.
-Laia... vols sortir amb mi?
-Sí. Sabia que era això. Dissimules molt malament.
L'alegria que sento en aquest moment es va transformant en joia. I la joia ara són els teus ulls. Et contemplo, amb els edificis i els cotxes rera teu, i ets un somni.

Espero que ens vagi bé, perque no estava del tot segur que tindria aquesta sort.