Laia

T’enlaires enmig d’una pluja de colors:
la moda se’t presta al ball de les càmares
Nova York, Milà, París, Gaudí, Cibel·les,
passarel·les de fines corbes
on la lluna, llimona d’èxit, et despulla.

Ets la llavor minúscula d’una tallada de meló,
pelleringa il·luminada pel flaix enlluernada,
espiga de blat al vent de la fama,
plomall brillant com una llança de fulles,
malgrat el mirall t’enganya apagats els llums.

Laia, no ets retall de la síndria indefinida
que busca la saó d’una lluna plena.
Els teus llavis, ventalls vermells,
han caigut al llaç de la balança
venent al detall una part de tu.
Els teus ulls, estels minvants,
confonen la imatge entre llàgrimes.
I els peus, amants del tacó d’agulla,
han creuat una falsa línia d’equilibri.

Consumits els dies d’aliment:
torrades amb mantega de cacauet,
coulants de xocolata blanca,
crêpes de plàtan banyats amb rom,
flams de llet amb sucre cremat;
t’apagues com la lluna nova.

I és l’ela defallida del teu nom,
suc àcid recollit de la maleta,
qui ara t’acluca les despulles.