Laia Deu

Un relat de: EliesVF
Aquell matí el senyor Guiu estava extremadament nerviós. S’havia passat la nit en vetlla, repassant tots i cadascun dels detalls, imaginant-se les reaccions dels seus amics, com se la mirarien, com la tractarien, quines preguntes li formularien. Una vegada i una altra. No podia fallar res, tot havia de ser perfecte.
Va dirigir-se al saló a organitzar el mobiliari. Va disposar les butaques en un semicercle encarat a la porta d’accés. Així la podrien contemplar perfectament quan entrés. Va mirar el rellotge amb neguit.
–Encara manquen dues hores!- pensà.
Va pujar a la seva habitació per canviar-se de roba. Havia d’anar ben elegant, l’ocasió s’ho valia. A mig camí, però, va detenir-se a contemplar les fotografies que hi havia penjades a la paret. Eren fotografies familiars. Va despenjar-ne una i l’observà detingudament. El seu trasbalsament interior esdevingué notori. Estengué lentament el dit índex i començà a perfilar la cara de la seva dona, que havia estat al seu costat durant molts anys. Era una instantània dels bons temps, quan eren feliços i creien que res ni ningú no els podria separar. Malauradament, el matrimoni no va poder suportar la terrible desgràcia i es va anar esquinçant. No van encarar el problema de la mateixa manera, la comunicació va passar a ser inexistent i la fredor va començar a regnar en llurs cors de mica en mica. Ell es tancava en el seu laboratori durant hores i hores mentre ella plorava pels racons. La fi era irremeiable. Un vespre de tardor, ella va agafar les maletes i marxà. Des d’aleshores, no l’havia tornat a veure mai més.
Un profund sospir emergí del seu pit. Amb llàgrimes als ulls, va tornar a deixar la fotografia al seu lloc i continuà escales amunt.
Es va rentar la cara i es va empolainar de valent. Es va abillar amb les millors gales incloent-hi una corbata, tot i que el llaç l’hagué de repetir tres vegades a causa de la tremolor de les seves mans. Va tornar a mirar el rellotge i decidí d’anar a donar-li els darrers consells.
Creuà tot el passadís i es col•locà davant la porta del fons. Hi va acostar l’orella, però no va sentir res. Colpejà la porta tres cops: toc, toc, toc!
Una veu fina i dolça li contestà: -endavant!
Obrí la porta i allà estava ella: una joveneta asseguda als peus del llit, mirant-lo amb atenció. Era morena, amb uns ulls fosquíssims fregant el negre i un esguard fred com el metall. Els seus cabells s’ondulaven al voltant del cap i de la cara donant-li un aire feréstec i salvatge.
- Ja és l’hora?- preguntà.
- Gairebé. Ja podem anar baixant -respongué el senyor Guiu.
La va agafar de la mà i tots dos junts van baixar les escales fins a la planta inferior. Un cop allà, li va donar les darreres instruccions, dient-li que s’esperés a l’habitació contigua, que ja l’avisaria per entrar al menjador en el moment oportú.
A partir d’aquell instant, va anar passejant-se amunt i avall del rebedor com un felí engabiat. Els minuts li van semblar hores. Però, tot i esperar-ho, quan va sonar el timbre de la porta anunciant els primers convidats, el cor li va fer un salt com si volgués escapar-se-li del pit. Va respirar profundament, va comptar fins a deu i els va rebre amb un somriure que, si bé no era forçat, reflectia un extrem nerviosisme.
-Passeu, passeu, benvinguts- i els acompanyà fins al menjador després d’haver-los donat una sincera i càlida abraçada.
Tan bon punt els va deixar instal•lats, ja tornaven a trucar.
A partir d’aquell moment, els visitants es van anar succeint, fent gala d’una puntualitat britànica.
Les abraçades i les mostres d’afecte entre tots els presents denotaven que feia força temps que no s’havien vist, si més no tots junts.
Els va fer seure al saló i els va explicar que els havia convocat a tots, amics i familiars, per donar-los una immensa sorpresa. L’expectació era màxima. Impacients, li van demanar que parlés d’una vegada; que, després de tants anys, aquella trobada era molt sorprenent i volien saber-ne el motiu ja. El desassossec traspuava de llurs rostres. La tensió anava en augment. Fou aleshores quan el senyor Guiu els va fer callar i els va anunciar que anava a buscar la meravellosa notícia que tenia per a ells.
Es retirà a la cambra del costat i aparegué amb ella al cap de pocs segons.
- Amics i amigues, avui, cinc d’abril de 2024, tinc el privilegi i l’honor de presentar-vos... la Laia Deu!
Un oh! d’admiració va explotar unànimement des de tots els racons.
La senyora més propera a ell exclamà:
- Però si és ig... - No va poder concloure la frase. La mà del senyor Guiu va estrènyer la seva amb complicitat, mentre assentia amb el cap.
- Bon dia a tothom! - saludà amablement la Laia, amb un posat amable però distant- com estan?
A poc a poc, el shock que semblava haver paralitzat el públic es va anar esvaint, i van reaccionar apropant-se per saludar-la. S’hi atansaven i uns li donaven la mà, d’altres l’abraçaven, els més agosarats s’atrevien a besar-la. Tot plegat revestit d’una aura de respecte i d’admiració colossals.
Passats aquests primers moments, van encadenar desorganitzadament tot tipus de preguntes:
- Com et sents?
- Pots córrer?
- Hi veus bé?
- Saps llegir i escriure?
- Somies?
A aquesta allau de qüestions la Laia responia amb total serenor, sempre sota l’atenta mirada del senyor Guiu, que estava cofoi com no se l’havia vist des de feia ja no se sap quant de temps.
Això sí, després d’una bona estona d’interrogatori, va decidir que, per ser el primer dia en societat, ja n’hi havia prou i, malgrat el munt d’incògnites per resoldre de tota aquella gent, els va convidar a abandonar la casa, tot prometent-los que properament els tornaria a convocar per donar-los totes les explicacions pertinents. No s’havien de preocupar per res.
A contracor, un a un van anar desfilant, no sense acomiadar-se de la jove i fent jurar una altra vegada a l’amo de la casa que els deixaria tornar ben aviat per poder saber-ne més, d’aquella meravella que els havia presentat.
Els comentaris d’admiració, incredulitat i satisfacció van acompanyar tot el grup carrer avall. Al cap de pocs segons, la porta de la casa es va tancar.
Ràpidament va córrer cap al saló on encara hi restava la Laia.
-Ho he fet bé? - preguntà la noia.
- Més que bé, petitona meva! - exclamà ell, exultant.
En veure la cara de joia de l’home, la jove s’hi acostà:
-Saps què? No et deixaré mai de la vida! T’estimo, pare!
En sentir aquestes paraules, el senyor Guiu va començar a sanglotar fins acabar amb un llarg i sorollós plor. Les llàgrimes rodolaven mansament pel seu esmolat i desgastat rostre.
- Després de nou intents per fi ho he aconseguit, ho he aconseguit!!
Es van fondre, aleshores, en una forta i tendra abraçada.
Va ser llavors que, per primera vegada, a la Laia un profund calfred li va trasbalsar el cos, una mena de pujada de tensió que li va recórrer tots els circuits, microxips i nanomecanismes.

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-03-2012

    i molt ben realitzat, un digne finalista del premi, està clar. Sembla escrit de dins del cor, hi has posat tot, queda clar. La narració llisca com per un pendent per on no pots aturar la lectura.
    Felicitats, molt bona feina!

    Ferran

  • Hola Elies![Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 04-12-2011 | Valoració: 10

    És la primera vegada que llegeixo un relat teu i, noi, no m’estranya que quedessis finalista al Premi Ictineu. Ja veig que la imaginació i la traça en escriure és cosa de la família. El que m’agrada més d’aquest relat és que aconsegueixes atrapar el lector des del principi. És impossible deixar la lectura un cop començada, fins i tot quan, en el meu cas, he endevinat de què es tractava quan la Laia es presentada als convidats. No hi fa res si en aquest punt algun lector creu tenir la clau del misteri perquè ja es troba ben ficat en la història i ha de seguir endavant sense remeï. M’ha agradat molt!
    Una abraçada,
    Shaudin

  • Sort en el concurs[Ofensiu]
    nuriagau | 03-06-2011

    Només deixo aquí aquest comentari per repetir el que ja han dit els relataires anteriors. Està molt ben narrat, la prosa aconsegueix mantenir l’atenció del lector fins a la sorpresa final.

    Sort en el concurs i enhorabona pel relat!

    Núria

  • Enhorabona![Ofensiu]
    Eduard82 | 08-05-2011

    M'ha agradat molt el relat, enhorabona! Sort en el concurs!

  • Por o realitat?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-05-2011 | Valoració: 10

    Quin gran relat, noi! Fa por però pot ser la realitat d'un futur. Malgrat tot espero que arribi més enllà de l'any que proposes. Molt ben narrat, espero que tinguis sort en el concurs i esplèndid final sorpresiu. Tot el relat implica una gran emotivitat del protagonista, amb un gran detallisme de l'entorn que contrasta amb la brutalitat del desenllaç final. Blanc i negre aconseguit. Felicitats! Una abraçada.

    aleix

  • Bon camí [Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 05-05-2011

    Felicitats pel relat. És manté els pols del suspens fins la sorpresa final. Un bon relat fantàstic que m'ha fet pensar en les històries de robots d'Asimov.

l´Autor

Foto de perfil de EliesVF

EliesVF

16 Relats

88 Comentaris

23946 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Professor de matemàtiques.
Tinc diversos relats publicats a "La lluna en un cove", editorial independent del País Valencià.
Dos dels meus relats van estar nominats als Premis Ictineu 2011 al millor conte en català de fantasia i ciència ficció. (Blanc sobre negre i Laia Deu). Laia Deu va ser finalista.
Guanyador del premi al millor microrelat de terror dins el certamen emmarcat en el festival TerrorMolins 2017.