L'agraïment

- Fill meu, he tingut un somni molt estrany. Sé que encara ets massa menut per a
comprendre el que et dic. Però jo també dec ser massa menut per a comprendre el que
he somniat, perquè no sé el que significa. He somniat el següent: «Tu aniràs per un
camí. Estaràs acompanyat de més gent i tots estareu gojosos perquè haureu acabat d'eixir
d'un gran patiment. De sobte et pararàs i et quedaràs pensatiu, mentre els demés
companys teus seguiran el seu camí. I tu començaràs a córrer en sentit contrari a on
anaves.»
Fill meu, no sé què significa, però espere que no siga res mal.

*************************

Des que va ser clavada, aquella fusta del pontet sabia quan i quin seria el seu final.
Però no estava trista, no. Al contrari. Sabia que al final de la seva vida contribuiria a una
bona causa, i ho sabia des que va nàixer. També sabia que devia ser forta i aguantar fins
que arribés a eixe moment.
Quan era jove ho suportava bé, podia aguantar tot el pes que li tiraven. Però a me-
sura que anaven passant els anys, la fusta sentia com anava envellint-se. Per això, quan
sabé que ja havia nascut el que tenia que acabar amb ella, es plenà de goig i per quasi es
partí d'alegria. Sabia que el seu final estava proper, i el compliment de la seua missió
també. Tan sols li restava esperar i resistir.
Però era tan dura la vellesa!

*************************

"Vaja! El pont d'abans! Hauré de creuar-lo de nou. Haig d'anar amb compte.
Sembla molt vell. A veure... Així, així... Uf! S'ha trencat una fusta, però ha resistit prou
per a que m'adonés de què anava a partir-se. Gràcies a Déu. Si m'arribe a caure! I no sé
nedar. Bé, a partir d'ara el pont ja sembla prou segur. Una vegada el passe, continuaré
corrents."

*************************

Les estelles, cada vegada es dispersaven més i més. La corrent se les enduia cap a la
mar, i les anava separant unes d'altres. Però totes, fins i tot l'estella més menuda, sabien
que, quan estaven totes juntes, havien acomplit una missió molt important. No
aconseguien recordar quina missió era, però sabien que havia valgut la pena. I ara, totes
estaven preparades per a continuar amb la seua nova vida, cadascuna pel seu compte.

*************************

- On està Ajaz?
- No ho sé.
- Jo tampoc.
- A mi m'ha paregut veure'l corrents, però no ho sé segur.
- Bé, de totes formes ja tornarà, crec.


*************************

Era una vesprada molt calorosa. El sol encara no estava massa baix i pegava de ple
en la cara.
Una gota de suor va caure en el polsós camí. Però aquell home que corria continuà
el seu trajecte sense que el seu rostre reflexés cap cansament, sinó una immensa alegria.

*************************

- Cap on havies dit que corria?
- Bo... corria per aquest camí, però tornant sobre els seus passos. No sé on voldria
anar...
- Ei...! Tornarà a trobar-se amb... Vaja! Serem caps de suro! No li hem donat les
gràcies!
- Ara que ho pense..., és veritat. Amb l'alegria que hem tingut se'ns ha oblidat. Però
ara ja és massa tard per a tornar enrere.
- Llàstima, m'hauria agradat donar-li les gràcies.

*************************

- Ajaz! Fill meu! estàs curat! Lloat siga Déu. S'ha complit el somni que vaig tindre
sobre tu. Vine, entra en casa i asseu-te. Ara em contaràs què t'ha passat.

*************************

Va estar amb ell durant prou de temps, a pesar de què aquest li havia dit que, si de-
sitjava anar-se'n, era lliure de fer-ho. Però arribà el dia en què li va dir:
- Mira, Ajaz. Sé que tens moltes ganes de veure a ton pare. No patisques més, ves
amb ell. Ja tornaràs amb mi quan siga l'hora, no et preocupes.
I Ajaz va fer el que li havia dit. Al dia següent es posà en camí per a tornar a reunir-
se amb son pare.

*************************

- Mereu, quan contes a la gent el que t'ha passat, hi haurà alguns que et diran que
eres un mentider. Però tu no et rendisques, tu segueix esforçant-te per a què es sàpiga la
veritat.
En algunes ocasions el teu ànim flaquejarà i caurà a terra. Tu pensaràs que ja no
podràs alçar-te mai més, que estarà tot perdut, que ja no valdrà la pena lluitar. Potser tot
açò durarà un temps. Però tu has de voler seguir avant.
Potser estigues molt de temps amb l'ànim caigut, però, si t'ho proposes, arribarà el
dia en què prosseguiràs el teu camí amb renovades forces i estaràs més disposat a
acceptar les adversitats.
Però recorda que açò no t'ocorrerà tan sols una vegada.

*************************

- Iaio, conta'm més coses d'ell. ¿Tornares a veure'l?- pregunta el menut Jezé, que
abans estava jugant amb el bastó de sa iaio, però ara s'ha quedat amb ganes de saber
com acaba la història que estava contant-li.
- Bé, no exactament.
- Què vols dir amb: "No exactament".
Abans de contestar-li, el vell Ajaz es queda pensatiu i abstret recordant aquells
temps, ara ja tan llunyans. Es troba cansat. Últimament es nota molt fatigat. "Deu ser per
l'edat", pensa. És la persona més vella del poble.
Però tot aquest cansament és tan sols físic, el seu esperit és molt fort i encara no
està cansat de viure. I menys encara quan recorda aquells temps en què va canviar la
seua vida per complet. Aleshores el seu ànim s'enforteix i se sent disposat a qualsevol
cosa, dins de les seues limitacions, clar.

*************************

Per fi, després de tot el seu esforç, Ajaz comença a veure la multitud que havia dei-
xat a poqueta vesprada per a presentar-se davant dels sacerdots, junt amb els seus altres
companys de desgràcia.
Havia corregut molt perquè estava ansiós de donar-li les gràcies. Així que, quan el
distingí entre la multitud, començà a córrer més de pressa encara.

*************************

- "Gràcies, moltes gràcies!", va dir un home que acabava de vindre corrents. Estava
tot suat, però no li se notava el cansament, perquè se'l veia molt excitat. Una vegada
arribà on es trobava el mestre, es va tirar als seus peus i va seguir donant-li gràcies i llo-
ant a Déu - continua contant-li Sara a la seua cosina, que està quedant-se eixos dies en
casa de Sara.
- I qui era?
- Doncs no ho sé segur, però crec que era un dels que acabava de curar.

*************************

El menut Jezé s'ha adormit en els braços de sa iaio. Aquest acaricia els daurats ca-
bells del seu netet i també tanca els ulls.
Encara no saben ningú dels dos la gran influència que tindrà en la vida de Jezé tot el
que acaba de contar-li Ajaz.

*************************

Li van sortir al pas deu leprosos i des de lluny li pregaren:
- Jesús, Mestre, compadeix-te de nosaltres!
Ell els va dir:
- Aneu i presenteu-vos als sacerdots!
I mentre hi anaven van quedar purificats.

*************************

- Jo abans era leprós -comença a dir.
El seu interlocutor fa la menció d'apartar-se d'ell, però s'ho pensa millor i es queda
on està, per a seguir escoltant el que vol dir.
- Sí, abans vaig ser leprós, però Jesús em va curar.

*************************

- Aixeca't i ves-te'n! La teua fe t'ha salvat.
- No, Mestre, vull quedar-me amb tu.
- D'on eres?
- De Samaria.
- Com et diuen.
- Ajaz.
- Bé, Ajaz, si vols pots quedar-te amb nosaltres.
- Gràcies, Jesús. Així ho faré.

*************************

Per entre els muntons de fruites, Mereu espia a Ajaz. Ja fa dos dies que el segueix,
però encara no s'ha deixat veure per ell. Està avergonyit, angoixat i enfadat amb sí ma-
teix. Vol parlar amb Ajaz, però no s'atreveix.
El segueix pels carreronets on està emplaçat el mercat dels divendres, però veu que
el mercat s'acaba i que aleshores serà més difícil seguir a Ajaz sense ser descobert. I per
fi es decideix.
"Ja estic fart d'amagar-me. Haig de parlar amb Ajaz d'una vegada".
Camina apressadament cap a Ajaz, però ara ja resoltament, sense moviments es-
quius. L'agafa pel braç i li diu:
- Ajaz, sé que sóc un desagraït. Però vull remeiar-ho. Vull presentar-me davant Je-
sús i donar-li les gràcies- i ara comença a titubejar-. Encara que... no tinc prou valor per
a fer-ho a soles. Per favor, m'ajudaràs tu? M'acompanyaràs davant del Mestre?
Ajaz encara està bocabadat, però davant la insistència de la pregunta del seu amic i
antic company de desgràcia, s'apressa a respondre:
- Mereu, amic meu, clar que t'acompanyaré. Au, vine amb mi. Havia vingut al poble
a comprar fruita, però ara torne amb Ell i els seus deixebles. Estem tots acampats ací en
els afores.- I ara li pregunta- I què és de Simeó i de Jeró? Ells no han vingut?
M'agradaria veure'ls de nou...
- És que tenien moltes ganes de retrobar-se amb les seues famílies. El dia mateix de
la cura ja començaren el viatge de tornada al seu poble. I tots els demés també s'han dis-
gregat. Però no m'estranyaria que tornàrem a veure a algun d'ells, així com tu m'has tor-
nat a veure a mi- i el seu rostre torna a reflexar l'angoixa i la vergonya que sent.
- Je, Mereu. No et preocupes més. Segur que Jesús et comprendrà. És un bon home.
Va, anem a veure'l.

*************************

- Mereu, sembles preocupat. Què et passa?
- Res, res, Jesús. Tan sols estava pensant amb Jeró i Simeó, i també amb Zerel. És
que érem bons amics, però potser ara ja no els torne a veure mai més, ara que ens hem
dispersat.
- Ja veig. Ajaz també parla prou d'ells, devíeu ser molt bons amics.
- Sí, en la nostra desgràcia tan sols ens teníem a nosaltres per a ajudar-nos uns a al-
tres.
Jesús es queda pensatiu i absort escoltant les paraules de Mereu, i, quan aquest
acaba, resta en silenci. Mereu no vol molestar-lo però, quan passa una estona, li diu:
- Mestre, ocorre alguna cosa mala.
- No, Mereu. No et preocupes. És que estava pensant en la vostra amistat.- I
afegeix- Potser tornes a veure'ls alguna vegada... ací en la Terra. De totes formes,
sàpigues que de segur tornaràs a reunir-te amb tots els teus amics en un altre lloc... però
ara no pots ni imaginar-te'l.

********
*****************

Quan Simeó i Jeró contaven a la gent que ells havien sigut leprosos, molts no s'ho
creien. Però també hi havia persones que tenien fe en les seues paraules, i en les d'altres
que contaven que en eixos temps estaven ocorrent molts miracles.
Es notava en l'ambient un desassossec, quasi imperceptible, però que existia. Com
si molta gent, conscient o inconscientment, sentís que anaven a ocórrer grans esdeveni-
ments, que estaven en una època de canvi, de profundes transformacions.
Per aquells temps tan sols era una impressió generalitzada, però ja quedava poc per
a què es convertís en una autèntica realitat.

*************************

- Però no estaràs sol, Mereu. Jo t'acompanyaré sempre. També hi haurà altres per-
sones que creuen en mi, i es recolzareu i es confortareu mútuament. I cada vegada sereu
més i arribareu més lluny.
Però, per a aconseguir açò, és necessari que no et rendisques, que seguisques
esforçant-te.
Mereu, sé que tu ho faràs.

*************************

Cada dia que passava s'anava estenent per més llocs la bona nova. El Messies havia
ressuscitat.
En un principi molta gent no hi prestava atenció a allò que estava ocorrent. Però el
cas és que poc a poc hi havia més persones que s'interessaven per les ensenyances de
Jesucrist.
Ara els primers missatgers i predicadors ja no es trobaven tan aïllats. Cada vegada
hi havia més gent que els escoltava i se'ls unia i estava disposada a viure com els havia
mostrat Jesús.
Alguns es decidiren a viatjar i predicar en terres més llunyanes, per a què tots co-
neixeren la paraula del Messies.
El cas és que al cap del temps ja hi havia molta gent que coneixia a Jesús i vivia i
obrava segons les seues ensenyances, a pesar de què alguns hòmens intentaren ofegar
aquest fenomen i evitar que s'estengués més. Però no pogueren lluitar contra la força de
la veritat. I les ensenyances de Jesús continuaren inexorablement el seu camí
d'expansió.
Allò que en un temps havia sigut una impressió generalitzada, per fi s'havia
convertit en una autèntica realitat. La gent havia rebut les ensenyances de Jesús i havia
canviat. I cada vegada eren més les persones que anaven adoptant l'estil de vida de
Jesús.

*************************

Aquells dies havia tornat a tindre el mateix somni que tingué feia molts anys, també
per les mateixes dades. Però ara li semblava molt més real. No podia explicar-ho, però
el sentia d'altra forma.
Mentre estava pensant sobre el somni, apartà la cortina de la finestra i mirà a fora.
El radiant sol del matí l'enlluernà i el deixà cec per uns instants, a causa de la brus-
quedat del canvi experimentat pels seus ulls, acostumats a la penombra que regnava dins
la casa. A la seua edat notava els ulls molt cansats, ja no era com abans. I menys sense la
companyia del seu únic fill, pobre.
A mesura que s'acostumava a la lluminositat del matí, anà distingint una silueta que
venia pel camí cap a la casa. Li semblava familiar, però no arribava a reconèixer qui era
el misteriós caminant.
S'apartà de la finestra i eixí de la casa. Cada vegada li semblava reconèixer més al
caminant. Una esperança brotà en el seu cor. Intentà apagar eixa esperança, li semblava
impossible. Però l'esperança persistia, i anava creixent més i més.
A pesar de què s'havia alçat una mica de vent i la pols del camí enterbolia la visió,
al final l'acabà de reconèixer:
"Vaja! És Ajaz, estic segur! No sé quin miracle haurà ocorregut. Està molt canviat,
però aquest és el meu fill, m'ho diu el cor".
I començà a córrer cap a ell.

*************************

A l'hora de l'acomiadament, Ajaz sent com estan a punt de brollar-li les llàgrimes,
però no vol acomiadar-se amb plors. Així que amb un nuc en la gola, i de la millor ma-
nera que pot, li diu:
- Jesús, m'alegre molt d'haver-te conegut. Espere tornar a veure't algun dia... -i es
queda callat, perquè cada vegada li costa més parlar.
- Jo també m'alegre d'haver-te conegut - li diu Jesús amb un somriure, i afegeix per
a tranquil·litzar-lo-. I no patisques. T'assegure que algun dia tornaràs a reunir-te amb mi.
- De veritat?! -diu Ajaz, que sent com si li hagués llevat un gran pes que oprimia el
seu cor.
- Sí, segur -respon Jesús.
- Aleshores ara sí que puc anar-me'n tranquil. Adéu, Mestre. Adéu a tots.
- Adéu. I recorda saludar a ton pare de la meua part! - li crida Jesús, perquè Ajaz ja
s'ha posat en camí.
- Així ho faré! -crida Ajaz. I torna a dirigir la vista al camí per a continuar la seua
marxa. El camí que el conduirà a son pare.

*************************

- ¿"No exactament"? Vull dir que físicament no el vaig tornar a veure mai més.
Però que en realitat era com si no ens haguérem separat, com si continués entre
nosaltres- i ara intenta explicar-li el que ocorregué.- És que, ara veuràs, vaig estar prou
de temps amb mon pare. Ja era molt vellet, i em necessitava. I jo, que havia recuperat la
força i la vitalitat, no anava a abandonar-lo. Així que em vaig quedar amb ell fins que la
seua vida es va acabar. Almenys el vaig poder acompanyar durant el final de la seua
existència.- I fa una pausa per a acompanyar la solemnitat de les seues paraules. Però
després prossegueix.- Aleshores va ser quan vaig decidir tornar a reunir-me de nou amb
Jesús. Però pel camí em vaig assabentar de què l'havien crucificat. Jo no m'ho creia. Un
mestre tan bo, tan bona persona... Com anaven a crucificar-lo? Em va costar molt
d'acceptar la seua mort.

*************************

- Què?
- Que l'han crucificat.
- Què?! No pot ser!
- Doncs així és.
- Però si ell era un bon home, no li feia mal a ningú. Com pot ser que l'hagen matat
com a un criminal?
- Ho va demanar la gent.
- No m'ho puc creure. Jesús era un bon mestre, ens ensenyava coses molt valuoses. I
la gent, en compte d'agrair-li-ho, va i el crucifica...
- Doncs així ha sigut.

*************************

- Però encara em va costar més acceptar la seua resurrecció.
Molts deien que havia ressuscitat, però jo no m'ho creia. Jo sabia que Jesús era un
bon mestre, però d'ahí a ser el Messies...
El cas és que vaig estar parlant amb uns quants apòstols i tots em confirmaren que
Jesús havia ressuscitat, i que era el Messies.
De totes formes el que m'acabà de convèncer va ser el canvi que vaig notar en la
gent. A mesura que passava el temps, em donava més i més compte de què Jesús estava
viu, de què el seu esperit estava amb tots nosaltres. Aleshores sí que vaig creure que ell
era el Messies de qui parlaven les escriptures, i em vaig sentir feliç d'haver-lo conegut.
Però encara era més feliç pensant que estava viu i que habitava amb tots nosaltres, i que
ja no ens tornaria a deixar mai més.











Sueca, a 1 d' agost de 1995.
Joanjo Aguar Matoses.
A Ana.


7