L'Adriona i la Nísia (i la Gòria)

Un relat de: touchyourbottom
Reia sola, sanament sola, l'Adriona. Reia sola pel carrer sinuós (sí: nuós en els entrants i sortints de les rialles) de barri antic, al capvespre mentre setembre s'encetava. La gossa, la mascota, la seguia força més enrera.

-Hauria d'anotar en la llibertat d'una llibreta oberta el que ara sento!

Anar carregada li ho impedia, en aquell moment.


La Nísia corria a velocitat mitjana amb les vambes quasi foradades de la sola. L'aturà una bassa de la pluja de feia unes hores, el tornassol provocat per unes gotes de benzina, per aquells colors sota la il·luminació d'un fanal. Les vambes eren llesques de formatge foradat? Hahaha! Maleïda crisi! Més l'acceptar els canvis físics arran dels seixanta: el cos se li havia eixamplat, uns quilos havien volgut manar on situar-se. Acceptar. Enfrontar, tossuda, el cada dia amb un pensament positiu que havia après que s'havia d'aprendre superposat al negatiu que, inexorablement, se li presentava fitxant el cada dia i amb força quan la ment atacava en despertar.

-Dionísia? Ja fas mala cara?

Aquelles dues preguntes curtes seguides d'un pretèrit amb en Muald, qui feia 666 que era mort. Havia de trencar cap continuació, no sentir-les en obrir els ulls.

-Prou!

Quasi ensopegà amb el gos de l'Adriona.

Se'l va mirar. Somreia, sí, pacífic, beatífic, l'animal d'aquella noia vista uns quants cops que no calia ser massa llesta per titllar d'ocupa. La Nísia va acaronar l'animal sense por. La propietària era més avall, avançant per la vorera estreta portant una perxa trobada a tocar d'un contenidor o a la deixalleria i que tornaria vintage per vendre-la (o no). Es sentia fluixet, però es sentia com reia. A la Nísia li encantava l'aspecte bohemi-cirquenc de la jove: rastes cremades com el sostre d'un postre dolç, jaqueta ampla de ratlles sota la qual no podia saber si hi duia un top enlairat com un tap o una camiseta originalment tronada; pantalons verd poma no importada; mitges amb ratlles blanques i negres; i sabatots de batalla. Un caminar inelegant, de gambades. Aquella noia formava part de la colla Antigermans, que es definia per haver-se'ls tret del damunt perquè eren gèrmens que els havien fet mal i malbé. No eren ells, els estranys, asocials, tarats, desgraciats...havien assumit que els ho insuflaven per dolenteria. Així havien creat Antigermans, que ja comptava amb uns quants 'centres-àmbits-agafats-a-propietats-de-més-de-trenta-anys-no-usats'. La gent els mirava despectivament, jutjar-los esdevenia el pa diari. La Nísia, d'haver-ho sabut o haver-s'ho trobat anys enrere, s'hi hagués afegit. A ella també l'havien ferida, una germana, una gèrmen psicòpata que la menystenia fins més enllà de qualsevol horitzó imaginable i amb un consens dels progenitors que s'ignoraven.

-Dionísia, mira: qualsevol forma de cagarro, merda. Totes són com tu. Ets fastigosa. Et fan pudor les aixelles...i el cony! I té: flaira el paper d'eixugar-te el cul, té!

L'havia pres del vàter, li estampava pels nassos. Ella, en canvi, li tornava:

-Fixa't en les gotes de sang de la teva regla, Mireia! Obres d'art abstractes. Cauen, s'escampen com fum líquid. Són festes de líquida pirotècnia!

-Com parles, que no se t'entén bé i que marrana! Estàs malament del cap!

La perseguia en tots els entreteniments i si eren de l'ànima, més.

-Ets boja, parlant sola mentre la rentadora gira, gira, gira.

Per què la despertava de l'estat extàtic en què, amb el so de la màquina que li servia per visualitzar un aparell per passar a una altra dimensió s'evadia a llocs paradisíacs, a móns diferents, acompanyada d'un noi de la classe que li agradava i a qui abraçava i petonejava -llavors sí? Perversa Mireia!

Quan estaven de bones, bonatxassa com era, la Nísia li contava aquells viatges meravellosos amb tots els ets i uts. L'altra corria a queixar-se als pares:

-La Dionísia és una pesada, no calla! Feu que calli!

-No l'atabalis! Que no estudies? A veure si treus notes com les de la teva germana, que no ens dóna cap problema! Sempre badant, com encantada, què farem amb tu?

-Delivery Sister, hahaha!

Li va venir al cap com havia titulat una cançó que s'havia empescat quan aprenia anglès, composada amb la pandereta dels Nadals on es sentia més morta que el gall.

-Tens el fetge podirt! Podrit liver! Delivery Nasty Sister, hahaha!

El gos continuava deixant-se acariciar. L'energia d'aquella dona amb roba esportiva que no disfressava un no ser convencional l'omplia de pau que la Nísia desconeixia que transmetia i que l'animal va provar de tornar-li.


-Sí, tens raó, gos. O gossa? A veure? Ets femella. Tens raó. Haig de tirar líquid verd al vàter, antigèrmens. Verd o blau? Ah, verd! El verd de les libèl·lules de tardor o primavera, que és quan n'observo quan vaig pels camins a tocar de rieres?

-No pas- la gossa respongué- Em dic Gòria.


-Glòria?
-No. Gòria. De Gregòria.

-Oh! Jo Nísia.

-De Tunísia?

-De Deonísia.

-Prens anís?

-En format anissos, granets per passar per la llengua i gratar el paladar. No pas licor en copa, fa venir set. Però informa'm del verd vàlid antigermana.

-Veus aquella llauna esclafada sota una canal i sobre una clavaguera?
Aquella lluïssor que no és de mosca vironera ni de falsa maragda. Aquell.

-No duc les ulleres d'observació fidel. Em sap greu.

-En quin grau et falla la vista?

-El just per fer prou la punyeta. Veig els estels imprecisos, preciosament imprecisos, aquí hi guanyo.

L'Adriona , que era al final del carrer, es va aturar per descansar, tot i que riure era genial contrapès i quasi la feia ballar un inventat contrapàs. El cel s'enfosquia més, la Gòria s'havia encallat més avall. Va xiular per cridar-la.

-Gorieta, vinga!

Sabia que hauria de repetir-ho tres vegades. La Gòria era de fer-se esperar i, com que ella compartia aquell hàbit, es repenjà contra una paret per tafanejar l'ambient de les terrasses poc plenes d'una plaça. Quan acabessin del tot vacances i temperatura òptima una capa de grisor de calma -necessària- s'hi instal·laria. S'enretirarien taules i cadires. Com cada any. Se li va clavar la mirada en el verd d'unes ulleres de sol situades al cap d'una dona tipus gallina lloca de papada i pit amples tenyida amb els cabells de color cirera afrodisíac amb un pentinat punxeta-eriçona més antinatural que el discurs d'un polític corrupte. Feia cara de gran satisfacció davant una tònica buida mentre xarrupava un glassó que havia tret del got. A l'Adriona se li va obrir un calaix, una finestra.

-Em recorda la tia Clara!

La tia Clara que havia desaparegut en la clariana perquè li feia joc amb el nom. Clariana d'un bosc també desaparegut. Massa angelical era, la tia Clara. L'Adriona era petita i li van explicar com un misteri i misteri havia quedat.

Uns copets a l'esquena: la Nísia, amb la Gòria.
O la Gòria, amb la Nísia. Qui portava a qui? De fet, les dues es menaven.
L'Adriona va somriure, sentint sana connexió amb aquella dona que podia considerar com una mare, germana gran, amant (amant!).

-Escolta, no sé què està passant, però...voleu venir al meu àtic a prendre un te?
Ho deixà anar, tremolosa i decidia alhora.


En ser-hi, la perxa volgué caure entre un moble colonial antic -feia olor de colònia de bebès que ranciejava- que supurava missatges de terres explotades i una calaixera d'ebenisteria que no es soportaven ni es suportaven. Per aquell motiu patien d'un tipus de corc impensable en fustes fermes i nobles.

La Nísia i l'Adriona, amb la Gòria estirada en un kílim endormiscada, es van contar i cantar totes les vides i encara més.

L'Adriona oblidà d'on venia i cap on anava.

La Nísia es desfé d'on volia anar i d'on havia anat.

La Gòria emeté un lladruc perllongat que es transformà en un fil d'or que s'estirà com la mongetera màgica d'un conte que les dues dones coneixien, que havien escoltat i llegit en la infantesa, en una infància comuna i paral·lela.
Aquell cordó daurat compartit s'entrellaçà al fulgurant estel Venus, que parlà:

-Tant l'una com l'altra sou tant! Heu vençut. En aquest instant s'instaura l'inici de l'encontre que estava programat. Gaudiu-vos, res ho impedirà.

I esborrà, Venus, dubtes d'ambdues de visites posposades a entesos en salut mental i emocions. La Nísia ho hauria fet buscant un 'sí' corroboratiu, una entesa, tenir raó, que no curava; l'Adriona, cercant el 'no', tustaire, que tampoc arrenjava res. No, no els calia. Havien fet bé.

Un nou lladruc, com un so diví, s'embolicà amb la tela negra de la nit. Una serenitat agradable encerclà l'espai que les englobava. I endavant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

145 Relats

75 Comentaris

23735 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).