L'adéu més trist del món.

Ratllant parets, plenes d'escletxes que deixen passar la foscor. Tot el color s'ha esfumat, no el puc ni imaginar. I això em desespera. Imagina que deixes d'imaginar. Imagina que les soles de les sabates t'arrosseguen per un camí ple de punxes, fines, curtes, i no et deixen aturar.
Qui ets tu per empènyer el meu cos cap a la teva vida? Qui creus que ets per envoltar-me amb el teu vel, suau, de seda,i després, amb aquestes carícies, punxar-me fins deixar-me sense alè, sense res? Qui ets tu per dir-me que creus que la meva veu t'hipnotitza i que mai podràs viure sense la meva dansa? Com pots dir-me tot això, fent-me sentir el sol en un dia de pluja ,i després canviar aquestes paraules per un adéu...? L'adéu més trist del món.