L'adelfa micucucusa

Un relat de: Mena Guiga
El relat 'L'adelfa micucucusa' el composo de diferents parts-minirelats en funció dels diferents títols que em venien a la meva hiperactiva closca, tot i que, com es llegeix, n'he escollit un com a títol principal.

1-L'ADELFA MICUCUCUSA

Un homenet enamorat de la botànica de parcs i jardins va encisar-se per aquella adelfa que li xiuxiejà que era micucucusa sense cap més explicació. A elll, sabent que era altament verinosa i que àdhuc podia atreure desgràcies, no l'importà. En tastà fulles, llepant-les i rosegant-les amb èmfasi i èxtasi. N'olorà les flors arxiintensament.
-Amor meu, baladre. Amor meu, trinitària. Amor meu, llorer rosa!-exclamà dient els noms que coneixia que aquella arbustiva rebia.
No li van caldre els altres ingredients que en temps medievals es barrejaven per tal de morir intoxicat per les emanacions. Només volia les de la seva adorada adelfa, tan arrodonida i bella, ella. I ell morí de plaer: divina gràcia.

2-MICUCUCÚ I LA'ADELFA

Micucucú era el nom d'un nen que li havia estat posat arran d'observar, la mare bogeta, una matrícula d'un autocaravana atrotinat pintat de color magenta. M4441. Li vingué: Micucucú. La ema, el so inicial dels quatre i el del nombre u, tot sumat. Aquell vehicle tenia tatuada, en un lateral, una adelfa. Estava tan ben pintada que molta gent creia que era de debò, que creixia adossada al cotxe.
El nen, quan va tenir cinc anys, que eren el 4 sense repetir i el 1 d'aquella matrícula ...li va venir que moriria als 14 o als 41 i va voler saber-ho per escurar bé l'existència.
Per l'edat que tenia, era molt intuïtiu. La seva mare li havia contat el perquè de dir-se Micucucú i Micucucú ho trobà genial. Però no li va explicar el que el preocupava. Tot solet, mentre ella feia una migdiada, va anar al jardí, on una adelfa plantada el mateix dia que la mare va escollir-li el nom creixia vigorosa.
-Així, doncs, què...em dius fins quan?
-Ni 14 ni 41. Junts!
L'infant comptà: 55.
-Ep: i afegeix-li els dos quatre que hi falten. De la manera que et convingui!
Somrigué, agraït. Una llum interior li mostrà tant com hauria de fer...i tot era bo.


3-LA DELFIDELFA

-Al teatre municipal fan 'Les tres porquetes desnonades'.

No hi aniria pas. No volia haver de pagar nou euros per veure un grup local que sí, s'ho passaria bé, i podia ser interessant per allò de la sàtira àcida, però no li vingué de gust. Volia posar-se a tocar de la delfidelfa, l'adelfa de l'àvia Delfina. Allà cap serp no la picaria ni cap rata se li aproparia: l'adelfa els era letal. La Zozó escriuria el text del cada dia, amb el cul tocant el terra on unes quantes formigues encetaven temporada fent fila cap a un tros de pa amb formatge Philadelfia. La noia tres quarts solitària amb l'autoestima sana pensà en la colla d'amics que havia insistit en anar a veure l'obra. Però ella, aquell dia també, desitjava l'estar amb ella molta estona.

La delfidelfa la protegia de molt més del que es pensava.

La Zozó anotà que aquell dia havia vist herba borratja amb les flors d'un bell blau que semblaven estrelles amb un fibló negre al centre. I amb les fulles i tiges peludes. Que havia agafat unes parts vegetals seques que feien pensar en placentes. Que en estirar-les de l'enfiladissa d'on penjaven alliberaven angelets, l'aire ple d'angelets amb els quals anys enrera es farcien matalassos (i els somnis, aleshores...com serien?). La Zozó va escriure que una ampolla de plàstic de litre i mig no acabava de caure de l'ampit d'una finestra cega d'una casa antiga en un camí rural, mentre al seu dins, que encara es transparentava prou, una certa quantitat d'aigua que contenia s'anava corrompent. Totes aquelles observacions trasplantava, la Zozó, a la llibreta d'espiral i de fulls quadriculats. No ho mecanografiaria pas. Ni ho passaria a l'ordinador. La delfidelfa li demanava de fer-ho d'aquella manera. Llibreta acabada, que la Zozó desava dins un cofre de fusta impermeabilitzada que ocultava dins l'adelfa. N'hi havia uns quants, ja. Feina feta, respirà sense por la vida que li guiava, en part, l'àvia traspassada. I que abraçava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436287 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com