L'ACCÉS A POLÍTIC PROFESSIONAL

-Buenas, venia a fer “la prova” per a professional de la política.

-Passe vostè. Com li diuen?

-Sóc Pepe Saltamarges.

-Home, quin nom més adient! i, digues, cap on vols tirar, a dreta o esquerra?

-No vull ser pedant, però sóc un erudit del pensament “socialisto”, i tinc familiars que m’avalen aquesta “afició”.

-Molt bé, a vorer, tu, a què estàs disposat?

-La meua il·lusió és ser Alcalde de la meua ciutat uns quans anys i després anar-me'n d’assessor o de diputat sense que ningú em controle fins jubilar-me.

-Bé, a vorer, comencen l’anàlisi... detalla’m el teu trage ideològic.

-El trage polític que puc oferir és el seguent: jaqueta socialdemòcrata estampada amb motius de progrés “decimonònic” marca Bernstein. Camisa socioliberal amb ratlles “igualitàries” i “progressistes” marca Condorcet. Corbata ben al centre, estampada amb “moderats” motius ecologistes, marca Rousseau. Pantalons de talla anglesa, laboristes, amb butxaques econòmiques on càpiguen la lliure empresa i l'intervencionisme selectiu de l'Estat, marca Marx&Engels. Sabates negres anarcosindicalistes preparades per a córrer eixos camins de justícia davant l'abús de l'empresari explotador, marca Rocker. Per finalitzar, mitjonets blaus estampats a l'europea amb les estrelletes pertinents, marca Gasset.

-Home! Però si t’has deixat el més important... els calçotets!

-Però, si els calçotets no es veuen!

-Justament per això és la peça més important! Cal tenir en compte que, per arribar a jubilar-te en política, és necessari, tant en dretes com esquerres, ensenyar de tant en tant els calçotets (i això es fa en privat). Si un és perspicaç i aconsegueix mantenir-los nets, la “cosa” sempre anirà avant. Però si se'ls embruta... ja l’ha cagada!... ja s’ha acabat!

Mira’m a mi, no he volgut continuar de polític perquè, avui, des de la meua empresa dirigeixo el “ganao” polític i li trac més “partit”… sóc poderós, sóc immune!

-Fotre! encara hi han de més ganduls que jo! Però, collons! Mai no l’han “pillat” a vostè amb els calçotets cagats?

-Tot te un preu! És el meu axioma. Jo tinc molts diners i moltes amistats de pes “institucional” gràcies a aquesta condició social.

- Caram! A vostè li llaven els calçotets tacats de merda també en privat! Quina sort! He vingut al lloc escaient, així doncs, assessore’m quina classe de calçotets he de ficar-me... açò m’agrada!

-Be, evidentment han de ser blancs com la neu i marca Barrabàs!

-Barrabàs? Quin “pensador” és eixe?

-No, home! era un lladre consolidat que el poble jutjà innocent, però, ja saps! de tant en tant!... i ara, continuem, si fores Alcalde, què faries?

-Bo, jo eixiria al carrer tots els dies a tocar l'esqueneta a tots els veïns “torejant” a aquells que venen a reprendre’m, m’acompanyaria d'una “llibreteta” i un “llapiset” on anotar totes les seues “particulars” queixes, encara que a la nit les llançara a la paperera. Esmorçaria “porreta” amb els meus companys i així, entre copes i puros, impregnar-me de saviesa en maquinació orgànica a través del “clarivident” fum polític que eixira de boca de tan il·lustres estrategs de la fontaneria política. També tindria com a precepte la “dinà” al restaurant cada vegada que es presente un “personatge empresarial” o “polítics executors de subvencions” i així, entre l'arròs, les gambes i el cava, tancar eixa negociació per a bé de la ciutadania. Així veig jo l’eficàcia en la gestió política... per suposat, sense tenir cap mirament respecte de les despeses de l'àpat, que això ho paguen els ciutadans i la causa està ben justificada.

-M’has deixat bocabadat! Molt bé! Tu pot ser un bon polític!

-L’únic problema que tindria és amb el discurs, me’ls han d’escriure tots perquè jo no tinc ni puta idea i, a més a més, no sé en quina de les dues llengües convindria més per vehicular la peroració, em podria vostè assessorar?

-Bé, com vaig a recomanar-te als de la rosa, t’aconsellaré sobre l’art de la declamació: el discurs no mai ha de ser radical, o siga, no s’ha de parlar “tot el rato” en valencià ni, per suposat, referir-se en cap moment amb el terme “País Valencià”, això no és gens aconsellable, doncs pot llevar vots. El valencià sols pot utilitzar-se exclusivament al començament i acabament de l’al·locució, en el teu cas versaria d'aquesta manera: “Bona vesprada, estimada ciutadania! frente a la política de escaparate que esta promoviendo la derecha”… por eso, ¡vamos a ganar estas elecciones en esta Comunidad! Anem a guanyar estes eleccions!”

Aquesta observació ha de tenir-se molt en compte, doncs, si tot es fa íntegrament en valencià, es corre el perill que l'electorat de centredreta, o siga, l’ample sector “moderat” de la ciutadania que lluita contra els “excessos” del valencià, vaja i vote la corda que no convé.
La veritat és que tots els meus grans amics són de dretes, i per això, malgrat pillar a molts amb els calçotets plens de merda, continuen guanyant per majoria absoluta... perquè sempre em fan cas!

-Vostè és un vertader mestre! Escolte, mire, m’ho he pensat millor, clavem vostè al PP.

-Nosaltres, amic, sempre tenim el deure de preguntar-nos íntimament: on no pujaré? Així, qualsevol escala es bona sempre que ens ajude a escalar el cim que pretenem. Jo, a la meua empresa, tinc accés a escales de tot tipus i colors per a tot artista "Xikiliquatre" que vullga servir els meus interessos (necessari per aconseguir la seua ambició personal): rojes, blaves, verdes, rojes i negres, grogues i rojes amb la plataforma blaveta... ara que, les millors (i les més costoses), siguen del color que siguen, son les plegables per la seua versatilitat: pots arribar fins el súmmum de la política amb els avantatges que açò comporta, doncs jo, havent conegut als “homologadors d'escales”, dono la facilitat de, en qualsevol moment delicat, tancar la “paradeta” sense fer espectacle, car, al maleter del qualsevol auto, per llarga que siga, un la pot portar amagada i “escampar la boira” ràpidament cap a llocs on es puga estar tranquil·lament tombat al sol lluint els “Barrabàs”. Tu eres un bon candidat a aconseguir-ho.

-Genial! però, escolte, sols una pregunta: què passa amb els polítics integres d'honestedat ideològica? doncs, de cada vegada se’n veuen menys pels partits.

-I tant! ja m’encarregue jo de, si desdenyen les meues escales, si no volen combregar amb el consens que jo els oferisca, fer-los la vida impossible… Tinc comprats tots els diaris, periòdics i emissores de ràdio per foragitar-los! A vorer que s’hauran pensat aquestos! Al carrer! Si no fos així, em buscarien la ruïna! Ens ha fotut!!

-No s’altere, home! però… i el poble?

-Ja ho deia Horaci: les persones són enganyades per l’aparença del bé, el poble, a la fi, desitja ser enganyat! Mira, sinó, l'èxit electoral del meu amic Mariano.

-Ara si que em deixa vostè amb la consciència més tranquil·la, així doncs… Que siga enganyat!!