L'Abuela

Als nens, entrar a l'edifici ja se'ns feia extrany. Era tan petit com tu, tan vell com tu, i feia aquella olor que sempre associariem a tu.

Si l'edifici era petit, el pis, a la planta baixa, era minúscul. Quan ens hi reuniem més de cinc persones, acababem irremeiablement relegats al pati, al qual s'hi accedia per una petita escala que servia de seient improvisat. I no sé, no sé si sempre feies el mateix, però si penso en tu només et puc veure asseguda davant la taula, raspatllant amb una habilitat sorprenent aquella llarguíssima melena grisa que, als teus noranta-i-tants, encara et donava de vegades un aire d'innocència infantil. I un cop raspatllada, encara arribaves a fer-te una trena. Nosaltres et miravem, els petits de lluny, sense gosar apropar-se, i els més grans, respectuosos, intentant dissimular que, a nosaltres també, la visió descarnada de la vellesa ens produïa una barreja de fascinació i desassossec que no aconseguiem entendre.

Potser peco de sobèrbia, però crec que tenies un vincle especial amb mi. Potser per ser la més gran dels teus besnets, potser perque, llavors, era la única que parlava la teva llengua. Potser, simplement, la llunyania que feia que ens veièssim només un o dos cops per any t'empenyia a abraçar-me per cada un dels cops que abraçaries els meus cosins. I mentre jo lluitava per lliurar-me de l'abraçada sense ferir els teus sentiments o endur-me la bronca d'algun dels adults presents, m'agafaves la mà ben fort, i m'hi posaves, ben arrugat, un billet de deu francs que havies dut tot el dia a la butxaca de la bata, esperant l'ocasió de donar-me'l sense que ningú ens veiés. I em xiuxiuejaves a cau d'orella que em comprés una motxilla per l'escola i estalviés la resta.

Malgrat que semblaves tenir el cap molt clar, no sé si series conscient que hauria de demanar als pares que m'els bescanviessin per pessetes. Ni si t'adonaves que, quan marxavem, el billet, que evidentment no donava per comprar una motxilla i a més estalviar, reapareixia al costat d'aquell telèfon de grans tecles.

Ei, i tot que la nostàlgia de fets que mai han passat sempre m'havia semblat futil i innecessària, penso en com m'agradaria que haguéssis viscut uns anys més, per poder seure en aquella taula i ajudar-te a fer la trena escoltant-te parlar. Parlar de la teva vida, que és parlar d'aquella història que en els llibres sembla tan llunyana. Perque només fugint de dates i grans noms, pactes, xifres, batalles i governs, podria arribar a entendre la història de veritat, la de la gent, la de la familia.

Els lligams familiars no son el meu fort, és veritat. Però si hi ha algú en qui sempre pensi amb un somriure, abuela, aquesta ets tu.