L'absurditat de la vida

Val la pena lluitar si al final del camí hi trobem un gran buit? Val la pena caure i tornar-se aixecar per aconseguir objectius i llavors perdre tot el que hem aconseguit?

Des de ben petita, la mort ha estat una cosa ambigua per mi, una contradicció envers néixer, una pregunta sense resposta. El meu avi sempre em recorda aquelles tardes d’estiu, sortint de l’escola, asseguts al banc de la plaça, en què jo sempre li preguntava sobre el per què de la vida i ell tot estranyat mai sabia què respondre’m.
És molt curiós que una nena de ni tan sols vuit anys es pregunti si val la pena viure o no.

Ara he aconseguit entendre al meu avi i la cara d’incertesa que posava davant d’aquest plantejament, ja que encara que els anys hagin anat passant, no he aconseguit trobar una resposta clara ni suficient, i segurament és el mateix que li passava a ell.

L’única manera que he trobat per deixar de pensar en coses absurdes com saber si val la pena o no viure és deixar a un racó totes aquestes preguntes desconcertants i a la vegada incertes. Per tant centrem-nos en saborejar cada moment i en guardar-ne el nostre millor record.

M’he basat en fets, en experiències bones i dolentes, en sentiments, en passions, en amistats, en plaers, en imatges, en persones importants... i només he aconseguit reflexionar sobre la vida i les coses que m’impulsen a tirar endavant.

Viure la vida és només el principi, les conseqüències i els fet que vénen després ja es decidiran amb el pas del temps. Ja els decidirem nosaltres amb la nostra conducta.
D’alguna manera, hem d’aprendre a aprofitar bé el temps i cada segon de la nostra existència. Ja es prou complicada la vida, per tant deixem de ser pessimistes, de buscar tres peus al gat, i centrem-nos només en viure cada instant com si fos l’últim.

Començarem per saber valorar-nos a un mateix. Si d’entrada no ens sentim satisfets amb nosaltres mateixos, tot el que vindrà després serà moralment insuficient. Per aprendre a valorar als altres, primer, hem de donar-nos prou importància i saber valorar cada defecte i cada virtut. Però fins a un cert punt i sense ser egoistes amb els altres. Tampoc hem deixar que els altres influeixin sobre les nostres opinions. Les amistats, la família i els sentiments que ens transmeten poden ser suficients per canviar els nostres actes, ja que són persones que creen el nostre món i per tant, ens aporten molt més del que nosaltres creiem. Però és primordial que acceptem les seves opinions i punts de vista, però que a l’hora de decidir ens centrem en les nostres, i en la nostra voluntat.

Cercar la felicitat, segons diuen, és la meta de tota persona humana, per tant cada somriure, serà una mostra d’il•lusió, un pas més cap a ella.
Hem de saber adaptar-nos a cada situació, ja que com sabem no tot són coses bones a la vida. Afrontar cada situació que pugui aproximar-se i superar-la és el millor recurs possible. Per tant, res de fugir dels problemes, com abans se solucionin millor.

Tenir esperança per fer realitat els nostres somnis també és un motiu clau per viure. Viure ens fa grans i ens fa triomfadors. Som autèntics guerrers que lluitem contra grans exèrcits. Som perdedors i a la vegada vencedors d’una disputa, la vida. Només els que miren cap al futur, lluitant a cada pas del present, són els que realment aconsegueixen els seus somnis.

Saber aixecar-se un cop ja has caigut, saber plorar, donar-nos per vençuts, és part de la vida. Tenir por i a la vegada sentir-nos valents ens fa ser humans. Veure tot el que hem aconseguit, el que hem perdut, ens fa ser una mica més forts i alhora una mica més febles. Un cor trencat, que hem tornat a reconstruir amb una altra persona a la qual li hem ofert tot el poc que teníem, i veure com és feliç al nostre costat, són una mostra dels simples instants que es perden amb el temps.

Hem de saber mirar enrere, i avui, somriure pensant en totes les coses bones i dolentes que ens ha portat la vida, per viure-la una vegada més.

L’altre dia, uns vuit anys més tard, tot jugant a filosofar, vaig plantejar-me-la per darrer cop. En aquest, però, tenia un bon amic al costat que va ajudar-me a tenir-ho més clar.
Jo li vaig preguntar si valia la pena lluitar i viure al màxim cada moment sabent que tot acabaria un dia o altre. Ell em contestà que si no creia que tots els bons moments, els amics, les persones que més estimava, no valien prou la pena i no li donaven prou sentit a la vida. És un preu poc just a pagar, vaig contestar-li jo, ja que només amb això ja val la pena viure i ja és motiu suficient per seguir lluitant, el que no val la pena es perdre-ho tot un cop ho tens.