L'abric

L’ABRIC

La guerra s’estava acabant. Amb la caiguda de Barcelona el vint-i-sis de gener, tota Catalunya estaria en poder dels feixistes en pocs dies. En Guillem Català estava esgotat i desmoralitzat. Havien rebut ordres de l’Estat Major de creuar la frontera abans que els atrapés l’enemic. No entenia per què havia de fer-ho. Des que el van mobilitzar s’havia limitat a complir ordres. Per la seva edat, es va quedar fent tasques a la rereguarda, i mai va tenir càrrecs de responsabilitat; no tenien cap motiu per represaliar-lo. Solament havia trepitjat el front durant l’ofensiva de l’Ebre, ara feia vuit mesos. Des que havia marxat de Barcelona no veia l'Imma ni el petit, i ara anava cap a l’exili sense tenir-ne noticies. Això el desesperava. Era fort i optimista, i estava convençut que aviat es retrobaria amb la família. Mentre estava immers en aquests pensaments es va sentir la veu del Capità.
—Vinga, nois, aixequeu-vos, hem de reprendre la marxa.
Els soldats van caminar darrere l’Oficial. La carretera anava plena de civils i militars en la mateixa direcció.
A la matinada d’un dia fred i gris de finals de febrer, en Guillem i la seva unitat van creuar la frontera de Le Perthus deixant les poques armes que els quedaven en mans dels gendarmes. Seguint instruccions, es van agrupar amb els altres exiliats en un camp de futbol de la localitat. La columna de soldats s’instal·là en un racó d’aquell refugi improvisat, disposats a reposar forces. De sobte, va sentir que algú se li estirava al costat. S’incorporà i va veure un xicot desconegut. El seu aspecte era molt pulcre. Vestia un abric aparentment nou que lluïa els galons de tinent.
—Em dic Eliseu. M’he quedat sol i, en veure un grup de soldats, he pensat que amb vosaltres estaré més segur.
—Jo em dic Guillem. On són els teus homes?
—Estava al comandament d’un escamot que ha defensat Barcelona fins a l’últim moment. Vàrem lluitar amb els feixistes carrer a carrer, pràcticament cos a cos, fins que tots els meus companys van ser aniquilats. Jo sóc l’únic que me n’he sortit. Quan ja pensava que tot s’havia acabat, un vehicle conduït per un oficial em va treure de la ciutat. Ell m’ha donat aquest abric nou.
—I com ha estat la caiguda de Barcelona. Hi tinc la meva família.
—Tot ha sigut molt ràpid. Solament uns pocs vàrem oferir resistència i mira el resultat, tots morts.
Els dos nois de seguida van congeniar. Junts, van fer el camí fins al camp de concentració que les autoritats franceses havien establert al poble d’Argelers. Estava situat a la platja, a tocar de la mar, i es limitava a un filat que mantenia els refugiats separats de la població civil francesa. El custodiaven soldats-mercenaris senegalesos, que mantenien una actitud despectiva cap aquella pobra gent que deixant-ho tot havia agut de fugir per temor a la repressió de l’exèrcit rebel espanyol.
Els soldats, amb els pocs elements trobats o facilitats pels veïns del poble, van construir cabanes a la platja per donar aixopluc als ferits i als més necessitats del camp. Van organitzar-ho de la millor manera que van poder, amb els escassos i rudimentaris elements amb què comptaven, per fer que la vida quotidiana d’aquella gent fos el més suportable possible.
Van passar quatre mesos interminables, fins que un dia aparegueren uns oficials de l’exèrcit francès per entrevistar els refugiats. Serien traslladats a un altre camp on s’iniciarien els tràmits per obtenir l’estatus de refugiat. Aquells que volguessin tornar a Espanya se’ls portaria a la frontera, on els entregarien a les noves autoritats. Els dos amics sabien que havien d’emprendre camins diferents. L’Eliseu no podia ni volia tornar a un país amb el qual ja no hi tenia cap lligam i governat per aquells que havien portat el dolor, la mort i la misèria a la seva gent. Volia continuar lluitant contra el feixisme i els presagis que s’estenien per Europa li deien que no trigaria a fer-ho. Tot al contrari, per a en Guillem, aquesta era l'oportunitat de tornar a Catalunya i retrobar-se amb la família, si bé temia el tracte que li donaria el nou règim polític. Quan es van separar, l’Eliseu li va donar a en Guillem l’abric d’Oficial, que encara mantenia la seva bona presència.
—Té —li va dir— a tu et pot ser molt útil i jo segur que n’aconseguiré un altre.
L’Eliseu es va allistar a la Legió Estrangera francesa i al cap de poc temps va tenir l’oportunitat de lluitar contra l’Alemanya nazi. En Guillem va ser enviat a la plaça de braus de Sant Sebastià reconvertida en camp de presoners per a soldats republicans. Allí un oficial feixista es va enamorar de l’abric i l’hi va canviar per una barra de pa, una llauna de sardines i una recomanació que va permetre a en Guillem reunir-se amb la dona i el nen al cap de pocs mesos. En Guillem no va saber mai més res de l’Eliseu, però, en el seu cor, sempre va quedar el record d’aquell encontre casual i d’aquell abric que li va permetre refer la seva vida.

JoanDeUrgell
Bcn 15/06/2011