L'abisme (II)

La següent passa fou decidida de forma fortuïta. Dies després de conèixer al meu psicòpata en les carreres. Ell em va trucar al mòbil. Jo era al despatx i l'adrenalina em pujar com si aquella mateixa trucada em delates davant del mon. Vaig parlar fluix fins que a l'altra banda del telefon l'home va cridar "Perquè coi parles com si estiguessis a la fotuda opera!". Em vaig relaxar i em dirigir a fora de l'oficina. Finalment semblava que aquell brutal individu també conservava, per la meva estupefacció, el seu intel·lecte. Em va dir que, ja que volia robar un banc, necessitaria a algú que s'encarregués de la seguretat i es donava la feliç circumstancia de que ell coneixia a certa persona. Em va passar a relatar la seva particular i mediocre historia: resultava que per certa injustícia del sistema ell havia trepitjat la garjola abans i, en el seu temps a l'ombra va conèixer a un individu amb una capacitat gairebé innata per a "sotmetre" qualsevol tipus de caixa forta o pany. L'hi deien l'Alquimista. Realment mai vaig trobar la relació amb la realitat però vaig acceptar el pseudònim. Ell em va citar per aquella mateixa nit a cert cau putrefacte semblant al del dia de la trobada, on tindríem el primer contacte. Aquella nit, dirigint-me amb cotxe al lloc, a l'hora citada, els dubtes em sobrevingueren caient vençut el meu pretensiós ego. Per començar...Com podia confiar en dos homes que ja havien sigut condemnats? D'altra banda, com pretendre convèncer a quatre persones corrents però esgotades per l'opressió de l'existència diària per a participar en un atracament? El pitjor, no seria jo boig, no deuria renunciar a tot? Finalment retornar la meva vella seguretat suïcida i auto-destructiva i decidir conèixer a l'home i sotmetre a la meva consciencia que, de fet, sempre fou sotmesa a la resta.

Vaig obrir una porta amb vidres tant bruts que l'interior només s'intuïa. L'ambient era asfixiant. Una pudor indefinible mescla de centenars d'altres fortors semblava agafar-te per el coll i estabornir els teus sentits. "Ei, Capone!", el gos conductor em feia un gest amb la ma, m'entre em dirigia a ell vaig veure qui l'hi feia companyia: un home gras en excés, amb roba de funcionari d'escala baixa que semblava no suportar el greix del cos, ulleres, calb i amb suor rajant per la front restava enfront l'altre amb un got d'aigua a la mà. Semblava nerviós. Em vaig senta al costat del gos. Ell em mirar amb un somriure sarcàstic i finalment digué "Aquest d'aquí es l'Alquimista" i senyalar amb la seva ma amb un puro a mig acabar a el gras. El citat em va fer un gest amb el cap. Jo l'hi vaig estendre la ma i ell se la mirar sense respondre'm. "Ho sento però no dono la mà". Aquesta resposta em va sobtar i vaig riure interiorment, pensant que la meva bogeria quedava reduïda a no-res front un psicòpata agressiu i un individu hipocondríac. Finalment l'Alquimista va començar amb veu fluixa i monòtona "Ho faig perquè les meves mans son la meva vida, no t'ho prenguis com res personal però aquest apèndix -diguen això aixecar la ma esquerra- es la meva forma de guanyar-me la vida i un instrument de precisió preuat...". En Joel va riure fortament, tallant la reflexió i, agafant-l'hi la mà digué "I també et va portar a la garjola!". En acabar de riure va reprendre el seu puro i l'altre home va restar en silenci. Jo l'hi vaig exposar la situació i ell finalment, semblant per moments vulguen dir alguna cosa però contenint-se estúpidament va concloure "D'acord, necessito els diners però mai he atracat un banc... ". Jo vaig riure hi digué "Tranquil, jo tampoc". El gos va bordar al meu costat. Després d'una estona de divagar sobre l'origen del pseudònim l'hi vaig preguntar el seu nom. Ell em va dir que no pagava la pena conèixer els noms, que no pensava tornar-nos a veure per a sopar o fer una cervesa ja que aquesta era la seva jubilació. El Joel va tornar a prorrompre en un riure estrident que hem feia mal al cap. En acabar la rialla de hiena vaig encetar el següent objectiu del grup. Necessitàvem un vehicle, potent i amb capacitat. En Joel, ja apagant el puro al cendrer, va dir per primera vegada amb seriositat "Crec que sé perfectament el que necessitem..." "¿Així que tens una furgoneta?-l'hi vaig respondre-" Ell em digué "No, però se on podem robar-la. Al circuit guarden unes furgonetes que van utilitzar a un rally fa un any...Serien perfectes per a la nostra intenció ". L'Alquimista va interrompre "Penseu per un moment... Robar una furgoneta com aquesta no comportara massa problemes? No la cercaran amb fruïció? " "Ho tinc tot aquí... -i en Joel es va indicar el seu greixos cap- La robem, aquesta mateixa nit (no hi ha més que un ridícul guarda de seguretat que ara deu dormir), la duem al meu garatge i la pintem de negre, canviem les rodes per unes de turisme i llestos... ". L'ocurrència d'aquell ésser em va sorprendre perquè tenia certa lògica. Una hora després paràvem el nostre cotxe, amb les llums apagades, al camp proper al circuit. En Joel va demanar-me la clau anglesa, cosa que m'estranya perquè em va dir que ell conservava claus que ens facilitarien l'entrada fins al vehicle, però l'hi vaig donar la que duia. Quan ja ens proposàvem iniciar l'incursió i varem cridar a l'Alquimista aquest es va negar a acompanyar-nos, adduint que algú haurà de conduir el meu cotxe en quant sortíssim amb la furgoneta. Em semblar raonable i l'hi vaig deixar les claus. Jo seguia a unes passes darrera del Joel, que coneixia el destí. En un moment donat varem arribar a les portes d'entrada i ell em va fer un gest amb la ma per que m'aturés. El fet em va sorprendre... Pretenia entrar per la porta principal? Llavors, abans de poder reaccionar, vaig entendre la raó de la clau anglesa. Ja veia a aquell ésser brutal corren cap a la cabina on el guàrdia dormia i vaig sentir uns terribles cops de metall contra carn. Vaig defallir però el boig sorgia ja de la cabina, amb les mans i l'eina plenes de sang, i cridant-me amb veu baixa. Vaig seguir-lo durant tot el procés obnubilat per aquell acte innecessari de violència i corprès alhora. Ell em parlava però jo no vaig respondre. Finalment només recordo sortir per la mateixa entrada a tota velocitat en la furgoneta, veient al nostre darrera les llums del meu cotxe conduit per l'Alquimista.