Laberint

Un relat de: Leela

Després,
de sospitar de la meva autèntica ombra,
de traicionar-me amb paraules sordes,
de malfiar-me d'un aliment
que provenia
dels meus batecs eixuts,
de defugir aquella mirada
que no em reflectia,
ni per error,
als dobles miralls,
d'haver esgarrapat la bogeria,
amb el cap ple d'ombres
i malsons,
rentant amb fruïció
unes taques invisibles,
ara,
i només després,
sóc a l'entrada del laberint,
i m'hi endinsaré,
buida de rancúnies,
amb pell tremolosa,
segura què pitjor bèstia
no gosarà apropar-se a mi.

Comentaris

  • Llibre | 01-11-2006

    Colpidor.

    I valent.

    M'agrada el plantejament seqüencial de tots aquests "després" que no tan sols enumeres, sinó que també matises, en alguns casos.

    Perquè per exemple, no et malfies d'un aliment qualsevol, sinó just d'aquell que tu saps que provenia dels meus batecs eixuts. O per citar un altre exemple, quan defuges aquella mirada, tampoc no és una qualsevol. No. És just la que no em reflectia, ni per error, als dobles miralls.

    I m'agrada, per descomptat, l'ara. Aquest "ara" que ha provocat el meu inici de comentari: colpidor i valent.

    Una immersió que pot ser dura, però de ben segur, també positiva per tot el que pot aportar.

    Un petó,

    LLIBRE

  • Mirar cap a endins...[Ofensiu]
    ROSASP | 17-03-2006

    requereix molta valentia.
    Tenim massa pautes heretades, on la imatge de la persona forta és la que es manté amb una esguard ferm i rígid, la que soporta estoicament tot el que li cau a sobre sense queixar-se, la que no sembla dubtar mai de res, la que no mostra feblesa.
    Però amb el temps, ens en anem adonant de que la força està en veure'ns amb els ulls lliures de judici tal com som i reconèixer només l'ombra d'un reflex.
    El primer pas al laberint que tots tenim a dins: sense rancúnies, amb els sentits a flor de pell i unes ganes immenses d'aprendre de cada instant de vida.
    Un camí tan inquietant com encisador, on les portes s'obren quan menys ens ho esperem.
    Sempre hi han monstres sense rostre concret que ens esperen, però saber-los part nostra també ens ajuda a créixer.

    Crec que has fet un poema madur, conscient i molt profund. L'he sentit molt proper; potser perquè jo també he decidit, des de fa un temps, entrar en el meu propi laberint, amb la certesa de voler endinsar-m'hi.

    Molts petons!
    Espero poder venir el dijous a la presentació del llibre de RC.
    Hi seràs?

  • extraordinari Leela![Ofensiu]
    llu6na6 | 30-01-2006 | Valoració: 10

    gràcies per llegir-me i comentar-me.

    M'ha agradat molt aquest relat que no perd força en cap monet. Té un nervi central que es manté de principi a fi.

    Duna gran intensitat i un mèrit notable, perquè autodefinir-se, autoexplorar-se, és de les coses més difícls que es poden fer, crec jo.

    Aquesta teva, és una gran capacitat: poder enfrentar-se amb un mateix sense por i entrar "en el laberint" amb la joia als ulls i la pau alcor.

    No. no hi ha per a tu cap perill possible, ni ningú que et pugui vèncer. Perquè tu has trobat dins teu la teva pròpia força.

    Molt bé Leela! Me n'alegor molt d'aquest relat i que aquesta sigui la teva experiència!

  • buida[Ofensiu]
    Lavínia | 19-01-2006 | Valoració: 10

    de rancúnies i després d'una anàlisi introspectiva tan ben feta; cap, però cap bèstia se t'aproparà perquè la teva força la vencerà.

    A canvi li podràs donar un poema com el que has fet, amb les paraules justes per expressar el que sents.

    Un petonàs

    Lavínia

  • Buscant el centre[Ofensiu]
    angie | 15-01-2006

    ens passem la vida, Leela. I que n'és de dur...
    El teu poema m'evoca imatges distorsionades, sentiments confusos i també una mica d'inseguretat.
    Sempre penso que en aquest tipus de poemes, el lector s'apropa al seu interior per a entendre el que el poeta escriu.

    Noia, ets una poetesa singular i ja tenia ganes de llegir-te...

    un beset

    angie

  • Un laberint d'esperances[Ofensiu]
    filladelvent | 15-01-2006

    He estat venint a veure el teu espai tot sovint, i me n'anava cua entre cames al veure que encara no publicaves res de nou. La teva poesia sempre em fa viure... la trobo intensa, plaent de llegir-la, i m'encanta aquesta sensualitat i elegància que poses en cada un dels versos. Són subtils les teves paraules, i aquestes imatges que a vegades, més que un significat, aporten uns colors, unes imatges o idees, creen una atmosfera.

    Bé, centrant-me en el poema, crec que t'hi has tornat a recrear. En l'estructura, perfecta i bella, i sobretot, elegant -al meu parer-; i en la riquesa de colors i idees, intenses i polides.

    Primer ens dexies anar aquest després, al que li incorpores una coma que primer m'ha semblat que no convenia, però que després he copsat com un espai o respiració per preparar tota la enumeració que després venia.

    Després,

    de sospitar de la meva autèntica ombra,
    de traicionar-me amb paraules sordes,
    de malfiar-me d'un aliment
    que provenia
    dels meus batecs eixuts,
    de defugir aquella mirada
    que no em reflectia,
    ni per error,
    als dobles miralls,
    d'haver esgarrapat la bogeria,
    amb el cap ple d'ombres
    i malsons,
    rentant amb fruïció
    unes taques invisibles,


    Així, aquesta seria potser una primera part, amb tota aquesta enumeració d'instants i sobretot d'emocions... no sabria dir-te quina idea m'agrada més, perquè ja des del principi és brutal i intensa. Hi ha algunes idees que, malauradament, no entenc: els dobles miralls, per exemple. Em sap greu perquè segur que em perdo alguna metàfora bella.

    Aquesta segona part té aquest fantàstic principi, en el que recalques que l'ara no és més que el després de tota aquesta agonia i autoodi que havies viscut. Per últim, m'agrada aquesta sentència final en la que dones un bri d'esperança realista, "segur que pitjor bèstia no em trobaré", i suposo que amb aquesta bèstia et refereixes a tu mateixa, a tot el despreci que l'individu pot arribar a sentir per ell mateix i per el que d'ell neix.

    ara,
    i només després,
    sóc a l'entrada del laberint,
    i m'hi endinsaré,
    buida de rancúnies,
    amb pell tremolosa,
    segura què pitjor bèstia
    no gosarà apropar-se a mi.


    Diria que el què del penúltim vers va sense accent; no n'estic segura.

    Una gran poesia comprimida amb els versos justos; res hi sobra i res hi falta. Aquest laberint sembla que vulgui representar l'atzar del futur, que per desconegut podria espantar, però que després de les vivències viscudes, ja res espanta i ja res és de témer.

    Felicitats, de debò.

    -Filladelvent-

l´Autor

Foto de perfil de Leela

Leela

81 Relats

639 Comentaris

124861 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:

Totes les persones grans van ser nens (encara que poques d'elles ho recorden)

El petit príncep. A. de Saint Exupéry



********
El meu e-mail:
leela.arc@gmail.com

********

Foto: Leela
(Futurama, de Matt Groening)