L'Abat Odó i el Monestir de Sant Cugat. 1.

Odó fou l'Abat del monestir de Sant Cugat del Vallès des de l'any 986 fins al 1.010. Els seus vint-i-quatre anys de dignitat abacial, un nombre d'anys ben insòlit per la conservació d'una aïtal prelatura, ens fan suposar quelcom de ben particular ocorregut aquells anys.
La història, la tràgica història de la humanitat en tots els temps, ens permet escriure un esborrany de les vicissituds de la notable obra que encara podem contemplar admirats, al municipi de Sant Cugat.

Sembla, ens diuen les cròniques, que Cugat fou un fidel cristià que predicava la seva fe. Procedent de l'Àfrica, arribà a Barcelona amb un altre il.luminat que s'anomenava Feliu. Prudenci, poeta i apologista cristià de Calahorra, autor de moltes obres conservades, esmenta ambdós personatges en un escrit de l'any 400, i explica els seus martiris. Segonsla tradició, Cugat fou detingut pel procònsul Galeri i torturat com a indigne predicador de la perseguida doctrina cristiana, passant totes les proves -inclús la prova del foc- sense que res pogués afectar la seva enteresa ni abdicar de les seves creences. Morí decapitat vers l'any 304 al "Castrum Octavianum" (el Vallès) en un lloc que mereixé, més tard, construir-s'hi una construcció commemorativa de caràcter funerari, i posteriorment, a inicis del segle V, una aula paleocristiana. Amb ell foren martiritzats - al mateix lloc- sant Sever i les santes Juliana i Semproniana. El lloc es troba, precisament, segons les excavacions dirigides per Bosc Gimpera entre els anys 1931 i 1936, al mateix pati del claustre del monestir que s'hi bastí posteriorment.

A començaments del segle VI els pobles gots entraren a Catalunya, i entre molts altres estralls, fou incendiada i destruïda l'obra que fou erigida en memòria del màrtir. Però, a les darreries del mateix segle, és probable que s'hi bastís al lloc una basílica, les restes de la qual foren catalogades per Bosc Gimpera i els seus col.laboradors, podent exposar Barral, amb claredat, les influències i analogies que concorren en les etapes paleocristiana i visigòtica.

Els musulmans conqueriren Catalunya pocs anys després. Tàrraco és destruïda per Tarik l'any 713. Bàrcino es sotmet, i ben aviat els àrabs traspassaen els Pirineus i arriben fins a Poitiers, on són aturats i vençuts per Carles Martel l'any 732.
La tolerència religiosa del àrabs (dels àrabs d'aleshores) permeté, probablement, la permanència del culte cristià a Sant Cugat, tot i que hi ha proves arqueològiques de destruccions i incendis cap als anys 778, 779 i 780, els anys de l'expedició de Carlemany a Saragossa, que tan tràgicament acabà a Roncesvalls. Tanmateix, des de la conquesta de Bàrcino pel rei franc d'Aquitània Lluís el Pietós, l'any 801, fins a la campanya d' Al-Manzur del 985 (ara fa mil vint anys!), existí i prosperà la comunitat religiosa, ampliant i reutilitzant l'antiga basílica, per bé que amb pobresa de mitjans i tecniques arquitectòniques matusseres, que fan palesa la regressió cultural del nostre poble en aquells temps.

El comte Borrell, que havia governat Barcelona des de l'any 948, mantenia bones relacions amb el poderós califat de Còrdova. Malgrat això, ¿per què el cabdill Al-Manzur, convertit en dictador absolut del califat a la mort del pacífic Califa Al-Hacam, preparà una gran expedició punitiva contra la Marca? No se sap. El comte Borrel intentà oposar-se a l'avenç de les forces sarraïnes, però fou debades. Borrell fou derrotat, i Al-Manzur, passant pel Vallès, saquejant i incendiant, arribà a Bacelona el primer de juliol del 985. Incomprensiblement, les seves murades sols resistiren set dies. Al vuitè dia, Barcelona era assaltada i incendiada i tots els seus habitants foren morts o fets esclaus. ¡Glòria al cabdill que als estudiants de mil anys després les autoritats didàctiques espanyoles feien saber el seu nom de memòria: Mahomet Ben Abdala Aben Ami Emir Al-Mohaferit Al- Manzur Vila! ... escrit amb indubtables faltes d'ortografia perquè el nom no em surt de cap llibre sinó del record dels meus temps d'alumne de batxillerat de l'Institut Balmes...

Al monestir de Sant Cugat foren degollats nou monjos que volgueren romandre-hi i defensar-lo. El seu Abat Joan i dos altres monjos que es refugiaren a Barcelona, també moriren. Els altres fugiren escapant-se pel Vallès. Un d'ells, Odó, sis mesos després de la retirada d'Al-Manzur (mot que significa "el victoriós"), fou nomenat nou Abat.

Odó reorganitzà la comunitat i emprengué la nova reconstrucció del monestir. Eren uns temps canviants. A Catalunya hi arribà, a començaments del segle XI, molt capital musulmà, conseqüència del desmembrament del fins aleshores poderós estat cordovès, per a reclutar un exèrcit de catalans que es posés a les ordres de Mohammad al-Mahdi, un dels dirigents de les faccions islàmiques recent nescudes. La societat, simultàniament, augmentà la seva producció agrícola i perfeccionà les seves eines i els seus metodes de treball, iniciant el procés de relacions amb l'exterior, i transformant-se en una societat feudal, amb la classe rica dominant, l'església al capdavant, i amb els serfs -el poble- a llur servei.
Odó aconseguí afermar els drets del monestir, refer i extendre el seu patrimoni i que els privilegis de la seva comunitat fossin confirmats pel rei franc Lotari, i més tard pel papa Silvestre. És nomenat bisbe de Girona l'any 995, i és en aquella data quan comença la reconstrucció del derruït monestir.

Mentres, Ramon Borrell de Barcelona, i Emengol I, comte d'Urgell, organitzen un exèrcit de deu mil homes, com a represàlia per la destrucció de Barcelona, proclamant que lluitaran per ajudar el califa cordovès Muhammad Ibn la Hisam contra el seu rival Al-Akam. L'abat Odó s'uneix a la plana major de l‘exércit, i aquest es dirigeix cap al sudde la península, intervé en la guerra, entra en batalla, venç l'enemic a Akabat al-Bakr, és vençut a prop del Guadiana, entra a Còrdova i saqueja la ciutat. El botí fou quantiós, com també ho foren les pèrdues: uns tres mil morts, enre els quals el comte Ermengol, i l'abad Odó.

Les obres de reconstrucció del temple, inciades per l'abat Odó, anaven desenvolupant-se. No es vol refer el temple perdut, sinó que, amb els elements económics de què disposa, es vol replantejar del tot el conjunt. I és un tal Fedanci qui signa un document l'any 1006, declarant-se "artificem petre", i és ell mateix qui l'any 1010, l'any de la mort d'Odó, es declara, en una pedra, "S + M Fedancio, arquitectus et magister edorum".

De l‘obra de Fedanci en queden pocs vestigis. D'ella, i de les successives edificacions, en podem fer un nou relat per a situar-nos, al final, a la contemplació de l'obra actual i valorar-la com es mereix.

Tanmateix, pels ciutadans que vulguin una sòlida documentació sobre el monument i les seves vicissituds, recomano l'obra de Jordi Ambrós i Monsons, d'àmplia erudició: "El Monestir de Sant Cugat del Vallès" (Oikos-Tau, S.A. Edicions Vilassar de Mar, 1980). El meu segon relat, que deitjo publicar amb el beneplàcid de "Relats en català", tan sols pretendrà ser una succinta visió de la llarga historia del monestir, amb l'afegitó de les meves impressions particulars sobre l'obra i sobre l'art en general.