La xarxa del desengany

Un relat de: pèrdix

Sekou és un jove liberià de divuit anys que ha tingut una existència típica, monòtona, l'habitual per a molts nois del seu país. Quan tenia dotze anys un escamot de gent armada entrà a la casa familiar i matà tota la seva família. Ell, feliçment, va salvar la vida ja què els assassins, soldats d'un Senyor de la Guerra que controlava la producció i el tràfic de diamants de la zona, se la perdonaren a canvi de què s'unís al grup. Una altre cosa no tindran, però al seu país el nens són molt valorats per a la profitosa carrera militar; són molt obedients, fàcilment manipulables, abundants com l'aigua, sexualment aprofitables pels veterans i s'obtenen fanàtics convençuts aplicant sàvies dosis equivalents de pedagogia i heroïna.

D'aquesta manera els darrers sis anys han estat personalment molt productius per a en Sekou: ha torturat i matat enemics i gent innocent, ha saquejat pobles, ha violat dones i nenes, s'ha jugat i guanyat la vida en accions quasi suïcides, ha agafat la SIDA i s'ha convertit en un ionqui.

De tant en tant en Sekou, en els pocs moments en els que manté una certa lucidesa, intueix la profunda misèria moral de la seva existència i somnia amb una vida normal. Per davant de qualsevol altre cosa desitjaria crear una família, tenir un pam de terra propi per a poder cultivar-lo i viure del fruit del seu treball. Malgrat no conèixer-lo, Sekou enveja el tipus de vida que porta l'Ahmed.

L'Ahmed és un afgà fill d'un mujahidí que va lluitar als anys 80 contra la invasió soviètica del país. Ha tingut una infància feliç, sentint sempre de fons la musical cadència dels fusells kalatxnikov, jugant per sobre de l'estimulant i inquietant ruleta russa de les mines anti-persona, contemplant amb els amics, al capvespre, el passeig dels helicòpters soviètics retallats al cel...

Un cop finalitzada la invasió, quan el Mon estava pendent de l'escalfament definitiu de la Guerra Freda amb la caiguda del Mur, el país va entrar en una etapa embogida on cada clan, cada tribu intentava treure suc a la caòtica situació. El caos fou finalment controlat per un règim totalitari, l'Apaivagador Estàndard dels governs occidentals intervencionistes per a les situacions socials esverades. En aquest cas fou el moviment Talibà.

El pare va morir lluitant inútilment contra aquest nou ordre contrari als seus interesos. L'aplicació estricte, miop i fanàtica de la Llei Islàmica (la Sharia), que negava qualsevol dret a les dones, impedia a la seva mare treballar i l'obligà a casar-se amb un cunyat si no volia veure's abocada a la misèria i la vergonya. L'Ahmed, que aleshores ja tenia 14 anys, fugint dels maltractaments del seu padrastre, va anar a petar a l'Aliança del Nord, l'únic grup armat d'una certa entitat contrari al règim Talibà.

L'Ahmed, a l'igual que en Sekou, es convertí en un nen soldat i, com ell, també desitjava una existència més normal.

Després d'anys de malviure a les muntanyes i d'obtenir migrats èxits en objectius puntuals, l'octubre del 2001 els arribà, de sobte, una enorme injecció de material de guerra, comandaments especialitzats i l'objectiu indefugible d'entrar a Kabul, la capital, centre neuràlgic del Talibà. La causa d'aquest espectacular canvi semblava relacionar-se, pel que entenia l'Ahmed, amb la caiguda de dues torres a Nord Amèrica.
Cinc setmanes de combats van ser suficients per què l'Aliança del Nord conquerís allò que no havia ni somniat en 8 anys. I, el més important, semblava l'inici d'una època de bonança pel seu pobre i castigat país.

L'Ahmed no desitjava continuar com a soldat, ni molt menys treballar per a petroleres estrangeres en la construcció d'oleoductes i gasoductes cap a l'Índic. L'Ahmed només volia el seu pam de terra per cultivar-lo i viure del fruit del seu treball.

L'aconseguí i assolí, malgrat no conèixer-lo, el somni d'en Sekou.

Després de dos anys d'escarrassar-s'hi, se n'adonà que la terra no donava per viure, simplement perquè no tenia a qui vendre el producte del seu treball i perdia molt més del què podia guanyar. El país, després de la guerra d'alliberament, després de les grans promeses i els discursos dels dies finals de l'antic règim, havia tornat al caos de l'època pre-talibà, davant la dolorosa indiferència de qui convertí l'Afganistan en el centre d'atenció mundial durant tres mesos.

De tota manera el seu veí Amir si què vivia, i molt bé, de l'agricultura. Disposava d'un finançament estable pels Senyors de la Guerra locals i d'una clientela entregada, fidel, abundant i global. I tan sols cultivant un enorme camp plantat d'herba dormidora, la planta que dona les flors de l'opi, les flors d'on s'extreu l'heroïna. L'heroïna que també consumeix en Sekou.

Definitivament, aquell era el futur. De fet, mai l'havia deixat de ser

I l'Ahmed i el Sekou fan rodar el seu petit cercle viciós, un de tants, per aquells racons remots del mon oblidats per les grans agències de notícies i que no compten per a la campanya electoral de cap mandatari occidental.

I així com ells, entre tots anem teixint i perpetuant la injusta i angoixant xarxa global de l'espècie humana, aquesta xarxa de nombrosos nusos que, com més gran es fa, més difícil sembla de trencar....

Per on començar?

Comentaris

  • una simple història[Ofensiu]
    sacaix | 19-06-2004 | Valoració: 7

    M'ha fascinat la manera en què relates la vida d'una simple persona. Un to distès i amb una narrativa adequada. Un tema d'actualitat i molt interessant.
    El relat està ben documentat, això sempre s'agraeix. De lectura amena i distesa. M'ha agradat molt.
    Felicitats i endevant.