Cercador
La Xarrapina
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La vam enterrar al final del pati, sota la morera mig centenària on tantes vegades s'havia enfilat, la Xarrapina, la gata blanca i negra de bigotis de típex i cua de plomallona.
La vam trobar morta, enverinada, encartronada i amb un suc lleig que encara degotava al costat de la boca semioberta, sota el musell rosat de la meva estimada felina. Privada de les set vides, ella sota la pita i les formigues que ja s'hi acostaven. Odiava aquells insectes carronyaires tan multiplicats: els liquidaria amb un esprai letal o els ofegaria en un cubell d'aigua amb molta sabonera.
Aquella visió de la mort em fa afectar. La Xarrapina ja no es mouria més, no saltaria, no jugaria, no s'enfilaria a cap teulada, no demanaria que se li obrís una porta amb un gratar insistent de potes. I no badallaria somrient.
Jo tenia dotze anys i la gata l'havia vista tota la vida.
Vaig agafar un quadern i vaig pujar al terrat. Era hivern i feia sol i encara no m'havien cridat per dinar. Patates fregides amb carn amb xamfaina, segurament, era dimecres. Em vaig posar a dibuixar-la amb el record. També en tenia fotos, ja les buscaria. Voldria que emmarquessin aquella en què jeia amb tots els posats de la mandra elegant amb aquella mirada de princesa.
Sobretot vaig escriure. Tot el que em venia al cap de la Xarrapina ho vomitava al paper. I ho vaig fer abans i després de dinar i en acabada l'escola i després dels deures i abans de sopar i després de sopar i abans de dormir.
No entenia com hi ha gent dolenta que pot voler matar un gat.
Estava trista i enrabiada.
Només desitjava sentir el ronxar de la gata als peus del meu llit, com acostumava a fer. Volia sentir-la miolar amb la restallera de 'ès' obertes seguida d'unes quantes 'us'.
Em vaig aixecar del llit. Vaig travessar la casa ajudada per la celístia que entrava per una finestra amb la persiana sense abaixar. A l'ampit hi havia pols i també les empremtes de les potes de la gata que l'endemà vaig demanar a la mare que s'hi quedessin.
Després vaig sortir i vaig anar fins la morera. I m'hi vaig estar dreta una bona estona. I em va semblar que el vent em duia un miol de comiat.
La vam trobar morta, enverinada, encartronada i amb un suc lleig que encara degotava al costat de la boca semioberta, sota el musell rosat de la meva estimada felina. Privada de les set vides, ella sota la pita i les formigues que ja s'hi acostaven. Odiava aquells insectes carronyaires tan multiplicats: els liquidaria amb un esprai letal o els ofegaria en un cubell d'aigua amb molta sabonera.
Aquella visió de la mort em fa afectar. La Xarrapina ja no es mouria més, no saltaria, no jugaria, no s'enfilaria a cap teulada, no demanaria que se li obrís una porta amb un gratar insistent de potes. I no badallaria somrient.
Jo tenia dotze anys i la gata l'havia vista tota la vida.
Vaig agafar un quadern i vaig pujar al terrat. Era hivern i feia sol i encara no m'havien cridat per dinar. Patates fregides amb carn amb xamfaina, segurament, era dimecres. Em vaig posar a dibuixar-la amb el record. També en tenia fotos, ja les buscaria. Voldria que emmarquessin aquella en què jeia amb tots els posats de la mandra elegant amb aquella mirada de princesa.
Sobretot vaig escriure. Tot el que em venia al cap de la Xarrapina ho vomitava al paper. I ho vaig fer abans i després de dinar i en acabada l'escola i després dels deures i abans de sopar i després de sopar i abans de dormir.
No entenia com hi ha gent dolenta que pot voler matar un gat.
Estava trista i enrabiada.
Només desitjava sentir el ronxar de la gata als peus del meu llit, com acostumava a fer. Volia sentir-la miolar amb la restallera de 'ès' obertes seguida d'unes quantes 'us'.
Em vaig aixecar del llit. Vaig travessar la casa ajudada per la celístia que entrava per una finestra amb la persiana sense abaixar. A l'ampit hi havia pols i també les empremtes de les potes de la gata que l'endemà vaig demanar a la mare que s'hi quedessin.
Després vaig sortir i vaig anar fins la morera. I m'hi vaig estar dreta una bona estona. I em va semblar que el vent em duia un miol de comiat.
Comentaris
-
SENSIBILITAT, MOLTA sensibilitat...[Ofensiu]Annalls | 11-02-2013 | Valoració: 10
...i amor es desprèn d'aquest escrit, tristesa i pena per un món que mata un gat perquè es un animal...atenció amb el tema de les formigues! ens cauen més lluny però tb son companys de vida. Ai, ha de canviar tant tot plegat!!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436366 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com