La vorera

Enmig d'una vorera qualsevol, en un barri gairebé buit, buit de tot, de persones, d'ànimes, de sentiments i circulació, estava ella asseguda com cada dia, arraulida amb els braços envoltant-li les cames, arrapades al cos. No estava allà per casualitat, ni tan sols per necessitat, simplement hi era perquè volia estar-hi.
Poca gent es creuava per aquella vorera on hi tocava el sol tan sovint. Només cada dia, era segur la presència del noi de la bicicleta, que passava per allà al mateix moment que ella hi seia.
No es veien, ni es tocaven, ell només passava per davant, ella mirava al terra, veia dues rodes... només mig segon coincidien els seus cossos en perfecta línia recta, però no se n'adonaven. Era un costum buit de tot, sense res.
La noia feia volar la seva imaginació, lluny de tot, però just quan ell passava tenia la ment en blanc. Era imperceptible però alguna cosa passava.
El noi de la bicicleta la veia des de lluny, com més s'hi apropava més n'allunyava la vista. Cada ú d'ells vivia el seu amor per separat, en solitari, sense saber que l'un n'era la causa de l'altre. Mai ho havien pensat, només es veien a ells mateixos.
El noi de la bicicleta, sempre puntual, va tenir un accident el dia menys pensat i va morir. En el seu últim pensament, sense saber si tenia moment de consciència o estava traspassant, va veure com un flaix la llum d'aquella noia que aparentment mai li havia donat res però alhora s'adonava que era la seva estrella. Li va dedicar el seu últim pensament, tenint-la present en la imatge de cada dia, asseguda a la vorera. La seva desconeguda.
La noia, fins aquell dia no va prestar atenció a la rutina trencada. Al adonar-se de que alguna cosa no era igual que els altres dies i veure que el noi de la bicicleta no havia passat, només va tenir força per dir una sola cosa:
-Per què m'has deixat sola?