La visita

Un relat de: Joan Gausachs i Marí
Pam, pam, pam…
—Maria, vés a obrir la porta. Sembla ser que truquen.
—Ja va, ja va! Però també podries anar a obrir-la tu.
—No puc; estic ocupat fent el sudoku
Pam, pam, pam…
—Maria, que no ho sents...?
—Ja hi vaig, ja hi vaig... —contesta la Maria, i dirigint-se a la porta, continua:
— Un moment, un moment...

Així que la Maria obre la porta es troba davant d’una figura negra i cadavèrica amb una dalla a la mà.

—I ara! Qui és vostè? Aquestes no són hores d’anar per les cases a oferir dalles. No en necessitem pas, nosaltres...
—Calmi’s, calmi’s, senyora Maria...
—Oh! I sap el meu nom. Qui és vostè?
—Miri, li ho diré sense embuts; sóc la Mort.
—Escolti que el carnestoltes ja ha passat. Una mica més de serietat!
—No estic pas parlant de broma, jo...
—Doncs miri... sap què? o em diu qui és, o li tanco la porta.

—Maria amb qui parles? Fes-lo passar; no atenguis les visites a l’escala. Es pensarà que no tens educació.
—Com vulguis, jo ja l’havia fet fora de casa... tu manes... Passi, passi senyora Mort.
—Moltes gràcies.
—Miri, en Josep, el meu marit. Josep, la senyora... Mort.
—Tant de gust. Però no creu que per estar per casa es podria treure la disfressa?
—No en vaig pas de disfressada jo. És el meu uniforme habitual.
—Caram, de quatre parracs se’n diu un uniforme —Exclama sorprès en Josep.
—Escolti senyor Josep —respon malenconiosament la Mort—, el meu uniforme, de cos present, possiblement sigui l’uniforme més antic...
—Escolti’m vostè a mi —replica un xic alterat en Josep—, aquestes no són hores d’anar per les cases. Acabem de sopar i anàvem a veure la pel·lícula que fan per la tele...
—Perdoni, perdoni... quina pel·lícula fan, avui?
—Em sembla que es diu: La nit dels morts vivents.
—Caram! N’he sentit a parlar molt, d’aquest film i no l’he vist mai... Que els sabria greu que em quedés i... la veiés amb vostès?
—I ara, no faltaria més. Segui, segui, posi’s còmode. Vol prendre alguna cosa?
—No gràcies. Sóc de secà... jo —respon corpresa la Mort—. No acostumo a beure res de res...


———oOo———


Riiing, riiing, riiing...
—Maria, sembla que sona el telèfon.
—Doncs, si l’has sentit et podries llevar tu i contestar.
—És que són les quatre de la matinada.
—Caram, Josep, per a mi també, també són les quatre de la matinada.
—Està bé, està bé —contesta en Josep sorprès de l’amabilitat de la seva senyora.

—Digui’m?
—Ja era hora! Creia que em moriria esperant que contestessin.
—No s’esveri. Qui és vostè?
—Sóc, la Mort...
—Una altra vegada! Què vol ara... comentar la pel·lícula?
—No! Voldria que em fes un favor, però si és un mal moment...
—Què vol que li digui. Ara ja ens ha despertat. Digui, digui...
—Que podria mirar si m’he deixat la dalla per algun racó? És que no la trobo i sense ella no puc fer la feina...
Cling!


————
27/01/2011 escrit d’una tirada
28/01/2011 revisat per PiCaPi
———————











Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 14-03-2013

    Aquesta idea de desmitificar la mort o, millor, desdramatitzar-la m'ha encantat. Com aquell que res ens presentes un matrimoni que acaba compartint sofà/pel·lícula/crispetes? (qui sap?!) ni més ni menys que amb la Mort.
    Una manera molt "distesa" d'afrontar un tema transcendental que a molts en posa els pèls de punta.
    He passat una estona magnífica veient aquesta representació en aquest espai casolà que amb tant humor ens has presentat.
    Una abraçada, Joan!
    Mercè

  • Un relat rodó[Ofensiu]
    Frèdia | 17-04-2011

    Joan, ens tens molt habituats a llegir-te diàlegs intel•ligents, molt enginyosos, amb un llenguatge fresc i divertit, però aquest és especialment rodó. El vaig llegir en el repte sobre la mort, on hi havia un nivell altíssim. Recordo que el relat de l'allan lee era espectacular i aquest diàleg també. Va sortir aquest tema en una conversa amb la Núria. I ella té raó, quan es pensa això se li ha de dir a l'interessat i no pas a la filla. Doncs, ja t'ho dic. Moltes vegades, amb les preses, llegim un relat que ens agrada molt però no ens aturem a comentar-lo pensant que ja ho farem amb més calma i després costa trobar el moment fins que el moment arriba. Bé no m'enrotllo i vaig al gra. Què fa que aquest diàleg sigui especialment interessant? Jo li trobo, sobretot, dues raons. Una, que quan la mort truca a la porta cal tractar-la amb absoluta normalitat, com si fos de casa, com si la coneguéssim de tota la vida, fins i tot, convidar-la a veure una pel•lícula amb nosaltres. L'altra, que la mort no seria qui és sense el seu vestit, la seva dalla, és a dir, si no l'haguéssim mitificat com ho hem fet. I aquestes dues qüestions em porten a treure-li aquest pes que té, al cap i a la fi la mort no és sinó un moment més de la vida. Sembla un relat divertit i que fa riure, i és veritat que és divertit, però sobretot fa pensar. Una abraçada.

  • Per si tenies por de morir-te abans que te'l comentés[Ofensiu]
    nuriagau | 16-04-2011

    Fa poc vaig tenir una trobada amb un parell de relataires i vam parlar d’aquest relat. La veritat és que ja l’havia llegit, però m’ha vingut de gust rellegir-lo.

    Sincerament, tenien raó. És una valuosa aportació al repte presentada fora de concurs. Un diàleg espontani, alegre i ingenu d’un matrimoni amb la mateixa Mort que fa que es llegeixi amb un somriure a la boca des del primer moment.

    No deixes de sorprendre’m, artista!

    Núria

  • pam, pam, pam[Ofensiu]
    Englantina | 09-04-2011 | Valoració: 10

    Hahaha! M'has fet riure, Joan. Mirar-se aquestes coses amb humor és la millor manera d'acceptar la seva realitat.... Però millor que triguem molt en sentir aquests cops a la porta, oi????
    Malgrat el tema, el relat és fresc i divertit. Estic aplaudint. M'ha sonat a "gag" televisiu, perquè, a més, me l'he pogut imaginar en el meu cap.
    Genial!

  • Aquest relat [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 19-02-2011 | Valoració: 10

    porta el teu segell inconfusible: humor, mestria i dialegs perfectes.
    Gràcies per fer-me passar una bona estona i per animar-me a escriure en prosa.
    A reveure, Joan.

  • jajaja![Ofensiu]
    Unaquimera | 14-02-2011 | Valoració: 10

    Un relat divertidíssim, basat pràcticament tot ell en el diàleg, ja que el narrador té aquí ben poca feina: sort que la Maria, el Josep i la visitant han tingut un guionista que domina ca la perfecció aquest recurs, gens senzill per cert.

    Ara que ningú no ens sent, Joan, m'atreveixo a suggerir-te que, si me’l presentessis, potser podria donar-me alguna classe accelerada de com fer que funcionin tan bé i amb tanta gràcia aquests intercanvis verbals entre personatges... en sap un niu, el teu guionisto!

    T’envio un parell d’abraçades, una de enriallada per a tu i una d’admirada per al simpàtic guionisto,
    Unaquimera

  • Ostres que bo![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-02-2011 | Valoració: 10

    Un diàleg que fa riure des del començament fins al final per l'absurditat i el surrealisme dels diàlegs i els personatges. Una bona paròdia de la Mort que, encara que mai no deixa ningú lliure de les seves garres, en aquest cas concret, i gràcies al bon humor de l'autor, simpatitza amb les seves víctimes i les deixa anar de rosetes.

    Un molt bon relat i molt imaginatiu!

  • Ai, ai que em moro...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 02-02-2011

    de tant riure! A veure, Joan, no serà que vols matar els teus lectors a cops d'humor- negre en aquest cas-? Aquí t'hi has aplicat tant que has aconseguit que empatitzés amb un personatge que sempre m'ha fet un "YUYU".
    Aquesta manera d'enfocar el tema del repte sobre "La mort" és magistral. Apliques a la perfecció aquella dita que diu + o - "Si no pots lluitar contra el teu enemic fes-t'hi amic".
    Llegir-te és com entrar en un centre terapèutic del qual en surts refet, rialler, relaxat. I, a sobre, no ens toca rascar la butxaca. Fantàstic!
    Moltes gràcies per aquestes estones magnífiques que ens ofereixes embolcallades d'una escenificació i uns diàlegs únics, divertidíssims.
    La meva enhorabona!
    Una abraçada ben viva!

    Mercè

    PS- Demà esperem una visita... A veure què passa!!!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

182049 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.