La Vigis i en Quintí

Van sortir al pati per fugir de la sordidesa d’aquell habitacle decadent d'un parent llunyà de la Vigis, revell i gasiu, mort recentment.

L'espai obert es mostrava selvàtic i a la Vigis li va semblar veure una serp i després una rata i s’esgarrifava. En Quintí va gosar agafar-la per la cintura i va somriure per calmar-la. La va fer seguir fins un arbre en estat de floració groc ataronjada, una magnífica acàcia. Entre clapes hermètiques als rajos solars l’home havia descobert una cadira.

Silent i convidaire, aquell seient encara robust amb la pintura decapé pel temps d’intempèrie, atreia... i encetava un desig.

En Quintí s'hi va instal•lar i va fer que la dona se li posés al damunt, obrint les cames, encarada a ell. La Vigis es desconeixia besant-lo amb fermesa, arrapant-se, com buscant protecció que l’home va aprofitar: l'abraçava i la resseguia, amb les mans cremant, els llavis ardents i molsuts despertant l’excitació en aquella fèmina prohibida. Qualsevol resistència es va esvanir. Tot esdevenia contacte frenètic de boques i llengües, cossos bullint. Per fi va poder llepar els pits que no volien ser castos i que en succionar mugrons regalaven gemecs des del més profund de la gola de la Vigis, que va necessitar alliberar el múscul masculí ansiosa de ser anul·lada en un gaudi superlatiu que cada cèl•lula intuïa. Ell la va ajudar, embogit amb la cara de vici que ella posava i els mots que gosava dir. Es van acoblar bestialment. Ella saltironava enriolada i alliberada, ell esbufegava. Desbordants de plaer, van orgasmar.

En marxar, satisfets, es van girar a mirar aquella cadira fenomenal amb el seient de vímet més enfonsat.

Aquell antic casalot no l’enderrocarien, van decidir. De tant en tant li farien visites d'inspecció, aquella monja amb zel emergent i el de la constructora.