La vigència de Kafka

El gran escriptor txec sempre reapareix en algun moment o altre per adjectivar una situació que rebutja qualsevol altre mena de qualificatiu: L'altre dia vaig rebre una carta (de les que encara s'envien a través de Correus) de la Universitat de Lleida, concretament del Departament de Geografia i Sociologia. Com que no he tingut mai relació amb aquesta institució la vaig obrir encuriosit. En ella el responsable d'aquesta àrea, catedràtic de Geografia Humana, se m'adreçava per informar-me de que el seu departament estava dirigint una recerca sobre la seguretat a la seva ciutat (Lleida), amb el suport de l'Ajuntament (se suposa que el de Lleida). Continuava la missiva dient que la meva família i jo havíem estat seleccionats a l'atzar per respondre a una enquesta telefònica que s'havia de realitzar en els propers dies.

Informo al lector que hagi seguit fins aquí que la carta anava dirigida a mi, que l'adreça era correcta i que visc a Girona (Visca Girona!). La carta seguia indicant alguna de les preguntes que se'm formularia, com ara si havia estat víctima d'algun delicte l'any passat o quins llocs de la ciutat considero més segurs i quins més perillosos. A continuació ve un paràgraf que demostra perquè Kafka és un clàssic que no ha perdut gens de vigència: “Li agraïm per endavant la seva col·laboració, que servirà per conèixer l'opinió dels tarragonins (sí, he escrit bé, tarragonins) sobre assumptes tan importants per a la nostra vida quotidiana com aquests (demanant el parer dels forasters?) i també per tractar de millorar la convivència i les condicions de vida a la nostra ciutat.” (Lleida, Girona, Tarragona o La Seu d'Urgell?)

Bé, ara ja sé que la Universitat de Lleida es dedica a fer enquestes (i l'Ajuntament hi dona suport) que no serveixen per res. Senyor Mas, prengui nota de que també s'ha de passar la tisora a tots els informes i enquestes innecessàries. Ja aguantem estoicament la visió de cotxes oficials luxosos i ens hem d'empassar que els eurodiputats viatgin amb totes les comoditats a càrrec de la Comissió Europea, que amb els diners de tots rescata països sencers en bancarrota i els imposa unes condicions draconianes. Potser sí que això representa la xocolata del lloro però fa molt de mal a la vista i si anem eliminant una mica de xocolata d'aquí i una altra d'allà potser descobrirem que tenim el famós lloro massa ben acostumat.