La vídua (Tema: infidelitat)

No hi havia massa gent. Els amics més íntims, quatre familiars, i la vídua amb els seus dos fills. Anava vestida normal -ell sempre havia criticat el rigorós del negre. Duia unes ulleres de sol que li tapaven uns ulls enrogits i cansats. L'aire condicionat estava molt alt, i la sensació de fred es feia patent. El cos destemprat hi ajudava. A les parets, hi penjaven uns quadres de gran format. Ella no ho havia entès mai això de l'art. Ara, mirant-los, se li feia ben pressent aquella nit en què ell aparegué a casa amb un quadre sota el braç. Per més que ella li va demanar, ell no va ser capaç de raonar-li que li havia vist per acabar comprant-lo... I aquella insistència en penjar-lo a la paret del dormitori, si aquells colors no s'hi adeien gens amb els mobles...

Dos bancs més enrere, s'assegueren un parell d'amics d'aquells que per fer la cerimònia més suportable, s'ajuden d'unes quantes copes. L'un li digué a l'altre:
- Doncs, diuen, que quan un mor en aquestes circumstàncies, durant el temps que triga en fer-ho, se li apareix tota la seva vida com si fos una pel·lícula.
- On vas, home -replicà l'altre-, el que sí que diuen, és que en aquesta última estona de vida, el que et passa pel cap amb un realisme total, és tot allò que més desitges fer i no has aconseguit encara.
La dona que estava asseguda davant d'ells, just darrer de la vídua, es girà, i obrint els ulls fins a arquejar les celles, els digué:
- Ves a saber, en què devia estar pensant ell...
Després, acostant-se a l'esquena de la vídua, li posà la mà a l'espatlla, i apropant-se a la seva orella, xiuxiuejà:
- Ho sento.
Abans de què la vídua tingués temps de reaccionar i girar-se per veure qui era qui li havia donat el condol, ella, ja estava encaminant-se cap a la sortida, amb la cara descomposta i llàgrimes als ulls.